Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Morata de Tajuña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Morata de Tajuña. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de febrer del 2017

FORT VENT A LA MITJA DE LES VIES VERDES D'ARGANDA

(Traducción al castellano al final del artículo)
Recuperar camins antics, buscar nous recorreguts i experiències diferents pels corredors.
 
La primera de les Vies Verdes que vaig descobrir, fa molts anys, va ser la gironina. El meu pare, que hi havia anat en bicicleta de muntanya, me’n parlava sovint. Per allà, recordo, hi vam celebrar el comiat de solter d’en Josep Maria Fàbregas. Va ser tota una festassa!!! 5 maratonians pedalant, sense descans, des de Ripoll fins a Girona, amb els amics de les Aigües (CDLA)...i tren de tornada, a la nit, cap a Barcelona. També l’he gaudit a peu, en les dues edicions de la Trailwalker en què he participat. Aquell Camí del Carrilet és preciós i és d’aquells indrets que enamoren.

Fa alguns anys va aparèixer el concepte de Marató de les Vies Verdes, una prova que es disputa en sis localitzacions diferents. Una d’elles és la d’Arganda del Rey, que segueix el camí d’una antiga línia ferroviària de la zona sud de Madrid, paral·lelament al riu Tajuña. No estic, actualment, preparat per afrontar una marató sencera, però em feia il·lusió conèixer aquesta via verda, per uns indrets que conec de les sortides ciclistes amb els amics triatletes de l’Ecosport d’Alcobendas.

Em vaig inscriure a la distància de 21K, que sortia des de Morata de Tajuña, a les nou del matí. Una hora abans, a Arganda del Rey, la tempesta que estava caient era escandalosa, pedregada inclosa i amb vents de més de 50 km/h. Afortunadament no feia gaire fred. I més afortunadament, encara, aquell fort vent s’ha endut els núvols cap al sud. No tan afortunadament, el vent no ha deixat de bufar.
 
Des de l’inici de la cursa ja hem pogut veure que ens tocaria patir. Pujada suau però constant fins al quilòmetre 11, amb vent fort (majoritàriament) de cara. El cap de cursa s’ha estirat ben aviat i, a poc a poc, cadascú s’ha hagut d’enfrontar en solitari, a la forta oposició eòlica. En el meu cas, en una interessant novena posició que he pogut mantenir fins al final (1.24’30”). La baixada cap a Arganda m’ha matxacat els bessons, que s’han convertit en bastons inflexibles fins a l’estadi d’atletisme.

Recorregut bonic, tot sobre asfalt, amb un final, sempre especial, sobre el tartan de la pista. I un cop superada la línia d’arribada, un generós avituallament, amb sorpresa agradable, en forma de botifarra a la brasa.
Boníssim!!!
Ara bé, caldrà tornar a córrer una mica per cremar aquestes calories de més, no?



Fuerte viento en el Medio Maratón de las Vías Verdes de Arganda

Recuperar antiguos caminos, buscar nuevos recorridos y experiencias diferentes para los corredores.
La primera de las Vías Verdes que descubrí, hace muchos años, fue la gerundense. Mi padre, que había ido en bicicleta de montaña, me hablaba a menudo sobre ella. Por ahí, recuerdo, también celebramos la despedida de soltero de Josep María Fàbregas. Todo un fiestón!!! 5 maratonianos dando pedales, sin descanso, desde Ripoll hasta Girona, con los amigos de les Aigües (CDLA)...y tren de vuelta, por la noche, hacia Barcelona. También lo he disfrutado a pie, corriendo, en las dos ediciones de la Trailwalker en las que he participado. Aquel Camino del Carrilet es precioso, es de aquellos lugares que enamoran.

Hace algunos años apareció el concepto de Maratón de las Vìas Verdes, una prueba que se disputa en seis localizaciones distintas. Una de ellas es la de Arganda del Rey, que sigue el camino de una antigua vía ferroviaria de la zona sur de Madrid, paralelamente al río Tajuña. No estoy, actualmente, preparado para afrontar un maratón entero, pero me hacía ilusión conocer esta vía verde, que conozco, de lejos, gracias a las salidas ciclistas con los amigos triatletas del Ecosport de Alcobendas.

Me apunté a la distancia de 21K, que salía Morata de Tajuña a las nueve de la mañana. Una hora antes, en Arganda del Rey, la tempestad que caía era escandalosa, con granizada incluida y vientos de más de 50 km/h. Afortunadamente, no hacía mucho frío. Afortunadamente, también, ese fuerte viento se ha llevado las nubes hacia el sur. No tan afortunadamente, el viento no ha dejado de soplar.
Desde el inicio de la carrera ya hemos comprobado que tocaría sufrir. Subida suave pero constante, hasta el kilómetro 11, con viente (mayoritariamente) en contra. La cabeza de carrera de ha estirado pronto y, poco a poco, cada uno, en solitario, hemos tenido que enfrentarnos en solitario a la oposición eólica. En mi caso, en una interesante novena posición, que he podido mantener hasta el final (1.24’30”). La bajada hacia Arganda me ha machacado los gemelos, que se han convertido en bastones inflexibles, hasta el estadio de atletismo.

