BONA EVOLUCIÓ, OPTIMISME MODERAT

No m’ha pogut el desànim habitual que m’arrosseguen les lesions. Sé que la periostitis no es cura d’avui per demà, però estic fent tot el que és a les meves mans per escurçar la convalescència. Els primers dies de la setmana vaig anar rodant suau, intentant interpretar bé el dolor i les possibilitats de continuar corrent. D’aquesta manera, de dimarts a divendres vaig sortir quatre vegades, per sumar 32 quilòmetres decebedors. Començava tots els entrenaments amb un somriure als llavis, sense sentir cap tipus de dolor i il•lusionat que potser tot plegat hauria estat un malson. Però a mida que anava avançant s’anava carregant la cama i el mal tornava a fer aparició.
Dissabte i diumenge vaig canviar els plans i vaig tornar a pujar a l’el•líptica, el meu consolador per a les èpoques de lesions. Vaig suar de valent, sense impactes, durant algunes horetes, en les quals vaig fer 80 kms. M’encanta l’el•líptica, però quan m’hi exercito durant més de mitja hora l’entrenament es converteix en un avorriment. Just al contrari que quan surto a córrer, que gaudeixo més a partir dels trenta minuts. Però és el que hi ha.

Tot plegat ho combino amb nombrosos estiraments, dues sessions de massatges diaris, amb les seves corresponents dosis de gel i antiinflamatoris. Aquest matí he tornat al terreny de proves i, després de mitja hora a l’el•líptica, he sortit a córrer al parc. Les sensacions inicials han estat molt millors que les de la setmana passada, però no han trigat a arribar els símptomes que em recordaven que estic lesionat. Tot i això han estat més minsos que altres vegades. Això no ho soluciono aquesta setmana, però tinc confiança que no s’allargui gaire més enllà...

També ha patit lesions, al llarg de la seva carrera esportiva el meu gran ídol atlètic, Haile Gebrselassie. Avui, a la Marató de Berlín, ha vist com un kenià, Patrick Makau, li treia el rècord del món que tenia des de l’any 2008. Les 2h3’59” han passat a la història. El somni de baixar de dues hores és una mica més a prop. Makau ha repetit triomf a Berlín i ha aturat el cronòmetre a les 2h3’38”. Gebre s’ha mantingut competitiu fins al km. 27, per sota dels 3min/km. Però afectat per problemes respiratoris, el campió etíop ha hagut d’abaixar el ritme (primer) i abandonar, al quilòmetre 35. Tot això, no es rendeix. Assegura que presentarà batalla per intentar guanyar-se una plaça per poder participar als Jocs de Londres de l’any que ve, on posaria fi a la seva carrera esportiva.

Des del “tornar_a_córrer”, homenatge al Gran Gebre i felicitats al nou rei de la distància, Patrick Makau.

S.O.S. - STOP

Ni estava de broma ni era cap bestiesa. Les sensacions van ser clares, des del primer moment: m'he trencat. Tinc una periostitis a la cama esquerra. He hagut de parar. Dilluns no vaig córrer, em vaig dedicar a descansar i a fer-me massatges. Dimarts vaig sortir a rodar una estoneta, ben suau. Però quan duia sis quilòmetres vaig haver de deixar-ho. A la tarda aconseguia cita amb el meu fisioterapeuta habitual, l'Ángel Tiradas. Tot just em va començar a tocar el bessó em va fer diagnosticar una periostitis, una lesió que no havia patit mai, però sobre la qual n'havia sentit a parlar en la meva època al CornellàAtlètic. La convalescència sovint s'allargava més del compte.

Això m'obliga a un canvi de plans. De fet, però, no sé ben bé quins plans seguir, tenint en compte que el més important és recuperar-me. L'Ángel m'ha dit que puc córrer, sempre que ho faci lentament, sobre una superfície tova i durant pocs quilòmetres.

Els plans immediats es redueixen a massatges, antiinflamatoris, gel...i paciència. Moooooolta paciència.

AMB AQUESTA HUMITAT NO HI COMPTAVA

Quina manera de suar!!! Des de l'inici de l'escalfament ja he notat que la cursa se'm faria dura. No recordava el recorregut però m'ha encantat. Córrer a Barcelona té sempre un encant especial i fer-ho per la zona final de la marató, més encara.En el que no havia pensat era en la humitat que hi fa i que, avui, per a mi, ha estat decisiva.

Setantè de la general i amb un temps final que tampoc ha estat bo: 35'56". Sabia que em costaria baixar de 35', tot i que tenia confiança que podria aconseguir-ho. No ha estat així, ho he vist clar des del tercer quilòmetre.

