EXPERIÈNCIA A LA CASA DE CAMPO...AMB FINAL FELIÇ

No és el que sembla. Tot i que a la Casa de Campo de Madrid hi hagi gent de dubtosa reputació tenint experiències diverses, les meves són d'una naturalesa totalment diferent. Avui he viscut una experiència amb final feliç a la Casa de Campo, cert. Però no és la que us penseu.
Fer el mateix tipus de test dues vegades en només quatre dies no és una cosa habitual en mi. Dimecres passat vaig estrenar-me al cerro Garabitas, amb una prova de quatre voltes i aquest matí he repetit l'experiència. Hi he anat amb l'Ury Bruguera, un corredor mataroní, i lector del bloc, que estava de visita a Madrid. Disputarà la Marató de Donosti a finals de novembre i la marca que hi busca, 2h45', s'apropa bastant al meu objectiu.
Tenir l'oportunitat de fer un entrenament acompanyat d'algú del meu nivell és un luxe que no podia desaprofitar. Avui tocava treballar, així que hem hagut de posar-nos a córrer ben aviat...encara era fosc. No buscava millorar el temps de dimecres (61'56") sinó veure'm capaç de mantenir-me en aquells ritmes. Les dues primeres voltes han estat més lentes, el motoret no acabava d'engegar. Però quan hem començat la tercera tot ha canviat de cop: sabia que estava superat l'equador de l'entrenament i que si volia gaudir de debò m'hi havia de posar. He anat allargant les gambades i exigint-me una mica més. La resposta del cronòmetre ha estat molt bona, una volta de 15'27". L'últim gir crec que l'hem començat conservadors, esperant superar la pujada del començament del tercer quilòmetre, on és clau arribar amb forces. Un cop al punt més elevat he augmentat el ritme, ja sense frens de cap tipus i he tancat la volta mb uns 14'47" que suposen un nou rècord de la temporada. L'últim parcial, en 3'30", em deixa clar també, que tot i que vaig sumant quilòmetres a les cames, començo a tenir aquell final interessant que m'havia caracteritzat en èpoques passades. El temps total final, 62'17", com era de preveure, s'ha quedat lluny del de l'altre dia, però la satisfacció ha estat molt més elevada.
Ara toca descansar les cames, que demà torna a ser un dia interessant. A banda del Barça-Madrid, pel matí també es disputa, a Getafe, la Carrera por la Discapacidad. Es tracta d'una prova que organitza l'associació Dedines, una ong que lluita per intentar integrar i sensibilitzar la societat davant del món de la discapacitat, així com també, per defensar els drets dels nens. En circumstàncies normals no hi correria però he engrescat un grup d'amics per anar-hi, l'ocasió s'ho val. Com m'agrada mullar-me, diré que (si el circuit és pla) em donaré per satisfet si faig 37'30". Confio assolir l'objectiu sense haver de cremar totes les naus.
I dilluns ja descansaré!!!
   

DEBUT A LA CASA DE CAMPO AMB LES ASICS FUJI TRABUCO

Era una ocasió especial i havia de viure-la de forma igualment especial. Feia alguns mesos que no em deixava caure per la Casa de Campo, per fer un entrenament amb cara i ulls, un entrenament al circuit de Garabitas que tantes alegries m'ha aportat en aquests anys que fa que sóc a Madrid. I ahir hi vaig anar. Feia un dia fantàstic, amb una mica de sol i temperatura fresqueta. La idea era fer quatre voltes ràpides...o tan ràpides com fos possible. Per al debut al circuit m'havia reservat l'estrena de les noves Asics Fuji Trabuco, una meravella que desconeixia, però de la qual ja no em podré desprendre.

El nou model de les clàssiques "Trabuco" passa anomenar-se ara Gel Fuji Trabuco. Són unes vambes més lleugeres que les anteriors, amb una protecció afegida a la punta per minimitzar l'impacte amb rocs i pedres diversos. Estan dissenyades per fer muntanya però la comoditat i seguretat que fan sentir augmenten les ganes d'utilitzar-les en altres terrenys. Tot just després de posar-me-les ja vaig saber que m'ho passaria molt bé: anava ben calçat. Vaig esmorzar una mica de fruita, un parell de torrades, un suc de taronja i un te. Vaig aguantar una estona i me'n vaig anar cap a la Casa de Campo.