Recorrido bonito, todo sobre asfalto, con un final, siempre especial, sobre el tartán de la pista. Tras la línea de meta, generoso avituallamiento con sorpresa en forma de plato de butifarra a la brasa.
Buenísmo!!! 
Eso sí, habrá que volver a correr un poco para quemar esas calorías de más, no?

diumenge, 17 de maig del 2015

PRIMERA GRAN RUTA

(traducción al castellano al final del artículo)
Hi anava una mica a cegues. Em passa sempre que vaig amb ells, els triatletes. Sé que sortiré amb una colla que tira molt, però mai sóc del tot conscient de la ruta o el ritme que hauré de seguir. Divendres passat, abans de sortir, l'únic que tenia clar és que faria vent, un inconvenient afegit.
Vam quedar al final de Villaverde, un barri que està situat al sud de Madrid, justament allà on neix la carretera M-301. En Mati, en Javi, en Fer, en Fabio i en Samu eren els companys de fatigues, un grup força homogeni, amb dos animadors que sempre tenen ganes de gresca (en Mati i en Javi). De baixada tot pintava molt bé, però en el tram inicial cap a San Martín de la Vega, pel carril ciclista, ens vam enganxar amb un grup força nombrós. Primer ens hi vam enganxar, al darrere. Ells volaven i nosaltres ens n'aprofitàvem. Però després també ens hi vam enganxar...però en un altre sentit. A en Javi no se li va ocórrer altra cosa que fer una sèrie per provar el manillar de cabra. Els va passar i se'n va distanciar, el mínim necessari per esvalotar el galliner. I a poc a poc ens vam anar despenjant, pulsacions pels núvols, quan només dúiem vint minuts de rodatge. La idea era pedalar durant quatre hores...Un panorama fantàstic!!!
La cosa va canviar quan ens vam reagrupar. A partir de San Martín (el poble on hi ha el parc fantasma de la Warner Bross...no he conegut ningú que hi hagi anat (tot i que sí que recordo una amiga que hi treballava)) vam començar a avançar de forma més regular. En Javi, en Mati i en Samu es rellevaven al capdavant. La resta, simplement, dúiem la llengua fora. A la sortida de Morata de Tajuña hi havia la primera dificultat de la jornada (res a veure amb els ports de muntanya de la setmana anterior), un turonet que va perdent comoditat a mida que aquell que marca el ritme el va fent més dur. Però un cop s'arriba dalt del cim la satisfacció, com siempre, és plena.

De tornada, amb el vent de cua, vaig perdre contacte amb el grup. No volia. Però no ho vaig poder evitar. El vent bufaba fort, es van posar a tirar i en el moment en què es va obrar una petita escletxa... M'hi vaig deixar la pell. Quan ja anàvem a 46 kms/h, les cames van dir prou. M'era impossible seguir a aquella velocitat. No tenia força per moure aquell desenvolupament. Malgrat tot, en comptes de desanimar-me, vaig continuar pedalant amb ganes, gaudint d'aquella empenta eòlica que m'acompanyava. Va ser increïble. Seguiré aprenent i intentant millorar.
Resum de l'etapa
109K (907 metres D+)-3h59'
Recorregut: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.


PRIMERA GRAN RUTA
Iba un poco a ciegas. Me pasa siempre que voy con ellos, los triatletas. Sé que saldré con un grupo que tira mucho pero nunca soy del todo consciente de la ruta o el ritmo al que me someterán. El viernes pasado, antes de salir, lo único que tenía claro es que haría viento, un inconveniente añadido.
Quedamos al final de Villaverde, un barrio situado al sur de Madrid, justo donde nace la carretera M-301. Mati, Javi, Fer, Fabio y Samu eran los compañeros de fatiga, un grupo bastante homogéneo, en el que siempre hay dos animadores con ganas de guerra (Mati y Javi). De bajada todo pintaba muy bien, pero ya en el tramo inicial hacia San Martín de la Vega, por el carril ciclista, nos pegamos a un grupo numeroso. Primero nos pegamos justo detrás del pelotoncito. Ellos volaban y nosotros nos aprovechábamos e íbamos de gorra. Pero la alegría no duró mucho y nos acabamos pegando...en otro sentido. Me explico. A Javi se le ocurrió hacer una pequeña serie para probar su manillar de cabra, no se lo tomaron muy bien y alborotó el gallinero. Una vez servido el zafarrancho de combate, poco a poco nos fuimos descolgando todos, pulsaciones por las nubes, cuando apenas llevábamos veinte minutos de rodaje. La idea era pedalear durante cuatro horas...Un panorama fantástico!!!
La cosa cambió cuando nos reagrupamos. A partir de San Martín (el pueblo donde está el parque fantasma de la Warner Bross...no he conocido a nadie que haya ido, aunque sí que recuerdo a una amiga que trabajaba en él) empezamos a avanzar de forma más regular. Javi, Mati y Samu se relevaban al frente del grupo. El resto, simplemente, íbamos con la lengua fuera. A la salida de Morata de Tajuña había un pequeño cerro (nada que ver con los puertos de montaña de la semana pasada). La comodidad de la subida va disminuyendo a medida que el que tira lava haciendo más dura. Pero una vez que se llega a la cima, la satisfacción, como siempre, es plena.

De vuelta, con el viento de cola, perdí contacto con el grupo. No quería, pero no lo pude evitar. El viento soplaba fuerte, se pusieron a tirar y en cuanto se abrió un pequeño hueco... Me dejé la piel en el intento. Cuando ya íbamos a 46 kms/h, las piernas dijeron basta. Me resultaba imposible seguir a esa velocidad. No tenía fuerza para mover ese desarrollo. Sin embargo, en vez de desanimarme, continué pedaleando con ganas, disfrutando de ese empuje eólico que me acompañaba. Fue increíble. Seguiré aprendiendo e intentando mejorar.
Resumen de la etapa
109K (907 metros D+)-3h59'

Recorrido: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.