Després d'una sortida ràpida, en zona descendent, he passat el primer parcial en 3'18", massa ràpid pel que tocava. El segon ja ha quedat compensat amb un 3'38" d'excessiu càstig. Però el tercer ha estat el que m'ha sobtat, ja que em sentia còmode, a la Gran Via, i creia que duia un bon ritme. Un 3'37" traïdor que m'ha fet obrir els ulls. Alguna cosa anava malament i no me n'estava adonant. Al voltant d'aquesta franja m'he anat movent tota l'estona, sense poder accelerar i tanmateix sense punxar. Els dos últims quilòmetres, al final de Sepúlveda i tota la zona del Paral·lel, he mantingut el ritme. Això m'ha permès anar superant corredors. Un d'aquests ha estat en Jordi "Toti" Ribas, tota una institució atlètica i gran referent, però que es troba lluny del seu millor moment de forma. El recuperarà quan vulgui. Però avui, el fet de guanyar-lo, m'ha suposat una alegria. Es tracta de buscar el costat positiu a les coses, oi?

De negatiu ja n'hi ha: després de la cursa he anat a rodar una estona ben suau, per la muntanya de Montjuïc, i m'he fet una contractura al bessó. Ja m'hi he fet unes primeres fregues però no sé cap a on evolucionarà. Creuaré els dits.

A La Mercè he pogut retrobar-me amb amics i coneguts (de tota la vida, de les Aigïes, del bloc...), i això són sensacions que no experimento a les curses que corro a Madrid. Una diferència, de tantes...Felicito a en Joan Prats, en Joan Piqué Serra, en Jordi Ribas, l'Arcadi Alibés, en Xavi Bonastre, en Jordi Antolí, en Mario Badia, en Joan de Sant Pol, en Guillem de Mallorca, en Jordi Soler, la Cristina Collado i tanta altra gent que ha sortit aquest matí al carrer a fer esport per Barcelona.

Abans de la cursa, imaginava que m'aniria millor. La setmana ha estat bona: dimarts vaig tornar a fer canvis de mil, al Retiro (3'34-3'30-3'29), i vaig millorar les referències que tenia; dimecres vaig pujar a La Pedriza i vaig córrer entre els 1.000 i els 1.500 metres d'altitud. Però avui s'ha demostrat que hi ha més paràmetres que cal tenir en compte i la humitat m'ha superat.

Tot i això, sempre optimista, tanco un cercle de quatre setmanes amb quatre bones curses i n'inicio un altre de dues setmanes sense curses però amb càrrega de quilòmetres. Segur que també m'ho passaré de meravella.

ÉS ENGANYÓS PERÒ TORNO A UN PODI 5 ANYS DESPRÉS

És el que passa quan ens anem fent grans i abandonem la categoria senior per entrar en la de veterans. També és que el canvi no s’ha produït de la nit al dia, així com que cal que vagi acompanyat d’un bon estat de forma. Amb aquests ingredients, en dues setmanes he vist reconegut el meu esforç en dues curses. La setmana passada, a El Pardo, vaig haver d’anar-me’n a treballar sense saber quin lloc havia ocupat: tretzè de la general i segon de la meva categoria (em guarden un trofeu que passaré a recollir pròximament). Avui ha estat diferent, avui m’he quedat fins al final. La cursa de La Elipa la conec a la perfecció, l’any 2006, el millor de la meva vida, vaig arribar tercer de la general. Aquest matí he repetit posició al podi, però en categoria de veterans (a la general he ocupat la novena posició).


Em sento estrany, en una tarima sense podi

A la cursa es tractava de fer dues voltes a un circuit de poc menys de 5 quilòmetres. De sortida s’arrenca amb una pujada progressiva, així que m’ho he pres amb calma, volia anar de menys a més. Tot i així, no he remuntat gaire (al pas pel km. 3 anava onzè). La segona volta m’ha costat més del que em pensava (17’20, la primera; 17’40, la segona) i no m’he pogut enganxar al meu company de cursa en el moment en què ha decidit canviar de ritme. Ell s’ha mantingut ferm, ha anat passant alguns corredors i ha arribat cinquè, 20” abans que jo, novè.

Ara, ja en fred, tinc la sensació que podria haver-ho intentat una mica més i que per por que hagués fet, n’hauria obtingut recompensa. Però és més senzill pensar què podria haver estat, que no pas córrer més ràpid quan creus que el teu cos no dóna per més.

Els meus esforços per reclutar corredors a la feina i entre la colla d’amics està obtenint els seus fruits. Avui, tot i que hi ha hagut nombroses absències més o menys justificades, la Paz Rodríguez ha guanyat la cursa en la categoria senior. Ha arribat quarta de la general, amb uns prometedors 44’17”.