 Abans de relatar l'entrenament he de fer menció a la meva llibreteta, on hi tinc totes les dades atlètiques de la meva vida com a maratonià. Confesso que vaig buscar referències de la temporada passada (només de la temporada passada...no fos cas que m'agafés una depressió). Buscava apropar-me als 62'09" (+-3'53"/km), però no podia cremar totes les naus en la primera volta, que vaig fer poc per sota dels 16' (15'51"). A partir d'aquí hauria d'anar guanyant temps al temps, calia anar una mica més ràpid. El tram de pujada, sobre el qual he escrit en algunes ocasions, va estovant-te a poc a poc. No són més de 250 metres però quan arribes a dalt ho fas sense aire i amb una necessitat enorme de recuperar-te. Un cop ho has aconseguit ja pots tornar a tirar milles. La segona volta em va sortir a 15'42" (un xic per sobre dels 3'55/km), la progressió era bona però tot estava per decidir, així que havia de seguir millorant. Havia cobert la meitat de l'entrenament i em trobava en plenes condicions per afrontar la part final. Si no passava res, difícilment patiria una davallada. Després de la tercera volta, en 15'28" hi ha dues coses clares: d'una banda ja no vaig sobrat, de l'altra, només em falta una volta. En aquests casos sempre penso que és l'última vegada que passo per cadascun dels indrets, ja no tornaré a fer els parcials. M'hi deixo la pell, allargo gambada, bufo sorollosament (no és habitual, fins i tot jo em vaig sorprendre...) i vaig anar avançant quilòmetres (3'44, 3'48, 3'44...) fins que vaig superar l'última marca, 3'37", amb què vaig tancar la volta en 14'53" i el total de la sessió en 61'56...13" menys que la temporada passada.

Bons números i millors sensacions, a la Casa de Campo...amb les Asics Fuji Trabuco.

"A8" NO ÉS LA DIFERÈNCIA QUE SEPARA BARÇA I MADRID

No. Quan escric "A 8" estic referint-me a les setmanes que queden per a la disputa de la Marató de Sant Sebastià, la prova que ara mateix em té ocupat en cos i ànima. Vaig trigar a recuperar-me de les lesions però no és tard per il.lusionar-me. Quan es tracta de córrer, tinc una facilitat innata d'auto-il.lusionar-me. No necessito gran cosa.
Mirar el calendari i fer el compte enrere, n'és una.
M'agrada estudiar a fons què he fet en les últimes deu setmanes abans d'una marató, per intentar aprendre dels errors o repetir els encerts. Però enguany se m'ha passat fer-ho quan tocava i tot just em desperto ara, QUAN NOMÉS FALTEN VUIT SETMANES per al gran dia.
Com a mínim estic tranquil. L'evolució és bona, tant en referències de temps com en quilòmetres correguts. A 10 setmanes vaig fer-ne 90 i aquesta passada vaig arribar a la centena, per primera vegada en la present temporada. I això m'agrada. I em motiva.
Ara entraré en un ascens progressiu de quilòmetres i de qualitat.
Els dos primers reptes els afronto aquesta setmana: visita a la Casa de Campo (que ja toca) i primera competició. Demà, dimecres i dissabte, correré pel circuit de Garabitas (a ritme fort només dimecres i dissabte), mentre que diumenge, en un 10K que es disputa a Getafe, em vestiré de curt amb la nova equipació Asics que lluiré aquesta temporada.

TORNO A LA MARATÓ DE DONOSTI

Sant Sebastià és una ciutat amb la qual fa molts anys que mantinc un idil.li. Hi vaig anar per primera vegada de nano, a la meitat dels vuitanta, amb el meu pare, per veure un partit de la meva Real. El rival era el Barça i l'escenari, l'antic estadi d'Atotxa, un petit fortí que desprenia una aroma especial. El resultat va ser d'empat a dos, però de Donosti m'hi vaig endur alguna cosa més que els quatre gols vaig veure. Un passeig per la platga de la Contxa, una xocolata amb xurros a la plaça de la Constitució (al bell mig del casc antic), una primera pujada al Monte Urgull...i un munt de sensacions especials.

