dimarts, 31 de juliol de 2012

ELS ULLS D'UN CEC A LA MARATÓ DE L'ANETO

Aquest és el dorsal amb què vaig participar a la Marató de l'Aneto, dissabte passat. La decisió d'anar-hi la vaig prendre a última hora, així que sota el número 2 l'organització no va ser a temps de posar-hi el meu nom. Però no era necessari. De fet, així, m'agrada més. Crec que diu molt, del que va ser aquella cursa, tant pel Javier Fran Sin, com per a mi. A Benasc, vaig ser els ulls d'un invident...en una marató de muntanya.


Ens vam conèixer a les set del matí, a la sortida del metro d'Avénida América, a Madrid. Allà havíem quedat per anar junts cap al Pirineu. Disposàvem de set hores per endavant per parlar i intentar definir una mica com ens hauríem de moure durant la cursa. Evidentment, era del tot insuficient.

El trajecte en cotxe se’ns va allargar més del compte i vam arribar amb el temps just per vestir-nos, recollir els dorsals i anar cap a la línia de sortida. No va ser fins que vam arribar-hi, que en Javier no va estendre el pal que ens uniria durant un munt d’hores. Les indicacions semblaven senzilles: mantenir ferm el pols del braç amb què sostenia el meu extrem de bastó, fent un lleuger moviment de canell en funció de si volia advertir-lo d’una pujada, d'una baixada o de girs cap a algun costat.


Vam sentir el tret de sortida des del darrere de tot i vam començar a caminar pels carrers del poble, a l'espera que s'estirés el grup i poguéssim començar a córrer mínimament, sense risc d'entrebancs amb altres corredors. Els primers 4 quilòmetres avançaven per un camí que puja paral.lel a la carretera i ens van anar de meravella per posar en pràctica com ens havíem de coordinar. Però allò era una cursa de muntanya i era qüestió de temps que comencessin a arribar les primeres dificultats. Quan vam entrar a la pista de Senarta la cosa va canviar, però avançar seguia sent una qüestió mitjanament senzilla. El braç se'm baixava sovint i confonia a en Javier sobre com evolucionava el camí. Només corríem en zones de pla en què anàvem sols, però intentàvem mantenir un ritme viu de marxa a peu. Ell duia tres bidons a les butxaques exteriors de la seva motxilla, sense camelbak, fet que dificultava la seva autonomia a l'hora de beure. L'autosuficiència, a nivell d'avituallaments, era absoluta, així que no podíem desaprofitar cap font.

En els dos primers punts de control vam fer parades més llargues del normal. Descalçar-se, rentar-se els peus i tornar-se a calçar és una feina que, si no hi veus, porta el seu temps: els cordills no passen per allà on esperes que passin, els nusos pengen més del compte, s'afluixen abans de tancar-los del tot...Jo ho veia clarament, però no m'hi volia ficar, no volia dir res que pogués ferir la seva sensibilitat.

 La cursa va viure un abans i un després, a la sortida de Baños del Hospital. D'una pista força còmode vam passar a un caminet d'un metre d'amplada absolutament ple de pedres. N'hi havia de diverses dimensions i, lògicament, estaven situades aleatòriament pel mig del camí. El que ve a ser un camí pedregós, però amb l'afegit que havia de guiar un invident per ajudar-lo a avançar.


 En els passos complicats m'aturava, em girava i intentava descriure-li amb detall com havia de negociar els obstacles. La meva capacitat descriptiva va viure una evolució al llarg de la jornada. Mai hauria dit que podria comunicar tantes coses sobre un pam de terra...però tot i així, quan hi penso sóc conscient que no ha vaig fer prou bé.


Darrere meu sentia una respiració acompassada...que s'interrompia constantment per culpa d'una ensopegada. I si s'ensopegava, era culpa meva. En Javier no es queixava, però la processó devia anar per dins. Només, de tant en tant, em recordava que utilitzés bé el pal...

Aquell tram de rocs se'ns va fer molt llarg, la gent s'aturava a observar el mèrit que té avançar per on anàvem. En alguns moments pensava en la possibilitat que la situació s'invertís. I que jo fos el cec que no hi veu i ell, la persona que m'hagués de guiar. Jo hauria girat cua, n'estic segur. 


