divendres, 29 de setembre del 2017

ATACS DE RAMPA AL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vaig corrent, al voltant de la mitja marató, després d'haver nedat durant 3.800 metres i d'haver pedalat durant 170 quilòmetres. Només em falta mitja marató més i ja ho tindré al sac. Però de moment el que tinc és calor i set. Molta.
Poc abans d'arribar a un dels avituallaments, demano una ampolla d'aigua i una altra de beguda isotònica. La primera me la penso tirar pel damunt, la segona me la beuré. M'apropo a la carpa, veig com em preparen les ampolles, però quan hi arribo la d'isotònic no encerto a agafar-la i se'm cau a terra. En l'intent d'evitar perdre-la, faig un mal gest, trepitjo malament, freno una mica...i em salta l'isquiotibial de la cama esquerra. Se'm contrau. És una rampa. Noto aquella bola dura i dolorosa que s'instal·la a la part del darrere de la cuixa. Em veig obligat a parar i fer-me alguns massatges a la zona i estirar una mica el múscul.
Tinc sort. El dolor s'esvaeix i el múscul s'estova.
Torno a córrer.
Sóc conscient que s'ha despertat la fera i que no serà l'últim atac de rampa que patiré, abans de creuar la línia d'arribada.
Efectivament, es repeteix unes quantes vegades. Ara, però, ja no necessito fer un gest sobtat perquè tornin les rampes. Venen quan volen. I se'n van així que puc controlar-les.
La Zaida i en Jero han anat a Madrid Río a veure'm córrer i m'esperen durant una bona estona fins que aparec. Se'ls acudeix fer un vídeo perquè em veiés, en el tram final abans de l'ascens cap a la Puerta del Sol.
I els isquios pensen que es un bon moment per fer-me quedar malament. I es tornen a disparar, tal i com es pot veure en les imatges.
I m'aturo. Em faig alguns massatges i estiro una mica. El múscul s'estova i puc tornar a córrer. Sempre hi torno. Sempre hi tornaré.


CALAMBRES EN EL CHALLENGE

Voy corriendo, a la altura del medio maratón, después de haber nadado durante 3.800 metros, después de haber pedaleado durante 170 kilómetros. Sólo me falta medio maratón más y  ya lo tendré hecho. De momento, sin embargo, lo único que tengo es calor y sed. Mucha sed.
Poco antes de llegar a unos de los avituallamientos, pido una botella de agua y otra de bebida isotónica. La primera tengo intención de tirármela por encima, la segunda me la beberé. Me acerco a la carpa y veo cómo me preparan las botellas, pero cuando llego no acierto a coger la de isotónico y se me cae al suelo. En el intento de evitar perderla hago un mal gesto, piso mal, freno un poco...y me salta el isquiotibial de la pierna izquierda. Se me contrae. Son calambres. Noto esa bola dura y dolorosa que se instala en la parte trasera del muslo. Me veo obligado a pararme y hacerme algunos masajes en la zona y estirar un poco el músculo. Tengo suerte. El dolor desaparece y el músculo se ablanda.
Vuelvo a correr.
Soy consciente de que se ha despertado la fieray que no será el último ataque de calambres que sufriré antes de llegar a la línea de meta.
Efectivamente, se repite unas cuantas veces. Ahora, sin embargo, ya no es necesario un gesto repentino para que regresen los calambres. Vienen cuando quieren. Y se van cuando consigo controlarlas,
Zaida y Jero han ido a Madrid Río para verme passar y me esperan durante un buen rato, hasta que aparezco. Se les ocurre hacer un vídeo para que me viese, en el tramo final antes del ascenso hacia la Puertad del Sol.
Y los isquios deciden que es un buen momento para hacerme quedar mal. Y se vuelven a contraer. Y se disparan, tal y como se puede ver en las imágenes.
Y me paré. Me dí algunos masajes y estiré un poco. El músculo se ablandó y yo pude volver a correr. Siempre vuelvo a correr. Y seguiré haciéndolo.