Amb els anys hi vaig tornar un parell de vegades, a l'estiu. Però tot va canviar quan m'hi vaig desplaçar per córrer la meva primera marató donostiarra. Ja en duia tres a les cames, totes tres a Barcelona. I a Sant Sebastià vaig viure el que suposa anar-hi amb la colla d'amics, amb el grup de les Aigües. Sé que no descobreixo res, però hi ha una diferència brutal entre córrer una marató a casa i una altra fora. En la primera mantens les rutines habituals. En la segona la litúrgia és molt emocionant. Recordo que sortíem de Barcelona divendres a primera hora de la tarda i dilluns al matí, amb els cossos castigats, tornàvem cap a casa. Feliços.

Quan me'n vaig anar a viure a Madrid a l'emoció d'anar a Sant Sebastià per córrer la marató, s'hi afegia la de tornar a estar amb els amics, ara que no coincidim amb tanta freqüència. Fa dos anys vaig voler córrer la Marató de Frankfurt (aquí, l'enllaç a la crònica), en un intent´de baixar de 2-40' que no vaig aconseguir...pels pèls. La temporada passada volia tornar a Donosti però un derbi madrileny m'ho va impedir i, a la llarga, vaig acabar vivint una de les experiències de la meva vida, a la Marató de Panamà (crònica de la cursa).

Ara estic sortint d'una lesió que m'afecta des del mes de febrer. He començat a córrer tard i lent. Més tard i més lent que en cap altra marató de tardor en la meva vida. Des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto, no he tornat a competir i només m'he limitat a intentar recuperar-me i córrer sense dolors. Però cada dia que passa em trobo millor, més fort i més optimista. I aquest optimisme m'ha fet decidir-me. Sense embuts: el 25 de novembre correré la Marató de Donosti.

Deia que no he tornat a competir, tot i que diumenge passat vaig prendre part en la "Madrid corre por Madrid". No estava preparat, no tenia dorsal ni vaig sortir a lluitar. Tenia ganes de fer una tirada llarga pel Retiro, volia rodar 21 kms i em vaig afegir a la prova. L'experiència va ser molt bona: 39'10" (+-3'55"/km), amb 7 quilòmetres a les cames abans del tret de sortida. L'arribada a casa va ser el millor regal d'aquesta part inicial de la temporada.

Vaig tancar la setmana passada amb 90 kms a les cames, a poc a poc he anat sumant hores d'entrenament. Ara comença una segona fase de la meva preparació. He fixat un objectiu i ara he de treballar per arribar-hi en la millor forma possible. Toquen fartleks i sèries. Toca suar...i patir.

ANOTHER STEP FORWARD (SENSE EL "...BUT")

Molt millor.
Han estat unes setmanetes en què m'he allunyat una mica del bloc. Dies de molta feina, dies de lliurança, dies de dolors muscular...però ja hi torno a ser.
I avui amb un esperit molt positiu.
Ahir vaig sortir a córrer sense cap tipus de problema i, a més, a la tarda, vaig anar a veure en Mario Navarro, de Fisio In Corpore. En Mario és fisioterapeuta, osteòpata, professor de pilates, empresari...i amic des de fa ja una colla d'anys. M'havia tractat d'anteriors lesions fa algunes temporades però ara hi he tornat, buscant una solució que no estava trobant. Ara, amb les seves mans i els seus consells, sembla que estic fent un gran pas endavant. Amb això de les lesions (tots els corredors ho sabem) mai es pot cantar victòria del tot, però diria que anem pel camí correcte. que estic trobant.
Aquest matí he tornat al Retiro i ho he fet amb ganes. Ganes de fer un 5.000 i veure què tal. N'havia fet dos, abans del d'aquest matí, amb uns registres de 19'24 i 19'00. El pas endavant ha estat una nova queixalada d'onze segons, per aconseguir un interessant 18'49", a 3'46" de mitjana. El que més m'ha agradat ha estat que, a partir del km. 3,5 he anat patint, i no PEL DOLOR ALS ISQUIOS!!! Patia pel cansament, per la manca d'aire, perquè veia que no podia seguir el ritme que duia, perquè la pujada que hi ha en l'últim 600 se'm feia eterna. Patia per aquelles coses que t'han de preocupar quan corres, per aquelles coses que em van fer estimar l'atletisme. Saber que no pots més però seguir insistint-te que sí. Ser conscient que el Garmin és a punt de pujar un segon la mitjana i intentar que no se'n surti amb la seva. I això em passava perquè no sentia els isquios. Sentia que no estic en forma, una realitat més que evident. Però una realitat que, amb entrenament, confio anar modificant.
El proper dia, escriuré sobre la marató de tardor (tocaré fusta...)

