dimarts, 1 de novembre del 2011

MITJA MARATÓ DE CIUDAD REAL, PISTES SOBRE L'ESTAT REAL

La nit anterior havia tingut lloc el canvi d'horari de la tardor, el favorable, el que ens permet dormir una hora més del compte. Vaig descansar molt i bé. Feia un bon dia, però bufava una mica de ventet. La cursa era un no parar de pujades i baixades, de pendent mínim, però d'aquells que et va matant amb el pas dels quilòmetres. 600 inscrits i 300 més (que disputaven la marató sencera), poca gent per formar un grupet maco. De sortida em vaig sentir molt còmode, a un ritme ràpid, de 3'38", en els dos primers parcials. Sentia que tornava a ser aquell Sebas que acostumava a ser. Però no. Encara no estic preparat per anar a aquella velocitat, així que em vaig deixar anar fins que vaig trobar el pas necessari. Era el meu...però, lamentablement, el de ningú més. Així que vaig córrer tot sol durant la cursa sencera.

Al km. 4, còmode no anava
O com si hagués anat sol. Des del km. 5 vaig anar amb una paparra al darrere. Al començament no em feia res, pensava que més endavant passaria a col·laborar. I més endavant, el que va passar va ser que vam abandonar Ciudad Real per anar a Miguelturra i el vent de cara a la carretera es va tornar en un problema afegit. Després de gairebé vint minuts navegant sota el patrocini de "Veles Guim" em vaig girar i li vaig preguntar si li feia res tirar una estoneta...En el primer moment es va fer el suec, després em va dir que anava fos i que estigués tranquil, que a l'arribada no m'esprintaria. Qui parlava d'esprintar per un "honorífic" lloc entre el 26 i el 33??? Jo també volia anar tapadet, com ell.
Doncs no.
Quan veritablement em va treure de polleguera va ser quan vaig accelerar. Entenia que, si anava fos i no m'havia fet ni un únic relleu, el paio es quedaria i adéu siau. Com a mínim per no quedar com un poca-vergonya. Doncs no. Es va rebentar el fetge per seguir-me. El vaig intentar convèncer una altra vegada, però va ser inútil.
Al quilòmetre 14, ja de tornada, la carretera que sortia de Miguelturra feia pujada. Allà va ser on aquell corredor (de nom Raúl, triatleta de Ciudad Real) egoista i nefast company de fatigues, va decidir capitular...i quedar-se enrere. Quan vaig deixar de sentir la seva respiració em va semblar com si m'haguessin  alliberat. Em desempallegava del fre i tornava a córrer a bon ritme. D'allà fins a l'arribada va ser una cursa completament diferent, una altra vegada centrat en la prova, movent cames i braços com cal, enfocat en un únic objectiu. Havia malgastat forces per un incident sense importància. Si apretava fort les dents fins al final, encara podria acabar content. 



I vaig aconseguir-ho.Vaig aturar el cronòmetre en 1.20.07, disset segons pitjor que al Mediterrani, en la posició número 29, però amb la sensació que vaig a més. Pujades, vent i incident, a banda, em sento més fort. Vaig tancar la setmana amb 124 quilòmetres!!! No havia d'estar cansat ni res...


Aquesta setmana confio augmentar encara una mica més el volum i apropar-me als 130 kms. Ja baixaré la pròxima, que tinc previst córrer la Mitja de Moratalaz i allà si que hi vull arribar descansat.

4 comentaris:

Guillem ha dit...

Potser algun cop jo també he fet de paparra sense adonar-me'n... Espero que almenys no tan descarat o no en unes condicions així

Veig que segueixes afegint Km i Km, perquè vaja números!! I tot i així, fen mitges a bons ritmes. A veure com respons a Moratalaz, si arribes una mica més descansat

Andrea ha dit...

Què guapo estàs amb aquests colors!
;-)

Sebas Guim ha dit...

Veurem com surt Moratalaz...
Sempre amb Catalunya!!!

joan ha dit...

La samarreta que tots voldriem... Molt bò el patrocinador. I repeteixo que em marejo amb la quilometrada, clar que si et porta el vent, no conta. Apa nen, que ja s'acosta la marató, ànims i a descansar, i sobretot, llevar-nos molt d'hora molt d'hora.