(Traducción al castellano al final del artículo)
En tenia ganes, em feia il·lusió fer-les...i no m'han defraudat.
Vaja, ni elles a mi, ni jo (suposo) a elles.
Després de nou mesos preparant un ironman, les meves cames van més lentes del que m'agradaria. Tot i això, aquestes dues últimes setmanes les he començat a espavilar una mica.
Quatre quilòmetres d'escalfament, de baixada cap al Retiro i tres sèries de mil, a un ritme viu i sostingut, recuperant 1'30" (en pròximes setmanes reduiré a un minut...avui, per començar, era massa) y quatre quilòmetres més per tornar cap a casa.
Resultat:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Mitjana: 3'43"3
Bones sensacions, anant de menys a més i amb una bona perspectiva de cara a diumenge, el 10K de la Mitja de Fuenlabrada.
Objectiu: baixar de 38'30" i, si es pot, de 38'00".
PRIMERAS SERIES DE 2018, SEGUIMOS PROGRESANDO
Tenía muchas ganas, me ilusionaba hacerlas...y no me han defraudado.
Vaya, ni ellas a mí, ni yo (supongo) a ellas.
Después de nueve meses preparando un ironman, mis piernas van más lentas de lo que me gustaría.
A pesar de ello, estas últimas dos semanas las he empezado a espavilar un poco.
Cuatro kilómetros de calentamiento, de bajada hacia el Retiro y tres series de mil a un ritmo vivo y sostenido, recuperando 1'30" (en próximas semanas reducirñe a un minuto...hoy, para empezar, era demasiado) y cuatro kilómetros más para regresar a casa.
Resultado:
3'45"7
3'43"9
3'40"4
Media: 3'43"3
Buenas sensaciones, yendo de menos a más, y con una buena perspectiva de cara al domingo, el 10K de la Media de Fuenlabrada.
Objetivo: bajar de 38'30" y, si se puede, de 38'00".
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atletisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atletisme. Mostrar tots els missatges
dimecres, 17 d’octubre del 2018
PRIMERES SÈRIES DE 2018, SEGUIM PROGRESSANT
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
atletismo,
carreras populares,
globero,
popular,
running,
Tornar a Córrer
dimarts, 25 de setembre del 2018
CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN AMB DESNIVELL EN BICI I A PEU, TOCAT PER LA CALOR
(Traducción al castellano al final del artículo)
Arribant a Villanueva de la Cañada, cap al quilòmetre 144, vaig adonar-me que anava curt d'aigua. Encara en quedaven 16 per al següent punt d'avituallament, amb una pujada, la de "los satélites" que és de les que passen factura. Havia calculat malament i vaig haver d'acabar demanant aigua a un parell de triatletes. Però no va ser suficient. A Majadahonda vaig carregar, però ja no va ser el mateix. Vaig baixar de la bici, a la Casa de Campo, em vaig posar les vambes i vaig començar a córrer, amb el convenciment que seria una marató dura. I, efectivament, ho va ser.
El Challenge Madrid és una triatló de llarga distància. Però no és una de qualsevol. Tres ports de muntanya (Canencia, Morcuera i Cotos) deixen un desnivell positiu acumulat de 2.686 metres i la converteixen en una prova d'una exigència superior. La cursa a peu, una marató, tampoc és senzilla, perquè Madrid no té un pam de pla. Però 380 metres de desnivell positiu serveixen per apuntalar a un mort. I ahir n'hi va haver molts.
Sabíem que faria calor, per això vam gaudir la fresqueta de la sierra, abans de llançar-nos a l'aigua, a les vuit del matí. Dues voltes al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, on, per primera vegada en una triatló, no em vaig angoixar. Vaig sortir al darrere de tot, tranquil, lent, marcant cada braçada, respirant pausat...El resultat, van ser gairebé 4 minuts menys que el 2017. Començava molt bé.
En el circuit a peu, en cadascuna de les 4 voltes, arribaves fins a escassos 150 metres de l'arribada. L'ambient era boníssim!!! Però, també, segon com, contraproduent. Els que arribaven, sempre, eren els altres. Jo girava cua i tornava a haver d'afrontar una altra volta.
Fins que, havent lluitat contra la calor, el cansament, les rampes i les ganes d'abandonar, al final, també va arribar el meu torn. La catifa vermella m'esperava a mi. Havia de gaudir el moment. I ho vaig fer, i tant!!! 12 hores i 26 minuts després vaig tocar la glòria, a la línia d'arribada de la Puerta del Sol.
Agraïments
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez i Ángel Rodríguez, que se'n van haver d'anar al metge, sense poder viure el final.
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil i altres "kampas", el seu suport incondicional suma molt...tot i que el telèfon sempre acabi convertint-se en el pitjor notari de la situación real.
-David Castaño i parella, veure'ls a la meta va ser un regal inesperat.
-Fabio Premoli i família, que em van alegrar el pas pel Temple de Debod, fent-me descobrir, a més, una posta de sol encisadora.
-Antonio Alix, situat en el lloc més crític del recorregut...això és afició pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio i família, que quan em van veure es van deixar la veu, ajudant-me a pujar.
-Rafa Prado, per l'inesgotable suport en la distància i per la confiança que va dipositar en mi.
-I gràcies, també, a tots aquells que, diumenge passat van decidir sortir al carrer a fer sentir el seu al·lè als triatletes.
CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN CON DESNIVEL EN BICI Y A PIE, TOCADO POR EL CALOR
Llegando a Villanueva de la Cañada, hacia el kilómetro 144, me di cuenta de que iba corto de agua. Todavía me quedaban 16 hasta el siguiente punto de avituallamiento, con una subida, la de los satélites, que es de las que pasan factura. Había calculado mal y tuve que acabar pidiendo agua a un par de triatletas. Pero no fue suficiente. En Majadahonda cargué líquido, pero ya no fue lo mismo. Me bajé de la bici, en la Casa de Campo, me calcé las zapatillas deportivas y empecé a correr, con el convencimiento de que sería un maratón duro. Y, efectivamente, lo fue.
El Challenge Madrid es un triatlón de larga distancia. Pero no es uno cualquiera. Tres puertos de montaña (Canencia, Morcuera y Cotos) dejan un desnivel acumulado de 2.686 metros y lo convierten en una prueba de una exigencia superior. La carrera a pie, un maratón, tampoco es sencilla, porque Madrid no tiene un palmo de terreno llano. De acuerdo, pero 380 metros de desnivel positivo sirven para apuntalar a un muerto. Y, el domingo, hubo muchos.
Sabíamos que haría calor, por ello creo que disfrutamos del fresquito de la sierra, antes de tirarnos al agua, a las ocho de la mañana. Dos vueltas al pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, donde, por primera vez en un triatlón, no me agobié. Salí en la parte trasera del grupo, tranquilo, lento, marcando cada brazada, respirando pausadamente...El resultado fueron casi 4 minutos menos que el 2017. Empezaba muy bien.
