dimarts, 3 de juliol de 2012

CERCEDILLA-MEDINA DE RIOSECO, 185 KMS DE CAMINO


No teníem clar fins on arribaríem, tampoc havíem decidit quants dies hi invertiríem. Teníem un límit de sis etapes, del qual no podíem excedir-nos. Al final han estat cinc etapes, cinc llargues jornades que ens han conduït des de la localitat de Cercedilla, a la sierra madrilenya, fins a Medina de Rioseco, un poble situat al nord de la província de Valladolid. Cinc dies en què hem recorregut la gens menyspreable distància de 185 quilòmetres, la majoria dels quals, corrents.



I vam fer cinc dies, i no més, pels problemes que ens va causar, el primer dia, el pas del port de la Fuenfría. El Camí de Santiago avança per l’antiga calzada romana i el camí és força més dur que altres alternatives que coneixem. Sortir, així de fred, des de Cercedilla, i pujar el portet fins a 1.800 metres d’altitud, casca a qualsevol. Però la dificultat va arribar en la baixada. Turmells, genolls i musculatura en general van quedar malmesos des del començament.


Va ser un dia de calor, sobretot a partir de les dues de la tarda. Tenint en compte que vam sortir passat el migdia, així que ens apropàvem a Segòvia ens van enganxar altes temperatures. No vam deixar font sense ús ni ombra sense travessar. Un cop a Segòvia, arribant des de Madrid, costa de veure l’aqüeducte. Tot i que ja hi havia estat, esperava veure’l de lluny. Però és clar, servia per conduir aigua, així que la construcció es troba en una petita vall. De la fisonomia de la ciutat, a quilòmetres vista, en destaquen la catedral i el Alcázar. Un cop allà, l’aqüeducte acapara interès, per mèrits propis.


L’etapa no s’acabava a Segòvia sinó que continuava fins a Zamarramala, un poblet situat a dos quilòmetres de la capital de la província, tot i que la gent d’allà considera que formen part d’un barri dels afores de la ciutat. Sigui barri o sigui poble, Zamarramala ens amagava una sorpreseta final, en forma de pujada infernal. Des de l’església de la Vera Cruz fins dalt són gairebé dos mil metres d’ascens...vaja, el toc de gràcia.

Passades les sis de la tarda, sense haver dinat, vam arribar al poble amb les últimes gotes de benzina que hi havia a la reserva. L’alberg del peregrí va resultar ser l’ermita de San Roque, on ja no s’hi practiquen oficis. Uns quants matalassos al terra serveixen d’aixopluc per al caminant...corredor en el nostre cas.


Van ser 34 quilòmetres en poc més de cinc hores i quart, a ritmes pròxims als 8’/km.