diumenge, 1 de gener de 2017

L'EXCÉS DE TORRONS ES DEIXA NOTAR A VALLECAS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Feia un munt d'anys que volia tornar a córrer aquesta San Silvestre Vallecana, la reina de les curses multitudinàries, amb 42.000 corredors, en una festa atlètica el vespre de l'últim dia de l'any. És un plaer haver pogut ser un d'ells.
Vaig tenir la sort de poder sortir bastant al davant i tot i que hi ha molta gent surt a mort durant un quilòmetre...i després afluixa i gaudeix de l'ambient durant els altres nou, a ritme festiu, la veritat és que vaig tenir una sortida neta.
La baixada pel carrer Serrano va ser espectacular, com sempre. Vas veient com s'estira la serp, tant al davant com al darrere. Val la pena girar-se i descobrir el monstre que t'empaita. 
Els parcials, favorables pel desnivell negatiu, registraven números poc per damunt dels 3'30". Anava forçant, clarament, però amb la idea d'anar afluixant de forma controlada.
Controlada, sí. Això és el que volia.
Il·lús.
Innocent.
Quan no tens l'entrenament adequat i t'has pres més torrons del compte, Vallecas et passa factura. En el meu cas s'ho va cobrar en el penúltim quilòmetre, en la pujada per l'Avenida de la Albufera, amb un 4'05 que em va fer tocar de peus a terra. Les cames no anaven. Bé, les cames ja havien anat prou. 
Quan vaig creuar l'arc d'arribada, els 37'05" em van deixar una sensació lleugerament decebedora. Però aquest matí d'1 de tener, la veritat és que ho veig tot d'una altra manera. L'evolució d'aquest 2016 ha estat espectacular. Havia renunciat a tornar a córrer, cansat de lluitar, vençut per la lesió als genolls. I vaig tornar-hi.
I ara encaro un 2017 ple d'il·lusions, reptes i objectius, tant esportius com no esportius.
Bon Any!!!



EL EXCESO DE TURRONES SE DEJA NOTAR EN VALLECAS

Hacía un montón de años que quería volver a correr esta San Silvestre Vallecana, la reina de las carreras multitudinarias, con 42.000 corredores, en una fiesta atlética la tarde del último día del año. Es un placer haber podido ser uno de ellos.
Tuve la suerte de poder salir bastante delante y, a pesar de que hay mucha gente que sale a muerte durante un kilómetro...y después afloja y disfruta de los otros nueve, a ritmo festivo, lo cierto es que tuve una salida limpia.
La bajada por la calle Serrano fue espectacular, como siempre. Vas viendo como se estira la serpiente, tanto por delante como por detrás. Merece la pena girarse y descubrir el monstruo que te persigue.
Los parciales, favorables por el desnivel negativo, registraban números cercanos a los 3'30". Iba forzando, claramente, pero con la idea de ir aflojando de forma controlada.
Controlada, sí. Eso es lo que yo quería.
Iluso.
Inocente.

Cuando no tienes el entrenamiento adecuado y, además, has comido más turrón de la cuenta, Vallecas te pasa factura. En mi caso, se lo cobró en el penúltimo kilómetro, en la subida por la avenida de la Albufera, con un 4'05" que me hizo tocar con los pies en el suelo. Las piernas no iban. Bueno, las piernas ya habían ido suficiente. Tras cruzar el arco de llegada, los 37'05" finales me dejaron una sensación ligeramente decepcionante. Pero esta mañana de 1 de enero, la verdad es que lo veo todo de otra manera. La evolución de 2016 fue espectacular. Había renunciado a correr, había tirado la toalla, cansado de luchar contra la lesión de rodillas. Pero volví.
Y ahora encaro un 2017 lleno de ilusiones, retos y objetivos, tanto deportivos como no deportivos.
Feliz año nuevo!!!