En el circuito aa pie, en cada una de las cuatro vueltas, llegabas a escasos 150 metros de la llegada. El ambiente era buenísimo!!! Pero también se daba una circunstancia un poco peligrosa, ya que ibas observando como otros triatletas iban llegando a meta...Mientras que a mí me tocaba dar la vuelta y volver a iniciar otra vuelta (de tuerca).
Hasta que, habiendo luchado contra el calor, el cansancio, los calambres y las ganas de abandonar, al final, también llegó mi turno. La alfombra roja me esperaba. Y había que disfrutarlo. Y lo hice, sí. 12 horas y 26 minutos después, toque la gloria, en la línea de meta de la Puerta del Sol.
Agradecimientos
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez y Ángel Rodríguez, que se tuvieron que ir al médico, sin poder vivir el final
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil y otros "kampas", su apoyo incondicional suma mucho...a pesar de que el teléfono siempre acabe convirtiéndose en el peor notario de la situación real.
-David Castaño y pareja, verlos en meta fue un regalo inesperado.
-Fabio Premoli, Dori e hija, que me alegraron el paso por el Templo de Debod, descubriéndome, además, una puesta de sol hechizadora.
-Antonio Alix, situado en el lugar más crítico del recorrido...eso es afición pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio y familia, que cuando me vieron se dejaron la voz, ayudándome a subir la cuesta.
-Rafa Prado, por el apoyo inagotable en la distancia y por la confianza que depositó en mí.
-Y gracias, también, a todos aquellos que, el domingo pasado decidieron salir a la calle a hacer sentir su aliento a los triatletas.
Arribant a Villanueva de la Cañada, cap al quilòmetre 144, vaig adonar-me que anava curt d'aigua. Encara en quedaven 16 per al següent punt d'avituallament, amb una pujada, la de "los satélites" que és de les que passen factura. Havia calculat malament i vaig haver d'acabar demanant aigua a un parell de triatletes. Però no va ser suficient. A Majadahonda vaig carregar, però ja no va ser el mateix. Vaig baixar de la bici, a la Casa de Campo, em vaig posar les vambes i vaig començar a córrer, amb el convenciment que seria una marató dura. I, efectivament, ho va ser.
El Challenge Madrid és una triatló de llarga distància. Però no és una de qualsevol. Tres ports de muntanya (Canencia, Morcuera i Cotos) deixen un desnivell positiu acumulat de 2.686 metres i la converteixen en una prova d'una exigència superior. La cursa a peu, una marató, tampoc és senzilla, perquè Madrid no té un pam de pla. Però 380 metres de desnivell positiu serveixen per apuntalar a un mort. I ahir n'hi va haver molts.
Sabíem que faria calor, per això vam gaudir la fresqueta de la sierra, abans de llançar-nos a l'aigua, a les vuit del matí. Dues voltes al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, on, per primera vegada en una triatló, no em vaig angoixar. Vaig sortir al darrere de tot, tranquil, lent, marcant cada braçada, respirant pausat...El resultat, van ser gairebé 4 minuts menys que el 2017. Començava molt bé.
La bici em venia molt de gust fer-la. Aquest any he fet més quilòmetres que la temporada passada (de fet, com en la natació). Vaig sortir amb el fre de ma posat, contenint-me a Canencia, gaudint a Morcuera i intentant aguantar bé a Cotos. A partir d'allà, beure, menjar i pedalar, durant 90 "quilometrets de res". El primer cop de calor va arribar després del descens de Navacerrada (la vida a la sierra és més fresqueta). La resta, fins a la T2, ho dono per explicat.
I en la cursa a peu, la meva (suposada) especialitat...allà és on vaig petar. Per falta d'entrenament? Per la duresa del circuit? Per la calor? Per l'acumulació de tots aquests factor? Probablement. Vaig beure moltíssima aigua, bastantes ampolles de Powerade, alguns gots de Coca-Cola i vaig menjar plàtans i un petit exèrcit de gels, que em van deixar l'estómac un pel tocat.En el circuit a peu, en cadascuna de les 4 voltes, arribaves fins a escassos 150 metres de l'arribada. L'ambient era boníssim!!! Però, també, segon com, contraproduent. Els que arribaven, sempre, eren els altres. Jo girava cua i tornava a haver d'afrontar una altra volta.
Fins que, havent lluitat contra la calor, el cansament, les rampes i les ganes d'abandonar, al final, també va arribar el meu torn. La catifa vermella m'esperava a mi. Havia de gaudir el moment. I ho vaig fer, i tant!!! 12 hores i 26 minuts després vaig tocar la glòria, a la línia d'arribada de la Puerta del Sol.
Agraïments
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez i Ángel Rodríguez, que se'n van haver d'anar al metge, sense poder viure el final.
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil i altres "kampas", el seu suport incondicional suma molt...tot i que el telèfon sempre acabi convertint-se en el pitjor notari de la situación real.
-David Castaño i parella, veure'ls a la meta va ser un regal inesperat.
-Fabio Premoli i família, que em van alegrar el pas pel Temple de Debod, fent-me descobrir, a més, una posta de sol encisadora.
-Antonio Alix, situat en el lloc més crític del recorregut...això és afició pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio i família, que quan em van veure es van deixar la veu, ajudant-me a pujar.
-Rafa Prado, per l'inesgotable suport en la distància i per la confiança que va dipositar en mi.
-I gràcies, també, a tots aquells que, diumenge passat van decidir sortir al carrer a fer sentir el seu al·lè als triatletes.
CHALLENGE MADRID, UN IRONMAN CON DESNIVEL EN BICI Y A PIE, TOCADO POR EL CALOR
Llegando a Villanueva de la Cañada, hacia el kilómetro 144, me di cuenta de que iba corto de agua. Todavía me quedaban 16 hasta el siguiente punto de avituallamiento, con una subida, la de los satélites, que es de las que pasan factura. Había calculado mal y tuve que acabar pidiendo agua a un par de triatletas. Pero no fue suficiente. En Majadahonda cargué líquido, pero ya no fue lo mismo. Me bajé de la bici, en la Casa de Campo, me calcé las zapatillas deportivas y empecé a correr, con el convencimiento de que sería un maratón duro. Y, efectivamente, lo fue.
El Challenge Madrid es un triatlón de larga distancia. Pero no es uno cualquiera. Tres puertos de montaña (Canencia, Morcuera y Cotos) dejan un desnivel acumulado de 2.686 metros y lo convierten en una prueba de una exigencia superior. La carrera a pie, un maratón, tampoco es sencilla, porque Madrid no tiene un palmo de terreno llano. De acuerdo, pero 380 metros de desnivel positivo sirven para apuntalar a un muerto. Y, el domingo, hubo muchos.
