divendres, 11 de novembre del 2011

RICARDO ABAD, UN ALTRE MIRALL

Ricardo Abad és un navarrès, de Tafalla, de 40 anys. La seva vida començà girant al voltant del ciclisme però l'any 2005 es va posar a córrer a peu. Com que no li agraden les mitges tintes, així, de cop, va fer cinc maratons en una temporada. A partir d'aquell moment la seva vida faria un gir radical i va entrar en el món de les ultramaratons. Però Ricky no és un atleta qualsevol, ell sempre destaca (i no només per la seva alçada). L'any 2008 va fer 30 maratons en 30 dies. No en va tenir prou i el 2009 va fer-ne 150, en 150 dies més. L'1 d'octubre embogir de forma definitiva: es va posar a córrer una marató diària i no ha parat. Ni un sol dia.

Durant aquest temps l'he anat seguint a través del seu bloc i vaig tenir ocasió de conèixer-lo a Ciudad Real, fa dues setmanes. Jo vaig anar a córrer la mitja, ell (evidentment) feia la marató sencera. Tenia ganes de parlar amb ell, així que, en un moment de calma, m'hi vaig atansar.




En Ricky està casat i té una filla petita. Després de la marató diària se'n va a treballar. Gasta un parell de vambes cada 21 dies. Corre per ell mateix, però també per l'ANFAS, asociació navarresa a favor de les persones amb discapacitat intel.lectual. El que em crida l'atenció d'aquest tipus de reptes és la capacitat d'aixecar-se dia rere dia, amb les forces físiques i mentals necessàries per a superar una marató. Va passar-ho malament quan va perdre el seu pare. Però el pitjor dia de tots el va viure el 13 de maig. Li tocava córrer la marató que feia 225. Aquell dia es va aixecar a les cinc de la matinada per anar a treballar. Se sentia content, ja que havia guanyat una mica de pes. La sorpresa no trigaria a arribar. A mig matí es va començar a trobar malament i quan li tocava sortir a córrer, a la tarda, gairebé no podia fer un pas. Va vomitar un munt de vegades. No era el millor dia per a sortir a fer una marató. I què fas, en aquests casos?

Aquesta setmana em sento fatal, em pesen les cames i tinc un mal de cap que no em deixa tranquil, però si deixo de córrer no passa res. Per a algú com en Ricardo Abad això no és possible. Es va calçar les vambes, va sortir al carrer i va començar a córrer, trotant a un ritme molt suau. Ben aviat va haver de caminar. Li quedaven més de 34 quilòmetres i no era capaç de córrer. Si no es va rendir aquell dia no es rendirà mai. Passada l'una de la matinada va finalitzar la seva dosi de marató diària, amb un temps de 6h 54'. I l'endemà, tornem-hi que no ha estat res. Aquests patiments generen grans recompenses. Així s'entén quan Ricardo Abad assegura que cada dia que passa és una mica més feliç.


El 12 de febrer, a Barcelona, correrà la marató número 500, la que completarà la quadratura del cercle. I aleshores, què? Segurament no trigarà gaire a trobar una nou repte. Ànims i enhorabona!!!

3 comentaris:

Guillem ha dit...

Ja vaig sentir la història quan va fer la Marató del Mediterrani fa 3 setmanes, però a mi això em sembla una locura total, la veritat...

Ara, ha de ser ben xungo fer una marató en les condicions en què la va fer. I si cada dia és més feliç...

joan ha dit...

I amb qui comparteix la seva felicitat? Fora conyes, sorprenent, tot i que quan nosaltres preparem la marató i correm 18 Km diaris els que no corren també poden pensar que estem una mica pirats. Salut, mestre.

Sebas Guim ha dit...

Comparable...a mitges. En una de les maratons, a Donosti, justament, va baixar de tres hoers!!! (24 hores abans d'haver fet 42 kms!!!!!!!!!!!)