dilluns, 9 de gener de 2017

LA PISTA MÉS BONICA DE CATALUNYA

El volcà de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el pont romànic de Besalú, la vila de Santa Pau...que bonica és la Garrotxa!!! Hi ha mil i un secrets en aquesta preciosa comarca gironina, però un dels que em feia més il·lusió descobrir era l'Estadi Municipal Parc Esportiu Tossols Basil, una veritable joia pels amants de l'atletisme. Es tracta d'una pista sintètica de 400 metres de corda, amb sis carrers, presidida per una frondosa roureda, en un entorn meravellós, al costat del riu Fluvià.
L'espai va ser inaugurat el 1999, després que l'equip arquitectònic d'RCR aconseguís un projecte que respectés les reivindicacions ecologistes (volien evitar la tala d'arbres) i els requeriments d'homologació de la Federació Catalana d'Atletisme (volien evitar restriccions de vista). Un premi FAD d'arquitectura, a més de molts altres reconeixements fan evident que l'estadi convenç i agrada als experts del món de la construcció.
Ara bé, no és el mateix veure'l a través de fotografies, que fer-ho amb els teus ulls. No és el mateix imaginar-te corrent pel seu interior, que fer-ho amb les teves cames. Per aquest motiu, aprofitant les vacances de Nadal, m'hi vaig apropar. Per gaudir i per córrer.   
Vaig estar escalfant durant mitja hora, fent voltes per l'exterior de la pista. El dia era fred i el gebre s'havia instal·lat damunt la gespa, així com en el tartan de color verd. Quatre sèries de 1.000, amb un temps de recuperació d'1'30", i uns resultats esperançadors de cara al futur: 3'34", 3'33, 3'30" i 3'31". Probablement l'entorn em va empènyer a córrer a aquests ritmes boníssims. Especialment bonica és la contra-recta, on el paisatge varia i es passa pel petit promontori que va ser motiu de les disputes. 
 A banda de la meravellosa sensació de córrer envoltat de roures, dues coses em van cridar l'atenció: la gratuïtat del seu accés (sense ús dels vestidors) i la gairebé nul·la presència d'atletes (en l'estona que hi vaig passar, vaig compartir la pista amb només dos velocistes i els seus entrenadors).
Olotins, garrotxins, catalans!!! Ja sabeu bé quin tresor hi teniu, allà??? 



LA PISTA MÁS BONITA DE CATALUNYA

El volcán de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el puente románico de Besalú, el pueblo de Santa Pau...qué bonita es la Garrotxa!!! Hay mil y un secretos en esta preciosa comarca gerundense, pero uno de los que más ilusión me hacía descubrir era el Estadio Municipal Tossols Basil, una verdadera joya para los amantes del atletismo. Se trata de una pista sintética, con seis calles, presidida por un frondoso robledal, en un entorno maravilloso, al lado del río Fluvià.
El espacio fue inaugurado en 1999, después de que el equipo arquitectónico de RCR consiguiese un proyecto que tuviese en cuenta las reivindicaciones ecologistas (querían evitar la tala de árboles) y los requerimientos de homologación de la Federació Catalana d'Atletisme (querían evitar restricciones de vista). Un premio FAD de arquitectura, además de muchos otros reconocimientos, evidencian que el estadio convence y gusta a los expertos del mundo de la construcción.
Sin embargo, no es lo mismo ver el estadio a través de fotografías, que hacerlo con tus propios ojos. No es lo mismo imaginarte corriendo por su interior, que hacerlo con tus propias piernas. Por este motivo, aprovechando las vacaciones de Navidad, me acerqué a comprobarlo en persona.
Estuve calentando durante media hora por el exterior de la pista. El día era gélido y la escarcha se había instalado encima del césped, así como en el tartán de color verde. Cuatro series de 1.000, con un tiempo de recuperación de 1'30" y unos resultados esperanzadores de cara al futuro: 3'34", 3'33, 3'30" y 3'31". Probablemente el entorno me empujó a correr a estos ritmos buenísimos. Especialmente bonita es la contrarrecta, donde el paisaje varía y se pasa por el pequeño promontorio que fue motivo de las disputas anteriormente comentadas.
Aparte de la maravillosa sensación de correr rodeado por robles, dos cosas me llamaron la atención: la gratuidad de su acceso (sin uso de los vestuarios) y la casi nula presencia de atletas (en el rato que duró mi entrenamiento, compartí la pista, únicamente con dos velocistas y sus entrenadores).  
Realmente sois conscientes del tesoro que tenéis???