Sabíamos que haría calor, por ello creo que disfrutamos del fresquito de la sierra, antes de tirarnos al agua, a las ocho de la mañana. Dos vueltas al pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, donde, por primera vez en un triatlón, no me agobié. Salí en la parte trasera del grupo, tranquilo, lento, marcando cada brazada, respirando pausadamente...El resultado fueron casi 4 minutos menos que el 2017. Empezaba muy bien.
La bici me apetecía mucho. Este año he hecho más kilómetros que la temporada pasada (de hecho, como en la natación). Salí con el freno de mano puesto, conteniéndome en Canencia, disfrutando en Morcuera e intentando aguantar bien en Cotos. A partir de ahí, beber, comer y pedalear durante 90 "kilometrillos de nada". El primer golpe de calor llegó tras el descenso de Navacerrada (la vida en la sierra es más fresquera). El resto, hasta la T2, lo doy por explicado.
Y en la carrera a pie, mi (supuesta) especialidad...ahí es donde peté. Por falta de entrenamiento? Por la dureza del circuito? Por el calor? Por la acumulación de todos esos factores? Probablemente. Bebí mucha agua, bastantes botellas de Powerade, algunos vasos de Coca-Cola y comí plátanos, así como un pequeño ejército de geles, que me dejaron el estómago un pelín tocado.En el circuito aa pie, en cada una de las cuatro vueltas, llegabas a escasos 150 metros de la llegada. El ambiente era buenísimo!!! Pero también se daba una circunstancia un poco peligrosa, ya que ibas observando como otros triatletas iban llegando a meta...Mientras que a mí me tocaba dar la vuelta y volver a iniciar otra vuelta (de tuerca).
Hasta que, habiendo luchado contra el calor, el cansancio, los calambres y las ganas de abandonar, al final, también llegó mi turno. La alfombra roja me esperaba. Y había que disfrutarlo. Y lo hice, sí. 12 horas y 26 minutos después, toque la gloria, en la línea de meta de la Puerta del Sol.
Agradecimientos
-Paz Rodríguez, Nil Guim, Raquel Álvarez y Ángel Rodríguez, que se tuvieron que ir al médico, sin poder vivir el final
-Jero Alonso, Zaida, Capeans Javier Gil y otros "kampas", su apoyo incondicional suma mucho...a pesar de que el teléfono siempre acabe convirtiéndose en el peor notario de la situación real.
-David Castaño y pareja, verlos en meta fue un regalo inesperado.
-Fabio Premoli, Dori e hija, que me alegraron el paso por el Templo de Debod, descubriéndome, además, una puesta de sol hechizadora.
-Antonio Alix, situado en el lugar más crítico del recorrido...eso es afición pura.
-Pablo Villalobos, Amaya Sanfabio y familia, que cuando me vieron se dejaron la voz, ayudándome a subir la cuesta.
-Rafa Prado, por el apoyo inagotable en la distancia y por la confianza que depositó en mí.
-Y gracias, también, a todos aquellos que, el domingo pasado decidieron salir a la calle a hacer sentir su aliento a los triatletas.
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
Challenge Madrid,
Flor de Triatló,
running,
swimbikerun,
triatlón
divendres, 31 d’agost del 2018
REVIFO A 3 SETMANES PEL CHALLENGE MADRID
(Traducción al castellano al final del artículo)
Ha passat el gruix de l'estiu. Volant. Sense temps de pensar-hi. I ja tinc el Challenge Madrid a la cantonada. A poc més de tres setmanetes pel gran dia, és avui el primer que veig clar que sí que hi podré anar. I ho veig clar perquè, malgrat que he fet molta bici i molta natació (molta, per a mi; poca, per a triatletes seriosos), gairebé no he pogut córrer.
Un problema entre el soli i el bessó de la cama dreta m'ha fet la guitza des de finals de juny. 107 quilòmetres en tot el mes de juliol i 165, en aquest agost, són un curt bagatge per afrontar una marató. Afortunadament, però, aquesta setmana les molèsties han desaparegut i he pogut començar a sumar.
I córrer m'anima. A seguir corrent, una mica més. A tornar a pensar en positiu en el gran repte que suposa una triatló de llarga distància.
La setmana passada vaig fer un gran entrenament de ciclisme, amb 176 km. I des d'aleshores, he corregut 5 dies consecutius (13, 12, 13, 18 i 15) i tancaré la setmana, si tot va bé, amb 85 quilòmetres, una xifra que no assoleixo des de la setmana del 25 de març.
Sempre podem fer una mica més, mai estarem del tot satisfets amb els entrenaments.
Però les circumstàncies van com van i l'important és poder-se adaptar a totes les adversitats. I, jo, ho estic intentant!!!
REVIVO A 3 SEMANAS PARA EL CHALLENGE MADRID
Ha pasado gran parte del veerano. Volando. Sin tiempo para pensar. Y ya tengo el Challenge Madrid a la vuelta de la esquina. A poco más de tres semanas para el gran día, hoy es el primero en el que veo claro que sí que podré tomar la salida. Y lo veo claro porque, a pesar de que he hecho mucha bici y mucha natación (mucha para mí, poca para triatletas serios), apenas he podido correr.
Un problema entre el sóleo y el gemelo de la pierna derecha me ha ido fastidiando desde finales de junio. 107 kilómetros en todo el mes de julio y 165, en este mes de agosto, son un pobre bagaje para afrontar un maratón. Afortunadamente, sin embargo, esta semana las molestias han desaparecido y he podido empezar a sumar.
Y correr me anima. A serguir corriendo, un poco más. A volver a pensar en positivo en el gran reto que supone un triatlón de larga distancia.
La semana pasada hice un gran entrenamiento ciclista, de 176 km. Y desde entonces, he corrido 5 días consecutivos (13, 12, 13, 18 i 15) y cerraré la semana, si todo va bien, con 85 kilómetros, una cifra a la que no llego desde la semana del 25 de marzo.
Siempre podemos hacer un poco más. Nunca estamos del todo satisfechos con los entrenamientos. Pero las circunstancias van como van i lo importante es poder adaptarse a las adversidades.
I, yo, lo estoy intentando!!!
Ha passat el gruix de l'estiu. Volant. Sense temps de pensar-hi. I ja tinc el Challenge Madrid a la cantonada. A poc més de tres setmanetes pel gran dia, és avui el primer que veig clar que sí que hi podré anar. I ho veig clar perquè, malgrat que he fet molta bici i molta natació (molta, per a mi; poca, per a triatletes seriosos), gairebé no he pogut córrer.
Un problema entre el soli i el bessó de la cama dreta m'ha fet la guitza des de finals de juny. 107 quilòmetres en tot el mes de juliol i 165, en aquest agost, són un curt bagatge per afrontar una marató. Afortunadament, però, aquesta setmana les molèsties han desaparegut i he pogut començar a sumar.
I córrer m'anima. A seguir corrent, una mica més. A tornar a pensar en positiu en el gran repte que suposa una triatló de llarga distància.
Sempre podem fer una mica més, mai estarem del tot satisfets amb els entrenaments.