El recorregut era d'anada i tornada i no va passar gaire estona fins que ens vam començar a creuar amb els primers atletes que tornaven cap a Benasc. Hi van arribar en poc més de quatre hores. A nosaltres ens en farien falta deu més. L'arribada al control de Vado del Hospital, al km. 15, va suposar un canvi significatiu en el terreny. Passaríem a caminar per una vall, fins apropar-nos a les faldes del port de la Picada. Per arribar-hi vam haver de creuar un riu diverses vegades. Sort que en Javier duia botes de canya alta...les indicacions no van poder evitar que els seus peus tastessin l'aigua...


La pujada del port de la Picada va ser el millor moment de la cursa. El camí anava zigzaguejant muntanya amunt, entre pedres, terra i camins estrets. Es va posar a llampejar i després van caure quatre gotes, una pluja fina que va donar pas a una fortíssima pedregada. Va durar cinc minuts, però ens va deixar els braços i el cap ben abonyegats. Quan faltava poc menys d'un quilòmetre per arribar al coll, en Javier em va donar tota una lliçó: em va demanar el pal que ens havia unit fins aleshores i va dir que em mantingués a prop d'ell. No hi havia contacte entre nosaltres, però es guiava per la meva veu i pel soroll que feia el meu cos mentre anava caminant. Jo em girava permanentment i el veia segur, ferm, fort i convençut. No m'ho podia creure, em tenia totalment fascinat. D'aquella zona no hi ha fotos, però les imatges que vaig veure se'm quedaran ben guardades a la memòria.
Allà dalt no ens hi vam quedar gaire estona, el fred ens estava deixant glaçats. Eren gairebé les nou del vespre i començàvem a baixar. Ens quedava una tornada de 21 quilòmetres, bona part dels quals els faríem a les fosques, tirant del frontal.  
 
 La tornada es va fer molt pesada. Vam necessitar dues hores per completar el descens a la falda de la muntanya, hi havia moments en què sentia l'angoixa de no ser capaç de transmetre-li tot el que hi havia en el terreny. No podia dir-li, "pedra gran a l'esquerra del camí", perquè de pedres n'hi havia pertot arreu. Era qëstió d'advertir-lo, afluixar la marxa i confiar que no es fes gaire mal. Cada cop que s'ensopegava, a mi m'arribava una punxada de culpabilitat, per la incapacitat d'ajudar-lo. Ell, a més, no feia altra cosa que...demanar-me disculpes!!! Sí, em demanava disculpes constantment per haver-se ensopegat amb un roc, una branca o els meus peus. Eren moments molt angoixants.

Una altra vegada a Vado, vam coincidir amb en Nil Bohigas, un dels caps de NoLimit, l'empresa organitzadora de la Marató de l'Aneto. No crec que fos per la seva presència al control, però allà ens van oferir uns gots amb caldet que ens van ajudar a encara la part final del repte. Anímicament, estàvem força tocats. Érem els últims classificats i, només de tant en tant, ens avançaven corredors de les altres variants de la cursa, de 67 i 96 kms.


 Amb paciència, insistència, tenacitat i moltes vegades d'aixecar-se després d'haver caigut, ens vam presentar a Baños del Hospital. Ja no sé ni quina hora era, però vam sentir que ho havíem aconseguit, que ja ho teníem. El camí fins a Benasc, en comparació amb tot el que acabàvem de fer, era una autopista. O això crèiem...I aquest va ser el gran error.


 En Javier tenia els peus escaldats, de tants impactes i tantes hores de tensió. A més, estava sense un gram d'energia per seguir avançant. El terreny acompanyava però el ritme va baixar escandalosament i havíem d'invertir 18 minuts per cada quilòmetre que avançàvem. Aquest pas "funerari", com l'anomenava en Javier, em va matar anímicament. Mirar el rellotge era com fustigar-me: el temps volava, nosaltres estàvem parats. Quan entràvem a Benasc no tenia esma per a res més. Ens havia costat un munt, però definitivament, ho havíem fet. Vaig passar una última vegada el dispositiu d'Sport-Ident que dúiem al canell per registrar els parcials i el temps final. El d'en Javier, primer. El meu, a continuació.


