divendres, 24 d’agost de 2012

EL CICLE VITAL D'UNA MARATÓ

Molt més que una cursa, molt més que 42 quilòmetres i 195 metres. La marató és una passió que, a aquells que la sentim, ens envolta dia rere dia, temporada rera temporada, fins que es converteix en una forma de vida. La meva, ja fa molts anys que hi està vinculada. Des del dia que vaig córrer la meva primera marató, a Barcelona, allà l'any 1996. He viscut moltes alegries, així com també he sofert algunes penes, he compartit mil i una anècdotes amb els grans amics que m'ha aportat el món de les maratons. Amb ells i amb altres maratonians hem debatut sobre l'encant de la distància i el per què de tot plegat.

Però fins fa uns pocs dies no m'havia parat a pensar en el cicle vital d'una marató. I vés per on, les he hagut de descobrir a La Pasión por correr, un llibre de Francisco Medina, en què l'autor manté entrevistes amb diferents tipus de maratonians i busca les motivacions que els mouen a córrer. Sorprenentment, en el capítol protagonitzat per la popular Anne Igartiburu, he conegut l'existència de "quatre fases" de què es compon una marató. Són quatre fases que ajuden a entendre el món en què ens movem els maratonians. Com a mínim, jo les sento així.

Un repte, un objectiu
1.-La primera té un inici indeterminat. Tant és si el subjecte és un corredor experimentat com si mai s'ha calçat unes vambes. L'important és que hi ha un moment en què es decideix a córrer una marató. Cadascú té les seves motivacions: en alguns casos serà fruit del compliment d'una promesa, en d'altres sorgirà arran d'una tertúlia amb amics o companys de feina, o fins i tot (serem aventurats), la decisió potser es pren després de llegir un article sobre maratons en un bloc trobat a la xarxa. És un moment excitant, sovint és ple de pors o incerteses davant del repte, però tanmateix és molt il.lusionant. Independentment de cada cas, en aquell instant comença el que és la segona fase.

2.-Cal planificar-se i preparar-se. Es tracta d'un període meravellós. Saps que et queden "x" mesos per a la prova i has de ser conscient de la base de la qual s'inicia. Tant per als debutants com per als experts, al llarg dels entrenaments per a una marató, tothom experimenta canvis en el seu cos i en les seves facultats. Les sessions es fan patidores, l'atleta maleeix l'entrenador i les sèries que li ha planificat, ha de lluitar contra les ganes de quedar-se enganxat als llençols quan aixeca la persiana i descobreix que segueix plovent (...o que el dia que comença serà tan xafogós com l'anterior). És una fase en què es viuen moltes millores, es participa en curses de 10K o mitges maratons i ja es va veient quin resultat es pot esperar de cara a la cursa. El temut dia D també en forma part, des que ens aixequem, esmorzem i anem cap a la línia de sortida.

Abans de la sortida a Frankfurt'10
En el moment en què sentim el tret, aleshores comença la tercera fase de la marató.

3.-Són un xic més de 42 quilòmetres d'autocontrol per no passar-se de ritme al començament, d'emoció davant del fet d'anar superant quilòmetres, de dubtes per possibles molèsties que van apareixent, de lluita per contra el cansament, d'obsessió amb el cronòmetre (que sembla haver-se accelerat!!!)...Són moltes les coses que se'ns passen pel cap durant la prova fins que no veiem l'arc d'arribada. Quan el tenim a la vista intentem accelerar el pas i posar bona cara. Sembla que no volem que es noti fins a quin punt hem patit (quan en realitat, el punt aquest de patiment, és el que ens enganxa. Com el d'aquesta altra fotografia, a falta de poc més de mil metres per al final de la Marató de Madrid. Tinc la mirada perduda, estic derrotat, no ha estat una bona cursa...però sóc inmensament feliç (crònica del Mapoma'09))

Patint al final del Mapoma'09
I pocs minuts desrés, havent creuat la línia d'arribada, entrem en la quarta fase de la marató.

4.-El primer de tot és una explosió de sensacions on hi té cabuda l'alegria, la tristesa, les llàgrimes d'emoció, el record dels moments viscuts durant la cursa, els records dels patiments durant la fase d'entrenament, els records d'aquell primer moment en què vam decidir que correríem aquella marató. Sentim la necessitat de descansar, però també sentim la necessitat de compartir l'experiència (primer amb d'altres maratonians amb qui haurem corregut durant alguns quilòmetres, després amb familiars i amics que ens han acompanyat). Després de la migdiada, el dinar, la tornada cap a casa, el retorn a la rutina...passen els dies i entrem en una sobreposició de fases. Ens estem començant a plantejar una nova marató, estem sobreposant la Fase 4 amb la Fase 1 d'un nou cicle maratonià.

I així fem vida. I així fem marató.

7 comentaris:

Bea ha dit...

Gràcies per endreçar i posar-li nom a les sensacions, sentiments, pensaments... que tinc davant de cada nou Ultra! les distàncies no diferencien les sensacions! ;)

Joan Castellà ha dit...

Jo que també soc Maratonià també penso exactament igual que tu.

Guillem ha dit...

La veritat és que si que es compleixen aquestes quatre fases...
Molt encertat!
Ja miraré de llegir-me el llibre!

Sebas Guim ha dit...

Gràcies a tots tres...veig que coincidim. M'agrada!!!

ApA ha dit...

hola, a on puc comprar aquesta samarreta que portes, al novembre faré la marató d'atenes i m'agradaría tenirla, gràcies

Sebas Guim ha dit...

ApA-És la samarreta oficial de la selecció catalana d'atletisme. No és a la venda...a la Federació Catalana d'Atletisme.
La gent de Marathon Catalunya (Domingo Catalán) en feia una amb les quatre barres...
Sort

Sebas Guim ha dit...

ApA-És la samarreta oficial de la selecció catalana d'atletisme. No és a la venda...a la Federació Catalana d'Atletisme.
La gent de Marathon Catalunya (Domingo Catalán) en feia una amb les quatre barres...
Sort