Però les circumstàncies van com van i l'important és poder-se adaptar a totes les adversitats. I, jo, ho estic intentant!!!
REVIVO A 3 SEMANAS PARA EL CHALLENGE MADRID
Ha pasado gran parte del veerano. Volando. Sin tiempo para pensar. Y ya tengo el Challenge Madrid a la vuelta de la esquina. A poco más de tres semanas para el gran día, hoy es el primero en el que veo claro que sí que podré tomar la salida. Y lo veo claro porque, a pesar de que he hecho mucha bici y mucha natación (mucha para mí, poca para triatletas serios), apenas he podido correr.
Un problema entre el sóleo y el gemelo de la pierna derecha me ha ido fastidiando desde finales de junio. 107 kilómetros en todo el mes de julio y 165, en este mes de agosto, son un pobre bagaje para afrontar un maratón. Afortunadamente, sin embargo, esta semana las molestias han desaparecido y he podido empezar a sumar.
Y correr me anima. A serguir corriendo, un poco más. A volver a pensar en positivo en el gran reto que supone un triatlón de larga distancia.
Siempre podemos hacer un poco más. Nunca estamos del todo satisfechos con los entrenamientos. Pero las circunstancias van como van i lo importante es poder adaptarse a las adversidades.
I, yo, lo estoy intentando!!!
Etiquetes de comentaris:
ArchMax,
Asics,
atletisme,
Challenge Madrid,
Flor de Triatló,
running
dissabte, 16 de desembre del 2017
KO I ADÉU A ARANJUEZ. NOMÉS EM QUEDA UNA BALA
(Traducción al castellano al final del artículo)
Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.
La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.
KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA
El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.
La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.
Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.
![]() |
| A les portes del Retiro amb en Francesc |
La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.
KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA
El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.
![]() |
| En la puerta del Retiro, con Francesc |
La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.
diumenge, 5 de novembre del 2017
10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LLUNY)
(Traducción al castellano al final del artículo)
En base a les sèries que havia estat fent aquestes dues últimes setmanes no em veia capaç de baixar de 39'00" en la primera cursa post Challenge Madrid. Però com tots els corredors ja ho sabem, quan ens posem un dorsal sempre anem més ràpid. La competició ens fa volar!!!
La Carrera Go Fit d'avui començava a les nou del matí (m'encanta que les curses comencin aviat!!!), així que m'he llevat ben d'horeta i m'he apropat al barri de Moncloa, a la zona on anys enrere hi havia l'estadi d'atletisme de Vallehermoso (que, malauradament, va ser demolit). La prova consta d'un primer 4.000 molt ràpid, amb una clara tendència descendent, en què s'arriba gairebé fins a Cibeles, i una segona part més complicada en què vas recuperant el desnivell perdut anteriorment.
Després de molt de temps, avui he fet una cursa conservadora (generalment surto a fons i quan se m'acaba la benzina, miro d'aguantar com puc). Coneixedor del que m'esperava, no m'he deixat endur per la riuada d'atletes, de tal manera que pujant la Castellana he recollit alguns cadàvers. I en l'últim quilòmetre, he tingut forces per avançar alguna altra posició.
El temps a la línia d'arribada, 38'35", a una mitjana de 3'52"/km. He fet 52" més que l'any passat, però les sensacions que em queden són una mica millors. Com deia en entrades anteriors, tinc un repte en ment, a intentar superar abans de cap d'any: baixar de 37'30" en un 10K. Doncs ara ja sé de quin punt surto. Em sobren, només, 66 segons.
Aquest matí m'ha fet especial il·lusió córrer amb els "Panis", els germans Paniagua, que fa relativament poc temps que han provat el verí atlètic. En Toñín ha cobert la distància en poc més dels 45' i en David, en 51' pelats. D'aquí a finals del 2017, ells també milloraran (bastant més que jo).
L'anècdota lletja de la jornada l'ha protagonitzat el cotxe de cap de cursa. El tret de sortida ha enganxat el conductor del vehicle amb els pixats al ventre, no tenia el motor engegat i s'ha vist superat per tots els corredors. Una imatge insòlita que convindria corregir de cara al futur.
10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LEJOS)
En base a les series que había hecho estas dos últimas semanas, no me veía capacitado para bajar de 39'00" en la primera carrera post Challenge Madrid. Pero, como sabemos todos los corredores, cuando nos ponemos un dorsal siempre vamos más rápido. La competición nos hace volar!!!
La Carrera Go Fit de hoy empezaba a las nueve de la mañana (me encanta que las carreras empiecen pronto!!!), así que he madrugado y me he acercado al barrio de Moncloa, en una zona en la que años atrás se emcontraba el estadio de atletismo de Vallehermoso (que, desgraciadamente, fue derruido). La prueba consiste en un primer 4.000 muy rápido, con una clara tendencia descendente, en la qu se llega casi hasta Cibeles, y una segunada parte más complicada, en la que vas recuperando el desnivel perdido anteriormente.
Después de mucho tiempo, hoy he hecho una carrera conservadora (generalmente salgo fuerte y cuando se me funden los plomos...aguanto a lo que puedo). Conocedor de lo que tenía por delante, no me he dejado llevar por la marea de atletas, de tal manera que cuando he llegado a la subida de la Castellana he ido recogiendo cadáveres. Y en el último kilómetro he tenido fuerzas suficientes para avanzar más posiciones.
El tiempo en la línea de llegada, 38'35", a una media de 3'52"/km. He tardado 52" más que el año pasado. Sin embargo, las sensaciones que me quedan son un poco mejores. Como decía en entradas anteriores, tengo un reto en mente (que quiero superar antes de fin de año): bajar de 37'30" en un 10K. Pues ahora ya sé en qué punto estoy. Me sobran, solamente, 66 segundos.
Esta mañana me ha hecho especial ilusión correr con los "Panis", los hermanos Paniagua, que hace relativamente poco tiempo que han probado el veneno atlético. Toñín ha cubierto la distancia en poco más de los 45' y David, en 51' raspaditos. De aquí a finales de 2017, ellos también mejorarán (bastante más que yo).
La anécdota fea de la jornada la ha protagonizado el coche de cabeza de carrera. El disparo de salida ha pillado al conductor del vehículo despistado, sin tener el motor arrancado, y se ha visto superado por los corredores. Una imagen que habría que intentar corregir de cara al futuro.
En base a les sèries que havia estat fent aquestes dues últimes setmanes no em veia capaç de baixar de 39'00" en la primera cursa post Challenge Madrid. Però com tots els corredors ja ho sabem, quan ens posem un dorsal sempre anem més ràpid. La competició ens fa volar!!!
![]() |
| Matinal atlètica - Tornar a córrer |
Després de molt de temps, avui he fet una cursa conservadora (generalment surto a fons i quan se m'acaba la benzina, miro d'aguantar com puc). Coneixedor del que m'esperava, no m'he deixat endur per la riuada d'atletes, de tal manera que pujant la Castellana he recollit alguns cadàvers. I en l'últim quilòmetre, he tingut forces per avançar alguna altra posició.
