Encara no feia atletisme però ja admirava els britànics Sebastian Coe, Steve Cram i Steve Ovett, grans dominadors de la distància. Entre José Manuel Abascal i José Luis González, sempre vaig anar amb el primer. A Los Angeles'84, amb deu anyets, la seva medalla de bronze em va fer saltar un munt de llàgrimes d'alegria.
I vaig començar a practicar l'atletisme i vaig somiar que podria ser un d'ells. Mai va ser així, però el triomf de Fermín Cacho a Barcelona'92 el vaig viure com una victòria molt propera. Recordo que l'escridassava cada vegada que girava el cap en la recta d'arribada, buscant el rival que li havia de treure l'or. Però no va arribar ningú. La victòria era seva.
Després arribarien els Jocs de Nourredine Morceli. L'algerià havia dominat la distància durant tota la dècada i a Atlanta va aconseguir allò que havia deixat escapar a Barcelona. Veure'l córrer era un plaer absolut.
De Noah Ngeny, el kenià que va guanyar a Sidney, no en puc dir gaires coses. Ell va aconseguir un rècord olímpic de la distància que avui encara segueix vigent (3:32:07). I ell va superar el que, aleshores, havia passat a ser el meu nou ídol: Hicham El Guerrouj.
El marroquí es va treure l'espineta a quatre anys més tard, als Jocs d'Atenes'04, sis anys després d'haver aconseguit un dels rècords mundials que més s'estan resistint a les noves generacions (3:26:00). A la capital grega va haver de patir fins als metres finals, però es va penjar un or molt més que merescut.
Del guanyador dels 1500 a Pequín se'n va parlar moltíssim. El migfondista de Bahrein, Rashid Ramzi, va ser desposseït dels seu triomf a la capital xinesa un any després de la competició. L'ús de EPO-Cera el delatava. Era un home fosc, de qui tothom sospitava. No competia durant bona part de la temporada. Apareixia puntualment, desapareixia indefinidament. Però el van enxampar.
Ahir Taoufik Makhloufi va oferir-nos una exhibició descomunal. El seu canvi de ritme va deixar tots els seus rivals enrere. Es va penjar l'or sense badallar. I gairebé va acabar ridiculitzant els seus rivals.
La cursa em va fascinar...però també em va deixar preocupat. Avui, llegint els diaris, veig que la sensació que em va deixar la cursa ha estat compartida per molta gent, campions europeus inclosos, com Arturo Casado, que no dubta a comparar la situació del guanyador a Londres amb la del desposseït Ramzi.
Ho reconec, penso malament. Tant de bo m'equivoqui. M'agrada l'atletisme. Vull seguir creient.
5 comentaris:
Malpensat!! ;-)
De totes maneres, no crec que Casado vulgui insinuar que l'argelí és sospitós de dopatge. Almenys no ho fa de manera clara, simplement diu que li recorda a la manera de córrer de Ramzi, i recorda que a Ramzi li van treure la medalla per dopatge...
Aquí l'article que comentes, per a que els que entren al blog s'ho puguin llegir
http://deportes.elpais.com/deportes/2012/08/08/juegos_olimpicos/1344377100_539936.html
Sebas, m'encanta llegir el teu blog, però no podries modificar el disseny? El fons de color negre i les lletres blanques fna de molt mal llegir...
Si ho fas, bé, sinó també.
Gràcies des de Les Preses
Per cert, jo també era més d'Abascal que de Gonzalez (i no sé el perquè)
Hola viciambbici,
Tinc clar que he de fer-hi alguns canvis, però no acabo de tenir clar de quina manera fer-ho. Mentre em decideixo...ho mantinc així.
M'alegra que, el contingut, t'agradi. ;-)
Moooooltes gràcies!!!
Hola sebas, molt bona crònica la dels 1500, jo sempre he admirat molt a Coe, espero que et recuperis be de la lesió dels isquios, això del correr, quant no és una cosa, és un altre
¡¡ anims una abraçada.
Jo ja fa temps que penso que la gran majoria d'atletes d'elit es dopen. No tinc cap prova, però els fets fan que cada dia aquesta opinió es reforci.
Avui mateix la notícia de Lance Armstrong que tira la tovallola de defensar-se i per tant oficialment passa a ser un nou esportista d'elit dopat.
Ara mateix, a l'atletisme femení totes les marques des del 100 fins al 5000 estan en seriosa sospita i pràcticament no es pot fer cap rècord del món ( excepte de les proves "noves" com els obstacles)
Hi ha marques com la de 100, 200, i 400 que ni s'apropen mínimament. El cas més flagrant és el de 400m de Marita Kock, una gran atleta però dopada, que amb els 47.60 de l'any 85 podrà veure com el seu rècord durarà 20 anys més.
La única manera seria que trobin un nou mètode de dopatge que millori substancialment als actuals mètodes de dopatge.
Publica un comentari a l'entrada