La classificació diu que vam quedar el 542è i el 543è, penúltim i últim. I que vam trigar 14h33'10" per completar la Marató de l'Aneto. Però la classificació és un full fred, on només hi ha dades. La classificació no fa referència a la ceguera d'en Javier Fran ni a la seva lluita aferrissada i per aconseguir un objectiu d'aquesta magnitud. Abans del cap de setmana passat jo en sabia ben poca cosa, del món en què viuen els invidents. Podria dir que ara en sé moltes coses, però m'estaria enganyant. Viuen en el mateix món que tu i que jo. Però lluiten mil vegades més que nosaltres per tirar endavant. Per això, i per moltes altres coses...FELICIDADES, JAVIER.

Fotos: Paz Rodríguez

8 comentaris:

Sebas Guim ha dit...

Envio un extracte del missatge que em va enviar en Javier Fran, a través de facebook. Val la pena llegir-lo:

Hola, 'Sebas!
¡¡Muchas gracias por esa crónica! Recién la he leído entera.
Lo primero, señalar que lo hiciste muy bien pues resulta que también en la maratón anetal del año pasado había consumido catorce horas pese a que en aquel entonces nada me dolía.
Ninguna responsabilidad tienes en os dolores de pies pues empecé a tenerlos cuando apenas llevábamos recorridos los cómodos primeros ocho o diez quilómetros.
Fíjate que, aparte de los hematomas tarsianos, ningún rasguño ni torcedura significativa de pie padecí a pesar de que el pie izquierdo todavía se me resentía un poco a resultas de un esguince muy fuerte en los 101 de Ronda.
Nada te imputes al respecto. Ningún punterazo fuerte me di. Ninguna uña sufrió en la carrera.
Si las circunstancias lo permitiesen dentro de doce meses , me encantaría que nuevamente en la maratón del aneto o, llegado el caso, en una de las otras dos más arduas carreras, de nuevo me hicieses de guía y conseguir rayar a altura que se acercase más a lo que me deparabas, a tus cualidades atléticas y don para guiar y a lo cual en gran medida no alcancéa sacarle rendimiento.
Las peticiones de perdón, 'Sebas, indirectamente lo eran por la paciencia que estabas teniendo para conmigo.
Ten presente que tu actitud contribuyó mucho a que no me rindiese. Quería que quedase claro queresultabas buen guía y los dos sabemos que en los catorce quilómetros finalesfui meramente yo quien desaprovechó la oportunidad de abreviar una o dos horas por los dolores de tarsos. Quedar últimos fue buena cura para mi obsesión inicial en pos de no quedarlo y para afrontar la edición del año que viene habiéndome preparado cabalmente para intentarlo.
Al principio pensaba responder en tu blog mismo. Resultaba un tanto complicado. Además prefiero que tú mismo le incorpores lo que te parezca adecuado de todo lo que llevo dicho en este mensaje.
Tienes mi permiso para incorporarlo entero o citando fragmentos completos.
Javier.

angel ha dit...

Estos dos monólogos forman un diálogo extraordinario. Independiente del esfuerzo físico, valoro el esfuerzo mental que os ha unido durante la prueba. Felicidades a los dos por vuestra muestra de entendimiento que, seguro, os sale del mejor sentimiento.

Guillem ha dit...

Ets un crack Sebas!! I en Javier unaltre!!

Moltes felicitats als dos!! FELICIDADES JAVIER!

Sebas Guim ha dit...

angel-Gracias por tu reflexión. Efectivamente, sale de dentro.
Guillem-Gràcies!!!

Joan Castellà ha dit...

Quina tasca mes difícil i agraïda a la vegada , us de felicitar als dos.

Jordi Vallve ha dit...

M'has fet plorar llegint el teu article. Abraçada enorme i sincera d'admiració pel Javier i per tu d'un runner de Tarragona. @JordiVallve.

Sebas Guim ha dit...

Ja ho pots ben dir, Joan!!!
Gràcies!!!

Sebas Guim ha dit...

Gràcies per les teves paraules, Jordi.
M'alegra que t'hagi arribat.