![]() |
| Amb Flor de Triatló a l'arribada - Tornar a córrer |
Aquest matí m'ha fet especial il·lusió córrer amb els "Panis", els germans Paniagua, que fa relativament poc temps que han provat el verí atlètic. En Toñín ha cobert la distància en poc més dels 45' i en David, en 51' pelats. D'aquí a finals del 2017, ells també milloraran (bastant més que jo).
![]() |
| Toñín, David i Sebas - Tornar a córrer |
10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LEJOS)
En base a les series que había hecho estas dos últimas semanas, no me veía capacitado para bajar de 39'00" en la primera carrera post Challenge Madrid. Pero, como sabemos todos los corredores, cuando nos ponemos un dorsal siempre vamos más rápido. La competición nos hace volar!!!
![]() |
| Matinal atlética - Tornar a córrer |
Después de mucho tiempo, hoy he hecho una carrera conservadora (generalmente salgo fuerte y cuando se me funden los plomos...aguanto a lo que puedo). Conocedor de lo que tenía por delante, no me he dejado llevar por la marea de atletas, de tal manera que cuando he llegado a la subida de la Castellana he ido recogiendo cadáveres. Y en el último kilómetro he tenido fuerzas suficientes para avanzar más posiciones.
![]() |
| Con Flor de Triatló, en meta - Tornar a córrer |
Esta mañana me ha hecho especial ilusión correr con los "Panis", los hermanos Paniagua, que hace relativamente poco tiempo que han probado el veneno atlético. Toñín ha cubierto la distancia en poco más de los 45' y David, en 51' raspaditos. De aquí a finales de 2017, ellos también mejorarán (bastante más que yo).
![]() |
| Toñín, David y Sebas - Tornar a córrer |
Etiquetes de comentaris:
10.000,
10K,
atletisme,
atletismo popular,
Carrera Go Fit,
Challenge Madrid,
Flor de Triatló,
runner,
running
diumenge, 22 d’octubre del 2017
PRIMERES SÈRIES DES DE...FEBRER!!!
(Traducción al castellano al final del artículo)
Tenia ganes d'exprimir-me una mica, de demanar-li al cos alguna cosa més que els rodatges progressius que he estat fent aquests últims mesos, on m'interessava més sumar quilòmetres que no pas fer-ne de qualitat. Però el Challenge Madrid ja és història. El nou objectiu a mig termini (sub 37'30 en 10.000) requereix un canvi en els entrenaments.
Aquesta setmana he fet el "clic". D'una banda, tres sessions de 10 quilòmetres, a ritmes de 4'29"/km, 4'21"/km i 4'17"/km (cada dia una mica més ràpidament). I de l'altra, les primeres sèries des de fa molt de temps, al parc del Retiro. Només en vaig fer quatre, totes de mil metres, amb una recuperació de 2 minuts entre cadascuna.
Quan començo de zero m'agrada saber que només puc millorar. Aquesta tranquil·litat no es repetirà en els següents entrenaments, on intentaré superar-me, així que en gaudeixo molt. Bé, gaudeixo i pateixo, com a mi m'agrada, ja que qualsevol cosa em costa més del compte. El resultat d'ahir em satisfà: 3'52, 3'50, 3'47 i 3'47.
Tinc ganes de tornar-hi, ho faré la setmana que ve. I també recuperaré el test de 5.000 del Retiro. El que no tinc clar és quan podré anar a la pista d'atletisme de Pozuelo. Allà vaig fer les últimes sèries fins les d'ahir, el 22 de febrer. Estava finet. Amb en Jero en Rubén i en Pirri, vam fer 9.600 metres (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000), a ritmes d'entre 3'34"/km (la més ràpida) i 3'45"/km (la més lenta). En totes les sèries la recuperació va ser de 90".
No són temps brutals.
Però ara mateix, estic a anys llum.
Això sí, intentaré anar-m'hi apropant.
PRIMERAS SERIES DESDE...FEBRERO!!!
Tenía ganas de exprimirme un poco, de pedirle al cuerpo alguna cosa más que los rodajes progresivos que he estado haciendo estos últimos meses, en los que me interesaba más sumar kilómetros que kilómetros de calidad. Pero el Challenge Madrid ya es historia. El nuevo objetivo a medio plazo (sub 37'30 en 10.000) requiere de un cambio en los entrenamientos.
Esta semana he hecho el "click": Por una parte, tres sesiones de 10 kilómetros, a ritmos de 4'29"/km, 4'21"/km y 4'17"/km (cada día un poco más rápido). Y por otra, las primeras series desde hace mucho tiempo, en el parque del Retiro. Sólo hice cuatro, todas ellas de mil metros, con una recuperación de 2 minutos entre cada una de ellas.
Cuando empiezo de cero me gusta saber que sólo puedo mejorar. Esta tranquilidad no se repetirá en los siguientes entrenamientos, en los que intentaré superarme, así que lo voy disfrutando. Bueno, disfruto y sufro, como a mí me gusta, ya que qualquier exigencia me cuesta más de la cuenta. El resultado de ayer me satisface: 3'52, 3'50, 3'47 y 3'47.
Tengo ganas de volver a hacerlo. Iré la semana que viene. Y también tengo intención de recuperar el test de 5.000 del Retiro. Lo que no tengo claro es cuándo podré ir a la pista de atletismo de Pozuelo. Ahí hice mis últimas series, hasta las de ayer, el 22 de febrero. Estaba finito. Con Jero, Rubén y Pirri, hicimos 9.600 metros (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000) a ritmos de entre 3'34"/km (la más rápida) y 3'45"/km (la más lenta). En todas las series la recuperación fue de 90".
No son tiempos brutales.
Pero ahora mismo, estoy a años luces.
Eso sí, intentaré irme acercando.
Tenia ganes d'exprimir-me una mica, de demanar-li al cos alguna cosa més que els rodatges progressius que he estat fent aquests últims mesos, on m'interessava més sumar quilòmetres que no pas fer-ne de qualitat. Però el Challenge Madrid ja és història. El nou objectiu a mig termini (sub 37'30 en 10.000) requereix un canvi en els entrenaments.
Aquesta setmana he fet el "clic". D'una banda, tres sessions de 10 quilòmetres, a ritmes de 4'29"/km, 4'21"/km i 4'17"/km (cada dia una mica més ràpidament). I de l'altra, les primeres sèries des de fa molt de temps, al parc del Retiro. Només en vaig fer quatre, totes de mil metres, amb una recuperació de 2 minuts entre cadascuna.
Quan començo de zero m'agrada saber que només puc millorar. Aquesta tranquil·litat no es repetirà en els següents entrenaments, on intentaré superar-me, així que en gaudeixo molt. Bé, gaudeixo i pateixo, com a mi m'agrada, ja que qualsevol cosa em costa més del compte. El resultat d'ahir em satisfà: 3'52, 3'50, 3'47 i 3'47.