Amb copetes, sota el Drac de La Elipa



 Aquesta setmana he tornat a passar de 100 quilòmetres (101) i, posats a destacar coses, em va agradar molt l’entrenament de dimecres, quan vaig fer 16 kms, amb tres canvis de 1.000 metres, recuperant 2’: 3’46”-3’34”-3’30”, en el meu debut en sèries aquesta temporada.

La setmana que ve m’espera la Cursa de la Mercè, a Barcelona, amb un munt d’amics que tinc ganes de tornar a veure (i alguns, fins i tot, de tornar a guanyar).

ENTRENAR O COMPETIR?

És un dels dubtes que tenim els corredors, temporada rera temporada. Crec que una de les coses que m'ha fallat els últims anys ha estat la falta de competició. Als entrenaments, encara que creus que ho dónes tot, sempre reserves una gran quantitat d'energia. En cursa, no. Aquest any m'he decidit a córrer més curses, però tampoc vull reduir les visites a la Casa de Campo, seu dels meus grans entrenaments...i que només puc fer durant aquells dies que no treballo. La setmana passada vaig tirar pel dret i vaig acabar amb la disjuntiva: divendres, que no treballava, em vaig escapar al circuit, mentre que diumenge vaig córrer a la Carrera Popular de las Fiestas del Pardo (Madrid).

A la Casa de Campo vaig tornar a viure una evolució d'aquelles que et deixen bon cos. Per primera vegada a la temporada vaig fer un test de 5 voltes (20 kms). En la meva última visita, dues setmanes enrere, havia corregut 4 voltes a una mitjana de 3'53.0/km. Vaig sortir embalat, amb nervi, i al pas pel 500 (1'51") vaig adonar-me que el ritme era excessiu. Aquests reptes m'agrada fer-los en progressió...i aquell ritme no l'hauria aguantat gaires quilòmetres. A poc a poc vaig anar trobant el ritme adequat i, volta rera volta, vaig anar esgarrapant-ne segons. No vaig tenir fluixera ni ganes de parar. Vaig anar sempre molt pendent d'escoltar-me el cos, com esperant un senyal negatiu que m'ordenés afluixar. Però no va arribar en cap moment. En l'últim gir vaig entregar tot el que tenia i vaig aconseguir el primer sub-15' de la temporada. Les voltes van deixar aquest resultat: 15'46-15'38-15'33-15'24-14'55 = 77'16" (+-3'51.8). De les dotze vegades que he fet cinc voltes al circuit, en aquests vuit anys de vida a Madrid, aquesta última ha estat la més ràpida de totes.

Una afirmació amb trampa. Altres anys m'he centrat en 7 voltes (28 kms), on he aconseguit temps infinitament millors que els de divendres passat en 5. Però m'agrada agafar-me a dades positives. I a qui no?

Després d'aquesta tirada (en total van ser 24 kms), disposava d'un dia per recuperar-me, abans de córrer a El Pardo. Era conscient que hi arribava cansat, però em venia molt de gust competir. Eren tres voltes a un circuit, bastant pla. No hi havia gaire gent així que,de sortida, em vaig trobar al grup capdavanter.



El ritme de sortida era lent. Podia anar amb els líders.



La cosa no va durar gaire i, com sempre, em vaig anar situant. No han penjat les classificacions encara però crec que vaig arribar 14è, amb un temps de 38'11!!! A mitja cursa em vaig adonar que no estav corrent un 10K...al final van ser aproximadament 10500 metres, una distància que deixa la mitjana de la cursa en uns interessants 3'38"/km. Bonic punt i final a una setmana de 95 quilòmetres. L'evolució es manté. La disjuntiva entre competir i entrenar, la deixo per a un altre dia. Sóc conscient, però, que no totes les setmanes han de ser com aquesta. Cal fer les coses amb el cap.

AVANÇAR ÉS MILLORAR. POC, PERÒ HO ESTIC FENT

Quan les coses surten com les havíem planificat, quan el resultat és aquell que esperàvem, aquell per al qual crèiem que estàvem preparats, sovint no el valorem prou. Ahir vaig córrer la Carrera Popular Villa de Sotillo de la Adrada (Ávila), per quarta vegada a la meva vida. Hi anava després d'haver anat millorant tant els temps d'entrenament com les referències que tenia de la temporada passada. El més normal és que a Sotillo també mantingués aquesta millora.

