dimarts, 7 de març de 2017

EL SEBAS ATLETA I LA PATERNITAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ja m'ha canviat la vida. Va arribar dijous passat i d'ençà que tot ha quedat en un segon pla. Importa el que importa. I, a continuació, el que importa és intentar dormir. Suposo que tot anirà variant amb el pas dels dies, cap a millor, òbviament. Tenir un fill és una cosa molt especial, que convé gaudir tant com es pugui. No em vull perdre res. Però tampoc vull abandonar aquelles coses que han estat importants en la consecució (i el manteniment) de la meva felicitar. Per això, he anat buscant forats per, com sempre em recorra el nom d'aquest blog, tornar a córrer.
Vaig esgarrapar una primera sessió de córrer poc abans de la sortida de l'hospital. Amb l'excusa d'haver d'anar a buscar el cotxe (lluito contra els aparcaments dels hospitals, que s'aprofiten dels nerviosos pacients) vaig fer quatre quilometrets. La son acumulada de tres dies sense dormir només em va permetre arrossegar-me fins a casa, però les sensacions van ser molt reconfortants.
Ahir vaig inventar-me una segona sessió, amb una altra excusa, anar a buscar la Shiva, a Alcorcón. Una estona en metro i l'altra corrent, em van sortir gairebé 10.000 metres.
La tercera, i última, ha estat la d'aquest matí. Ja sense excuses, en un moment en què tot semblava estar en calma, poc abans de dinar, he sortit a moure les cames durant una horeta, pel parc que hi ha al barri del Conde Orgaz.
Es tracta d'intentar robar temps al temps, per fer esport, però sense que ningú en resulti perjudicat.

EL SEBAS ATLETA Y LA PATERNIDAD
Ya me ha cambiado, la vida. Llegó el pasado jueves y, desde entonces, todo ha quedado en un segundo plano. Importa lo que importa. Y, a continuación, lo importante es dormir. Supongo que todo ira variando con el paso de los días, hacia mejor, óbviamente. Tener un hijo es algo muy especial, que  hay que disfrutar tanto como se pueda. No me quiero perder nada. Pero tampoco quiero abandonar aquellas cosas que han sido importantes en la consecución (y mantenimiento) de mi felicidad actual. Es por ello que he ido buscando huequecitos para, como siempre me recuerda el nombre de este blog, tornar a córrer (volver a correr).
Realicé una primera sesión de entrenamiento poco antes de la salida del hospital. Con la excusa de tener que ir a buscar el coche (lucho contra los aparcamientos de los hospitales, que se aprovechan de los nerviosos pacientes) hice 4 kilómetros. El sueño acumulado de tres días sin dormir sólo me permitió arrastrarme hasta casa, pero las sensaciones fueron muy reconfortantes.
Ayer me inventé una segunda sesión, con otra excusa, la de ir a buscar a Shiva, a Alcorcón. Un ratito en metro y otro corriendo...suficiente para que me saliesen casi 10.000 metros.
La tercera y última  ha sido la de esta mañana. Ya sin excusas, en un momento en el que todo parecía estar en calma, poco antes de comer. He salido a mover las piernas durante una hora, por el parque que hay en el barrio del Conde Orgaz.
Se trata de intentar robarle tiempo al tiempo, para hacer deporte, pero sin que nadie salga perjudicado por ello.

2 comentaris:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Sens dubte la millor experiència humana: la paternitat. Ara, per fi, sabràs q hi ha una cosa més xula encara que córrer; cuidar un fill! Felicitats

Sebas Guim ha dit...

Moltes gràcies, Antoni Arrufat Barberan. Et dono la raó, en tot. Entenc que també ho has practicar...així que...enhorabona per a tu també. ;-)