Tinc ganes de tornar-hi, ho faré la setmana que ve. I també recuperaré el test de 5.000 del Retiro. El que no tinc clar és quan podré anar a la pista d'atletisme de Pozuelo. Allà vaig fer les últimes sèries fins les d'ahir, el 22 de febrer. Estava finet. Amb en Jero en Rubén i en Pirri, vam fer 9.600 metres (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000), a ritmes d'entre 3'34"/km (la més ràpida) i 3'45"/km (la més lenta). En totes les sèries la recuperació va ser de 90".
No són temps brutals.
Però ara mateix, estic a anys llum.
Això sí, intentaré anar-m'hi apropant.
PRIMERAS SERIES DESDE...FEBRERO!!!
Tenía ganas de exprimirme un poco, de pedirle al cuerpo alguna cosa más que los rodajes progresivos que he estado haciendo estos últimos meses, en los que me interesaba más sumar kilómetros que kilómetros de calidad. Pero el Challenge Madrid ya es historia. El nuevo objetivo a medio plazo (sub 37'30 en 10.000) requiere de un cambio en los entrenamientos.
Esta semana he hecho el "click": Por una parte, tres sesiones de 10 kilómetros, a ritmos de 4'29"/km, 4'21"/km y 4'17"/km (cada día un poco más rápido). Y por otra, las primeras series desde hace mucho tiempo, en el parque del Retiro. Sólo hice cuatro, todas ellas de mil metros, con una recuperación de 2 minutos entre cada una de ellas.
Cuando empiezo de cero me gusta saber que sólo puedo mejorar. Esta tranquilidad no se repetirá en los siguientes entrenamientos, en los que intentaré superarme, así que lo voy disfrutando. Bueno, disfruto y sufro, como a mí me gusta, ya que qualquier exigencia me cuesta más de la cuenta. El resultado de ayer me satisface: 3'52, 3'50, 3'47 y 3'47.
Tengo ganas de volver a hacerlo. Iré la semana que viene. Y también tengo intención de recuperar el test de 5.000 del Retiro. Lo que no tengo claro es cuándo podré ir a la pista de atletismo de Pozuelo. Ahí hice mis últimas series, hasta las de ayer, el 22 de febrero. Estaba finito. Con Jero, Rubén y Pirri, hicimos 9.600 metros (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000) a ritmos de entre 3'34"/km (la más rápida) y 3'45"/km (la más lenta). En todas las series la recuperación fue de 90".
No son tiempos brutales.
Pero ahora mismo, estoy a años luces.
Eso sí, intentaré irme acercando.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
Challenge Madrid,
running,
series
dimecres, 6 de setembre del 2017
A 18 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID
(Traducción al castellano al final del artículo)
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!
Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.
Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
Avui he corregut 10 quilòmetres suaus i, si em dona temps, demà agafaré una estona la bici.
18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.
A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID
Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!
Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.
Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
Hoy he corrido 10 kilómetros suaves y, si me da tiempo, mañana, cogeré la bici un rato.
18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!
Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.
Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
![]() |
| Vaig amb les bateries justetes - Tornar a Córrer |
18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.
A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID
Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!
Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.
Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
![]() |
| Voy con las baterías justitas - Tornar a Córrer |
18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
Challenge Madrid,
Marató,
Morcuera,
reptes,
Rudy Project,
Tornar a Córrer,
Triatló,
triatlón
dimecres, 30 d’agost del 2017
CHALLENGE DE MADRID: NO SERAN 226 KMS, SERAN 14 ETAPES
(Traducción al castellano al final del artículo)
La forma com et plantegis un repte pot limitar les teves possibilitats d'èxit.
La forma com et plantegis un repte pot limitar les teves possibilitats d'èxit.
Especialment en proves de llarga distància, com el Challenge de Madrid. Els organitzadors de la prova han previst que el primer classificat trigarà nou hores a completar els 226 quilòmetres del recorregut. I cal tenir en compte que la gran majoria de triatletes trigarem bastant més. Segons les meves previsions (1h20', 6h55' i 3h50' (i 10' més entre totes les transicions)) trigaré al voltant de les 12h15'. Més de mig dia sencer nedant, pedalant i corrent, sense parar.
A banda d'un plantejament a nivell nutricional, necessari per sobreviure, es necessita una preparació psicològica. En aquest sentit, una de les coses que tinc clar que cal fer és una divisió de la prova en etapes. I quan dic per etapes no puc limitar-me a les tres diferents disciplines. Cal disseccionar més la cursa. Busco petits objectius, més fàcilment aconseguibles, que em donaran petites alegries, bàsiques per seguir endavant.
Per fer-ho més entenedor, quan em tiri a l'aigua al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, l'objectiu no serà la línia d'arribada de la Puerta del Sol, no. El primer repte que em marcaré serà completar els 1.900 metres de la primera volta al pantà. I quan l'aconsegueixi, només quan ho faci, em plantejaré el següent. Si et planteges, de cop, que has de fer 226 quilòmetres, la cursa pot fer-se't una muntanya impossible de pujar. Si t'ho planteges com un seguit de petites metes, seguirà sent dur, però anímicament costarà una mica menys.
El meu llistat de petites etapes és el següent:
1-Sortida-1ª volta circuit natació.
2-2ª volta circuit natació-T1.
3-T1-Port de Canencia.
4-Port de Canencia-Port de Morcuera.
5-Port de Morcuera-Port de Cotos/Port de Navacerrada.
6-Port de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª volta circuit atlètic.
11-1ª volta circuit atlètic-2ª volta circuit atlètic.
12-2ª volta circuit atlètic-3ª volta circuit atlètic.
13-3ª volta circuit atlètic-4ª volta circuit atlètic.
14-4ª volta circuit atlètic-Meta a la Puerta del Sol.
CHALLENGE DE MADRID: NO SERÁN 226 KMS, SERÁN 14 ETAPAS
La forma como te planteer un reto puede limitar tus posibilidades de éxito.
Especialmente en pruebas de larga distancia, como el Challenge de Madrid. Los organizadores han previsto que el primer clasificado tardará nueve horas en completar los 226 kilómetros del recorrido. Y hay que tener en cuenta que la gran mayoría de triatletas tardaremos bastante más. Según mis previsiones (1h20', 6h55' y 3h50' (y 10' más entre todas las transiciones)) tardaré alrededor de las 12h15'. Más de medio día entero nadando, pedaleando y corriendo, sin parar.
La forma como te planteer un reto puede limitar tus posibilidades de éxito.
Especialmente en pruebas de larga distancia, como el Challenge de Madrid. Los organizadores han previsto que el primer clasificado tardará nueve horas en completar los 226 kilómetros del recorrido. Y hay que tener en cuenta que la gran mayoría de triatletas tardaremos bastante más. Según mis previsiones (1h20', 6h55' y 3h50' (y 10' más entre todas las transiciones)) tardaré alrededor de las 12h15'. Más de medio día entero nadando, pedaleando y corriendo, sin parar.
