diumenge, 19 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 3.

(Traducción al castellano al final del artículo)

L'últim dia vam sortir a l'hora correcta. Com a mínim, a una hora més adient que les dues jornades anteriors, les 7:15 del matí. Ho fèiem des de Calaceit (encara a la província de Terol) pel mateix lloc per on havíem arribat, la carretera N-420. El primer que em va sorprendre va ser l'altiplà que ens va rebre d'entrada a Catalunya. Em va servir per entendre, de forma immediata, per què la comarca de la Terra Alta duu aquest nom tan apropiat. De seguida vam baixar cap a Gandesa i vam continuar cap a Corbera i Móra d'Ebre. Un cop que vam haver creuat el riu vam començar a afrontar la dificultat més gran de l'etapa, el coll de la Teixeta, poc després de Falset. Des d'allà vam gaudir d'unes vistes privilegiades de la Serra de Montsant.
En el descens gairebé constant cap a Reus vam entrar, de forma involuntària, a la T-11. La carretera per on anàvem es va convertir en autovia. No hi havia cap rètol (o com a mínima no el vam veure) que indiqués que les bicicletes no hi poden circular. Però sí que em vaig adonar, en la primera entrada que vam trobar en el recorregut, del senyal de prohibició per a bicicletes i vianants. Vam sortir de l'autovia i vam haver de girar cua cap a Reus, i desfer part del camí que havíem fet. Ens va fer una gràcia... En el trajecte cap a Tarragona vam passar per un poble icònic pel rock català: Constantí ("...em fa patir").
Ja teníem el mar a tocar i les localitats per on anàvem passant se'ns feien molt més familiars: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges. Allà va canviar tot. Arribàvem a les costes del Garraf i en Marc em tenia preparada una sorpresa. Es va a posar a tirar  a un ritme endimoniat, com si anéssim escapats en una etapa del Tour. L'atac em va agafar amb la guàrdia baixada i vaig haver de suar tinta per aguantar-lo. D'on va treure tantes forces? Tant s'havia anat reservant? O era l'adrenalina davant del final de l'aventura? Fos el que fos, ho vam haver de parar a Castelldefels per culpa d'una rebentada a la roda del davant. Després de més de 600 quilòmetres de ruta, havia de passar a la carretera més transitada, al costat de casa i amb una calor asfixiant... Allà es va acabar la festa.
En son de pau vam seguir pedalant fins a la plaça d'Espanya, on vam posar fi al REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA.
Van ser tres dies genials, d'esport extrem, amb molta carretera i grans anècdotes al costat d'un gran amic.


EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 3

El último día salimos a la hora correcta. O, por lo menos, a una hora más oportuna que las dos jornadas anteriores, las 7:15 de la mañana. Lo hicimos desde Calaceite (todavía en la provincia de Teruel), por el mismo lugar por donde habíamos llegado, la carretera N-420. Lo primero que me sorprendió fue el altiplano con que nos recibió Catalunya. Me ayudó a comprender, de forma inmediata, por qué la comarca de la Terra Alta lleva este nombre tan apropiado. Pronto empezamos a bajar hacia Gandesa para continuar, posteriormente, hacia Corbera y Móra d'Ebre. Tras cruzar el puente sobre el río empezamos a afrontar la mayor dificultad de la etapa, el collado de la Teixeta, un poco más arriba de Falset, desde donde disfrutamos de unas vistas privilegiadas de la Serra del Montsant.
En el descenso casi permanente hacia Reus nos metimos, de forma involuntaria, en la T-11. La carretera por donde íbamos se convirtió en autovía. No había carteles (o no los vimos) que indicasen  que las bicicletas no podían circular. Los vimos posteriormente y, obviamente, abandonamos esa carretera. Tuvimos que dar media vuelta y retroceder hasta Reus, deshaciendo parte del camino que habíamos hecho. Nos hizo una gracia... En el trayecto hacia Tarragona pasamos por un pueblo irónico del rock catalán: Constantí ("...em fa patir").
Ya estábamos al lado del mar y los pueblos por donde íbamos pasando nos eran mucho más familiares: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova y Sitges. En esa última localidad cambió todo. Llegábamos a las costas del Garraf y ahí Marc me tenía preparada una sorpresa. Se puso a tirar como un poseso, a un ritmo de locura, como si estuviésemos escapados en una etapa del Tour de Francia. El ataque me pilló con la guardia baja y sudé tinta para no perder rueda. De dónde sacó tantas fuerzas? Tanto se había ido reservando? O era la adrenalina ante el final de la aventura? Fuese lo que fuese, tuvimos que pararlo en Castelldefels, por culpa de un pinchazo en la rueda delantera. Después de más de 600 kilómetros de ruta, tenía que suceder en la carretera con más tráfico, al ladito de casa y con un calor asfixiante... En ese punto se acabó la fiesta.

En son de paz, seguimos pedaleando hasta la plaza de España, donde pusimos fin al RETO: MAD-BCN EN BICICLETA.
Fueron tres días geniales, de deporte extremo, con mucha carretera y grandes anécdotas, al lado de un gran amigo.

2 comentaris:

Guillem ha dit...

Gran repte, Sebas!!

Ja veig que et vas enganxant a això de la bicicleta. Potser m'hi hauré d'acabar aficionant jo també…

Una abraçada!

Joan Castellà ha dit...

Enhorabona per el gran repte ! No ca que quedem , no et podré seguir jeje.