LA CRISI ES PALPA ANANT A CÓRRER AL RETIRO

Sortim de casa, repetim una rutina i ens posem a córrer, avançant pels mateixos carrers de sempre. I això un dia i un altre i un altre i un altre...i passen els anys i seguim corrent. En el meu cas vaig variant les rutes però sempre que puc m'apropo al parc del Retiro. Ja fa uns deu anys que visc a Madrid, però no ha estat fins avui que me n'he adonat.

Ahir vaig treballar fins tard i aquest matí no sortia tan d'hora com ho faig habitualment. Potser ha estat això. Eren tres quarts de nou quan començava a trepitjar la sorreta que hi ha a l'entrada del parc. La ciutat ja fa una bona estona que s'ha despertat. Al Retiro, hi ha gent que neteja, d'altres que fan exercicis, un bon grapat de corredors que s'esforcen a anar més ràpid...i un ampli ventall de ciutadans que, simplement, lluiten per sobreviure.

Es mouen amunt i avall, amb molta parsimònia. Mai saps bé cap on van, però sí que veus que no tenen cap pressa. Carreguen pesades bosses o empenyen carrets totalment plens. Dormen al Retiro i ho fan, bé estirats en bancs, bé en algun dels espais amb gespa. Avui els he vist.

M'han cridat l'atenció perquè a aquella hora ja no dormien i, en moviment, destaquen més. Són vagabunds i cada dia n'hi ha més. En quaranta minuts de rodatge n'he vist...una cinquantena!!!

Aquesta crisi econòmica s'està allargant més del compte i el que fa uns anys es percebia en els comerços de barri que anaven tancant, un rere l'altre, avui ja ha fet un pas més enllà. La gent termpeja com pot...fins quan pot. I després, què? Al carrer. Toca seguir endavant. Despertar-se cada dia i confiar en un futur millor, que no acaba d'arribar.

Que es queixin aquells que realment en tinguin motius. Aquells que no en tenim, millor que callem.

ONE STEP FORWARD...BUT

Sí, però.
La línia segueix sent la mateixa de la setmana passada. Allà on fa set dies vaig baixar de quatre minuts el quilòmetre en un mil, ara ho he repetit en un 5K. Va ser divendres, al circuit del Retiro. M’hi vaig deixat la pell, tot s’ha de dir i vaig fer 19’21” (+-3’53”), millorant 81” l’última referència en la distància. A això hi afegeixo un millor temps en els últims deu quilòmetres d’un entrenament: 43’42” (una mica més ràpid que el 43’25”). Aquestes tirades em costen molt menys, el ritme és força còmode i el cos em demana apropar-me més als quatre pelats. I, a més, aquest matí he sumat dues sèries de 1.000 metres, amb un minut de recuperació. Ja les vaig fer la setmana passada (3'46"-3'45") però una mica més ràpides (3'38" i 3'36").
D’acord. Molt bé, molt content.

Durant les sessions no tinc cap problema, però els isquiotibials i la lumbàlgia tornen a aparèixer quan el meu cos es refreda. L’altre dia vaig visitar a un osteòpata nou. Em va escoltar i em va fer el seu diagnòstic, “tot sorgeix arran dels problemes a l’esquena”. Em va tractar l’esquena, me la va escalfar i després va buscar treure’n la tensió amb el clàssic ‘click’. Quan el va aconseguir, es va acabar la sessió “Ja estàs curat. Si et tornés a fer mal,truca’m”. Amb aquesta confiança vaig sortir al carrer. En el trajecte de tornada a la feina em vaig sentir viu, sencer i il.lusionat. Després, al vespre, vaig connectar-me a internet per mirar dates de curses...i començar a fer plans.

L’endemà, després de córrer, tot tornava a la normalitat...als problemes lleus però molestos, als dolors insignificants però preocupants.

Aquests últims set dies he fet una passa endavant, però la confiança de cara al futur ha quedat una mica malmesa.

Això sí, seguiré treballant per trobar una solució.