Además de un planteamiento a nivel nutricional, necesario para sobrevivir, se necesita una preparación psicológica. En este sentido, una de las cosas que tengo claro que hay que hacer es una división de la prueba en etapas. Y al decir por etapas no me puedo limitar a las tres diferentes disciplinas. Hay que desmenuzar más la carrera. Busco pequeños objetivos, más fácilmente alcanzables, que me darán pequeñas alegrías, básicas para seguir adelante.
Para hacerlo más comprensible, cuando me tire al agua en el pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, el objetivo no será la llegada a la Puerta del Sol, no. El primer reto que me marcaré será completar los 1.900 metros de la primera vuelta al pantano. Y cuando lo consiga, solamente cuando lo haga, me plantearé el siguiente. Si te planteas, a bote pronto, que tienes que hacer 226 kilómetros, la carrera se te puede hacer una montaña imposible de subir. Si te lo planteas como un conjunto de pequeñas metas, seguirá siendo duro, pero anímicamente costará un poco menos.
Mi listado de pequeñas etapas es el siguiente:
1-Salida-1ª vuelta circuito natación.
2-2ª vuelta circuito natación-T1.
3-T1-Puerto de Canencia.
4-Puerto de Canencia-Puerto de Morcuera.
5-Puerto de Morcuera-Puerto de Cotos/Puerto de Navacerrada.
6-Puerto de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª vuelta circuito atlético.
11-1ª vuelta circuito atlético.-2ª vuelta circuito atlético.
12-3ª vuelta circuito atlético-3ª vuelta circuito atlético.
13-3ª vuelta circuito atlético-4ª vuelta circuito atlético.
14-4ª vuelta circuito atlético-Meta en la Puerta del Sol.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
Challenge Family,
Challenge Madrid,
Maratón,
Rudy Project,
Tornar a Córrer,
triatlon
diumenge, 30 de juliol del 2017
CAP DE SETMANA DE TIRADES LLARGUES A PEU I EN BICI
(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Si vull arribar en forma al Challenge Madrid del 24 de setembre necessito fer quilòmetres, molts més dels que he estat fent fins ara. Durant aquestes vacances m'hi he posat una mica, però només queden 55 dies pel gran esdeveniment i ja li veig les orelles al llop. Per això aquest cap de setmana he decidit fer un punt d'inflexió en la preparació.
Ahir vaig fer un rodatge llarg de córrer, anant cap a la zona de Madrid Río, on es disputarà el sector atlètic. Vaig fer 30 quilòmetres, amb la solana que anava caient, a un ritme sostingut de 4'34/km. Sense patir. Satisfet. Tanco la setmana posterior a la Triatló de Pálmaces amb 84 quilòmetres a les cames. Súper satisfet!!!
Avui ha estat diferent. La bici em costa més agafar-la. I pujar a fer ports, encara més. Per això esperava amb ganes aquesta jornada, que he començat a Soto del Real, a tres quarts de vuit del matí. He pujat cap a Canencia, en solitari, i he tornat al punt de sortida, on a les nou havíem quedat amb la colla dels triatletes de l'Ecosport d'Alcobendas. Avui, un nombrós grup de 9 unitats (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu i David Díaz) decidits a pujar Morcuera i Canencia (aquest últim port pel seu vessant nord, després de passar per Rascafría i Lozoya).
A mi m'encanta fer ports i sempre lluito per intentar estar als llocs capdavanters, però aquest matí no he pogut aguantar el ritme. Les cames m'han passat factura tant en el primer com en el segon. No ha estat cap sorpresa. Després de la pallissa d'ahir i de l'aperitiu que m'he marcat amb la primera ascensió a Canencia, tampoc podia esperar cap sorpresa. En Villa, a Morcuera, i en David, a Canencia, han estat els KOM (king of mountain) de la jornada.
A títol personal, he aconseguit l'objectiu de sumar desnivell positiu, 2.000, i sumar quilòmetres, 115. A més d'haver estrenat el casc i les ulleres Rudy Project.
La d'avui ha estat la vuitena vegada que passo dels 100 quilòmetres en aquest 2017. Me'n faran falta unes quantes més si vull arribar, amb garanties d'èxit, per finalitzar l'il·lusionant Challenge de Madrid.
FIN DE SEMANA DE TIRADAS LARGAS A PIE Y EN BICI
Si quiero llegar en forma al Challenge Madrid del 24 de septiembre necesito hacer kilómetros, muchos más de los que he estado haciendo hasta ahora. Durante estas vacaciones me he puesto, un poco, manos a la obra. Pero ya sólo quedan 55 días para el gran acontecimiento y empiezo a verle las orejas al lobo. Por ello, este fin de semana he decidido marcar un punto de inflexión en mi preparación.
Ayer hice un rodaje largo de correr y fui hacia la zona de Madrid Río, donde se disputará el sector atlético. Hice 30 kilómetros, con la solana que estaba cayendo, a un ritmo sostenido de 4'34/km. Sin sufrir. Satisfecho. Cierro la semana posterior al Triatlón de Pálmaces con 84 kilómetros en las piernas. Súper satisfecho!!!
Hoy ha sido distinto. La bici me cuesta más sacarla. Y subir a hacer puertos, todavía más. Es por ello que esperaba con ganas esta jornada, que he iniciado en Soto del Real, a las ocho menos cuarto de la mañana. He subido hacia Canencia, en solitario, y he vuelto al punto de salida, donde a las 9 habíamos quedado con el grupo de triatletas del Ecosport de Alcobendas. Hoy, más numeroso que nunca, con 9 unidades (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu y David Díaz) decididos a subir Morcuera y Canencia (este último puerto por su vertiente norte, después de passar por Rascafría y Lozoya).
Me encanta subir puertos y siempre lucho para intentar estar en los puestos delanteros. Pero esta mañana no he podido aguantar el ritmo de los galgos. Las piernas me han pasado factura, tanto en la primera como en la segunda subida. No ha sido ninguna sorpresa. Tras la paliza de ayer y el aperitivo que me he marcado con la primera ascensión a Canencia, tampoco podía esperar ninguna sorpresa. Villa, en Morcuera, y David, en Canencia, han sido los KOM (king of mountain) de la jornada.
A título personal, he conseguido el objetivo de sumar desnivel positivo, 2.000 metros, y sumar kilómetros, 115. Además, he estrenado el casco y las gafas Rudy Project.
La de hoy ha sido la octava vez que supero los 100 kilómetros en este 2017. Necesitaré varias sesiones más como la de hoy si quiero llegar, con garantías de finalizar el ilusionante Challenge de Madrid.