La cursa començava a les onze del matí, hora dolenta per a un 28 d'agost. Però ahir no era un dia gaire dolent i bufava un lleuger ventet que refrescava l'ambient. La sortida va ser lenta, per al grup capdavanter, que no tenia ganes de deixar-s'hi gaire la pell. Jo m'hi vaig mantenir al darrere, una mica més ràpid del que hauria hagut d'anar. Als cinc-cents metre, però, ja m'havia posat a to, en el que havia de ser la meva cursa. Molt centrat durant tota l'estona, vaig gaudir lluitant un deu mil amb l'atleta internacional Yesenia Centeno, campiona d'Espanya de 5.000 i 10.000, i sancionada dos anys per dopatge, després que l'any 2009 li van trobar anabolitzants en un control fora de temporada. Ahir anava sobrada, no tenia rivals que posessin en perill els 210 euros que rebia la guanyadora, així que no es va esforçar més del compte. I això va fer que la pogués guanyar. 

L'any passat havia acabat 22è, amb un temps de 36'06". Ahir vaig baixar la marca una miqueta, 35'37", i vaig entrar divuitè. Potser perque era el que esperava fer no vaig acabar gaire content. Avui ja ho valoro més. Segueixo el camí marcat i segueixen arribant els resultats. Ja em preocuparé quan no ho facin...

A Sotillo no hi vaig anar sol, vam ser una bona collla d'amics. Alguns es van presentar a la línia de sortida amb quinze minuts de retard...i van fer el que van poder. Qui més qui menys, la majoria ja ho hem viscut alguna vegada. De la resta, en Jerónimo va deixar clar que es troba en plena pretemporada (48'), mentre que la Paz (45'45") va millorar la seva marca, va fer novena en dones i es va endur el seu primer premi en metàl.lic en el món de l'atletisme (10 euros). Per cert, jo també em vaig endur un pessic (15 euros) per entrar entre els 20 primers. Córrer, així, mola encara una mica més, oi?

Gil, Antonio,Gudiño, Sebas, Jerónimo i Paz
Tots amb els peus ben talladets...

Aquesta setmana tornaré a augmentar la quilometrada (vaig tancar la passada amb 85) i, si tot va bé, tornaré a passar dels 100. Diumenge hi ha una cursa a El Pardo. Si m'hi puc escapar, tornaré a fer un altre test. El de debò, però, aquell que tinc marcat amb una "x", és el de la Cursa de la Mercè (18 de novembre). A Barcelona em faria il.lusió tornar a baixar de 35'.

ESFORÇOS I RECOMPENSES

A partir dels cent ja són paraules majors. Aquests han estat els quilòmetres amb què he tancat la setmana i em fan sentir-me molt orgullós. En ple mes d’agost, amb la calor que està caient, ser capaç de posar-s’hi seriosament, té el seu mèrit. El mèrit és molt subjectiu, d’acord, però ja me l’atribueixo jo mateix...que sóc qui ho ha patit.
Ahir vaig anar a la Casa de Campo i ja vaig augmentar a quatre, les voltes al circuit. Les referències no són extraordinàries, però amb un temps de 62’09” milloro el que vaig fer la temporada passada, quan duia tres setmanes més d’entrenaments. El ritme, 3’53.0, encara és lluny del que necessito i els quilòmetres són pocs. Però les sensacions van ser bones, a excepció d’un flat que em va fer la guitza durant la tercera volta. Afortunadament en l’últim gir vaig poder anar més ràpid i vaig acabar a un bon ritme (3’47”). Els parcials van quedar així: 15’47”, 15’37”, 15’37” i 15’08”. El matí es va fer més distret, gràcies a la companyia. Encara que només vam córrer junts durant l’escalfament, he aconseguit enganyar la Paz Rodríguez i en Javier Gudiño i, cadascú buscant els seus objectius, s’estan enganxant a l’atletisme. L’una lluita per baixar de 45’ en un deu mil, l’altre busca el sub-55’. Tots dos ho aconseguiran abans del que es pensen. M’agrada comprovar que els seus esforços també obtenen recompenses.

Falten 14 setmanes per a Donosti’11, tres mesos i una setmana i veig que (toco fusta) tot va sobre rodes. L’evolució que sento setmana rere setmana és positiva. Crec que estic assimilant bé l’augment de quilòmetres. A mi m’agrada arribar a les últimes deu o dotze setmanes abans de la marató i estar fent 100 kms. Ara hi he arribat una mica abans.

La intenció, però, és marcar més les setmanes de descàrrega, de reducció del volum de quilòmetres. I aquesta que comença en serà una d’elles. Diumenge corro a Sotillo de la Adrada i m’agradaria arribar-hi relativament descansat. En aquest plantejament i replantejament constant que faig dels entrenaments, tinc en compte sempre què he fet anteriorment que m’hagi anat bé. En una d’aquestes revisions l’altre dia vaig adonar-me que l’any dels 2-35’58 vaig estar fent molts fartleks a la Quinta de los Molinos, un parc amb desnivell irregular que hi ha a l’est de Madrid. Doncs també hi tornaré i afegiré els canvis de ritme als tests de 5.000 o a les sèries que, d’altra banda, encara, no he començat a fer.