divendres, 13 de juliol de 2012

MENYS DE 22 HORES PER AL GRAN PATIMENT

Ja hi vaig córrer l'any passat, ja vaig veure de què es tractava, ja vaig poder patir a les cames i al cap el que suposa una competició d'aquestes carecterístiques. La Isostar Desert Marathon és una cursa d'ultradistància en mode d'autosuficiència alimentària. Ens donen líquid en tots els controls, la resta l'hem de dur cadascú a la seva motxilla.
Recordo que la temporada passada m'hi vaig apuntar per treure'm una espina clavada, la de l'etapa llarga de la Marató de Sables, on no havia rendit com m'hauria agradat. El problema, avui, és que aquesta espina ja fa temps que és fora. Els 112 kms. de l'any passat em van anar de meravella: tot va anar sobre rodes i fins i tot vaig fer una bona classificació així que, ara per ara, sembla que només hi tinc coses a perdre.
Però jo no ho veig així, en absolut.
Tinc ganes de córrer, de suar, de patir, d'intentar millorar i superar-me. Vull intentar no haver de córrer allà on l'any passat vaig caminar, vull intentar repetir cursa amb en Joan Prats i que no hagi d'estirar-me per continuar avançant, vull tornar a superar aquest repte, un objectiu que pel fet de no registrar gaires desnivells, crec que s'adequa força a les meves característiques.
Quan arribes a una cursa mai et sents del tot preparat. Sempre, tots, tenim algun "però". Jo, també. Però no en faig cas, al contrari. Penso en tot allò que he fet  bé, en tots els esforços de la preparació, en totes les dutxes posteriors als entrenaments. Penso que arribo preparat i conscient del que m'espera.
Tinc unes ganes terribles que es doni el tret de sortida per començar a córrer, a fer bullir el cap amb càlculs, a haver de pensar en coses alienes a la cursa per mantenir-me distret...Una vegada més, tinc ganes de TORNAR A CÓRRER.
Després d'haver passat sense entrenar-me dos dies genials (a la Bisbal d'Empordà amb la Patrícia i l'Eduard i a Barcelona amb en Noel) aquest matí he pujat a la carretera de les Aigües. M'havia de treure una mica el nervi que duia a sobre. Allà he coincidit amb en Josep Maria Rubí, amic i company de Ràdio Nacional. Ell ja havia acabat el seu entrenament (un dels últims de la temporada) però s'ha apuntat a compartir amb mi deu quilometrets més, en què ens hem posat una mica al dia i en què hem parlat també molt sobre maratons. 




En maratons, jo, hi tornaré a pensar a partir de dilluns vinent. El que queda del dia, deixaré que vagi passant, amb els Monegros al cap.
I esperarem que la sort ens faci costat.
Ho necessitarem.

1 comentari:

Guillem ha dit...

Molta sort, Sebas!!

Porto una dies desconnectat perquè no puc anar a córrer. A veure si m'hi puc tornar a posar aviat!
50 Km d'entrenament! Vaja bestialitat!
Però clar, si després n'hauràs de fer 112 i amb la motxilla a l'esquena...

Ja explicaràs la teva nova aventura!! Ànims!