Si vull arribar en forma al Challenge Madrid del 24 de setembre necessito fer quilòmetres, molts més dels que he estat fent fins ara. Durant aquestes vacances m'hi he posat una mica, però només queden 55 dies pel gran esdeveniment i ja li veig les orelles al llop. Per això aquest cap de setmana he decidit fer un punt d'inflexió en la preparació.
Ahir vaig fer un rodatge llarg de córrer, anant cap a la zona de Madrid Río, on es disputarà el sector atlètic. Vaig fer 30 quilòmetres, amb la solana que anava caient, a un ritme sostingut de 4'34/km. Sense patir. Satisfet. Tanco la setmana posterior a la Triatló de Pálmaces amb 84 quilòmetres a les cames. Súper satisfet!!!
Avui ha estat diferent. La bici em costa més agafar-la. I pujar a fer ports, encara més. Per això esperava amb ganes aquesta jornada, que he començat a Soto del Real, a tres quarts de vuit del matí. He pujat cap a Canencia, en solitari, i he tornat al punt de sortida, on a les nou havíem quedat amb la colla dels triatletes de l'Ecosport d'Alcobendas. Avui, un nombrós grup de 9 unitats (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu i David Díaz) decidits a pujar Morcuera i Canencia (aquest últim port pel seu vessant nord, després de passar per Rascafría i Lozoya).
A mi m'encanta fer ports i sempre lluito per intentar estar als llocs capdavanters, però aquest matí no he pogut aguantar el ritme. Les cames m'han passat factura tant en el primer com en el segon. No ha estat cap sorpresa. Després de la pallissa d'ahir i de l'aperitiu que m'he marcat amb la primera ascensió a Canencia, tampoc podia esperar cap sorpresa. En Villa, a Morcuera, i en David, a Canencia, han estat els KOM (king of mountain) de la jornada.
A títol personal, he aconseguit l'objectiu de sumar desnivell positiu, 2.000, i sumar quilòmetres, 115. A més d'haver estrenat el casc i les ulleres Rudy Project.
La d'avui ha estat la vuitena vegada que passo dels 100 quilòmetres en aquest 2017. Me'n faran falta unes quantes més si vull arribar, amb garanties d'èxit, per finalitzar l'il·lusionant Challenge de Madrid.
FIN DE SEMANA DE TIRADAS LARGAS A PIE Y EN BICI
Si quiero llegar en forma al Challenge Madrid del 24 de septiembre necesito hacer kilómetros, muchos más de los que he estado haciendo hasta ahora. Durante estas vacaciones me he puesto, un poco, manos a la obra. Pero ya sólo quedan 55 días para el gran acontecimiento y empiezo a verle las orejas al lobo. Por ello, este fin de semana he decidido marcar un punto de inflexión en mi preparación.
Ayer hice un rodaje largo de correr y fui hacia la zona de Madrid Río, donde se disputará el sector atlético. Hice 30 kilómetros, con la solana que estaba cayendo, a un ritmo sostenido de 4'34/km. Sin sufrir. Satisfecho. Cierro la semana posterior al Triatlón de Pálmaces con 84 kilómetros en las piernas. Súper satisfecho!!!
Hoy ha sido distinto. La bici me cuesta más sacarla. Y subir a hacer puertos, todavía más. Es por ello que esperaba con ganas esta jornada, que he iniciado en Soto del Real, a las ocho menos cuarto de la mañana. He subido hacia Canencia, en solitario, y he vuelto al punto de salida, donde a las 9 habíamos quedado con el grupo de triatletas del Ecosport de Alcobendas. Hoy, más numeroso que nunca, con 9 unidades (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu y David Díaz) decididos a subir Morcuera y Canencia (este último puerto por su vertiente norte, después de passar por Rascafría y Lozoya).
Me encanta subir puertos y siempre lucho para intentar estar en los puestos delanteros. Pero esta mañana no he podido aguantar el ritmo de los galgos. Las piernas me han pasado factura, tanto en la primera como en la segunda subida. No ha sido ninguna sorpresa. Tras la paliza de ayer y el aperitivo que me he marcado con la primera ascensión a Canencia, tampoco podía esperar ninguna sorpresa. Villa, en Morcuera, y David, en Canencia, han sido los KOM (king of mountain) de la jornada.
A título personal, he conseguido el objetivo de sumar desnivel positivo, 2.000 metros, y sumar kilómetros, 115. Además, he estrenado el casco y las gafas Rudy Project.
La de hoy ha sido la octava vez que supero los 100 kilómetros en este 2017. Necesitaré varias sesiones más como la de hoy si quiero llegar, con garantías de finalizar el ilusionante Challenge de Madrid.
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
Canencia,
Challenge Madrid,
Miraflores de la Sierra,
Morcuera,
Rascafría,
Rudy Project,
triatlón
dimarts, 28 de febrer del 2017
GAUDINT DEL RETIRO
(Traducción al castellano al final del artículo)
Han baixat les temperatures a Madrid. El front fred es fa notar. I m'agrada!!!
Sortir a córrer sense un objectiu concret, per rodar, per moure les cames, per sentir el cor bategar, per quedar-me sense alè, per sentir-me viu.
El parc del Retiro té nombrosos camins, rutes circulars, circuits per a les masses, recorreguts imaginaris. Aquest matí hi he anat, he fet la volta habitual, la que faig sempre que m'hi apropo. Però a mig camí he agafat un trencall i me n'he anat cap a una altra zona, buscant indrets per descobrir, gaudint del parc, gaudint de córrer.
DISFRUTANDO DEL RETIRO
Han bajado las temperaturas en Madrid. En frente frío se hace notar. Y me gusta!!!Salir a correr sin un objetivo concreto, para rodar, para mover las piernas, para sentir el corazón palpitar, para quedarme sin aliento, para sentirme vivo.
El parque del Retiro tiene muchos caminos, rutas circulares, circuitos para las masas, recorridos imaginarios. Esta mañana he ido allá, estaba dando la vuelta de siempre, pero a medio camino he cogido un desvío y me he ido hacia otra zona, buscando lugares por descubrir, para disfrutar de correr.
Etiquetes de comentaris:
Asics,
atletisme,
parque del retiro,
running,
secrets,
Tornar a Córrer
dijous, 5 de gener del 2017
M'ENCANTEN!!! ...I LES HAVIA ARRIBAT A ODIAR
(Traducción al castellano al final del artículo)
Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.
Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.
Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.
L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.
Córrer és un plaer.
I cansar-me, un gust.
ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR
Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.
Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.
Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.
El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.
Correr es un placer.
Y cansarme, un gusto.
Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.
Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.
Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.
L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.
Córrer és un plaer.
I cansar-me, un gust.
ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR
Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.
Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.
Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.
El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.
Correr es un placer.
Y cansarme, un gusto.
Etiquetes de comentaris:
atletisme,
Christian Camacho,
fartlek,
interval running,
Jerónimo Alonso,
Kamparredores,
pistes,
Rubén Peña,
series
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





























