CRÒNICA DE LA TRIATLÓ DE PÁLMACES

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Mare meva!!!

Quarta triatló de la meva vida, segona sense drafting. Això m'està enganxant, no en tinc cap dubte. Però...per què??? Per què m'entesto a continuar amb aquest esport que no se'm dona bé? Ara que torno a córrer sense dolor i sense patiments de lesionar-me...per què segueixo perseguint el repte triatlètic, de tres disciplines, en què en una d'elles sóc una autèntica rèmora? No es tracta de flagel·lar-me però nedo molt malament. I si al meu voltant hi tinc un parell de centenars de triatletes, cadascú amb els seus dos braços i les seves dues cames, amenaces per al meu poc acostumat cos, encara pitjor. D'això se'n diu donar aventatge als rivals. I tampoc es tracta d'això, oi?

M'havien dit que la Triatló de Pálmaces (1,8/60/12) era una de les grans clàssiques del calendari i que l'ambient que s'hi viu és especial. Els meus informadors no estaven equivocats. Pálmaces de Jadraque és un petit poblet situar a l'interior de Guadalajara, on hi ha un pantà preciós.

Tal i com escrivia anteriorment, la natació em va costar força. Vaig pecar de passarell i no vaig dur el vestit de neoprè. L'aigua estava calenta. Però el termòmetre dels jutges va embogir i van decidir permetre l'ús del neoprè. Un cop a l'aigua, una mica d'ansietat i un bastant de manca de peus van fer que arribés a la T1 en la posició 132, després d'haver nedat a un ritme molt més lent que en els entrenaments.

La bicicleta ja va ser una altra cosa. Des que m'hi vaig pujar ja vaig tenir bones sensacions. El circuit era un seguit de tobogans, amb tendència ascendent fins al poble d'Atienza, on fèiem mitja volta i tornàvem cap a Pálmaces. Era curiós veure com les cabres em passaven a tota castanya en les baixades...però me les menjava amb patates en les pujades. En general vaig anar a un bon ritme (33 km/h), vaig recuperar moltes posicions, gràcies al fet que vaig aconseguir el 67è millor temps del sector.

I ja només faltava córrer. 

En tenia moltes ganes, especialment després del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en què vaig baixar de la bici sense forces i em vaig arrossegar durant 20 quilòmetres. No. A Pálmaces vaig regular millor, vaig menjar i beure més i les forces em van acompanyar fins al final, amb el 20è millor temps d'entre tots els participants.

Al final vaig creuar la línia d'arribada en la 71a posició, a pocs segons del Fabio Premoli. Amb ell, en Javi Gil, que va debutar en una triatló seriosa, les seves dones i fills, a més de amb la Paz i en Nil, vam passar un fantàstic cap de setmana. 

Gastronomia, família, casa rural, esport, salut, lleure...No ens va faltar res. 

"Per què?", em preguntava. Perquè sí, perquè m'agrada, perquè és un nou repte, tot un horitzó cap a on anar.

CRÓNICA DEL TRIATLÓN DE PÁLMACES

Madre mía!!!

Cuarto triatlón de mi vida, segundo sin drafting. Me está picando el gusanillo, no tengo ninguna duda. Pero...por qué??? Por qué me empecino en este deporte que nos e me da bien? Ahora que vuelvo a correr sin dolor y sin sufrimiento de posibles lesiones...por qué sigo persiguiendo  el reto triatlético, de tres disciplinas, en las que una de ellas supone, para mí, un auténtico calvario? No se trata de flagelarme pero nado muy mal. Y si a mi alrededor tengo a dos centenares de triatletas, cada uno con sus dos brazos y sus dos piernas, amenazas para mi poco acostumbrado cuerpo, todavía peor. Es lo que se llama dar ventaja a los rivales. Y tampoco se trata de eso, no?

Me habían dicho que el Triatlón de Pálmaces (1,8/60/12) era uno de los grandes clásicos del calendario y que el ambiente que se vive es muy especial. Mis informadores no estaban nada equivocados. Pálmaces de Jadraque es un pueblecito del interior de Guadalajara, en el que hay un pantano precioso.

Como escribía unas líneas más arriba, la natación me costó bastante. Pequé de pardillo y no me llevé el traje de neopreno. El agua estaba caliente. Sin embargo, el termómetro de los jueces se volvió loco y acabaron permitiendo el uso del traje. Ya en el agua, un poco de ansiedad y un mucho de falta de pies, hicieron que llegase a la T1 en la posición 132, tras haber nadado a un ritmo mucho más lento que en los entrenamientos.

La bicicleta ya fue otra historia. Desde el momento en el que me monté en ella ya tuve buenas sensaciones. El circuito era un sinfín de toboganes, con tendencia ascendente, hasta el pueblo de Atienza, donde dábamos la vuelta y volvíamos a Pálmaces. Era curioso ver como las cabras me pasaban a toda velocidad en las bajadas...pero como me las comía en las subidas. En general fui a un buen ritmo (33 km/h) y recuperé muchas posiciones, tras conseguir el 67o mejor tiempo en ese sector.

Únicamente me quedaba ponerme a correr.

Tenía muchas ganas, especialmente después del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en el que me bajé de la bici sin fuerzas...y me arrastré durante 20 kilómetros. No. En Pálmaces regulé mejor, comí y bebí más y las fuerzas me acompañaron hasta el final, con el 20o mejor tiempo de todos los participantes.

Al final crucé la línea de meta en la 71a posición, a pocos segundos de Fabio Premoli. Con él, con Javi Gil (que debutó en un triatlón serio), con sus mujeres e hijos, además de con Paz y Nil, pasamos un fantástico fin de semana. Gastronomía, familia, casa rural, deporte, salud, diversión...No nos faltó nada. 

"Por qué?", me preguntaba: Porqué sí, porqué me gusta, porqué es un nuevo reto, todo un horizonte hacia donde ir.