diumenge, 25 de novembre de 2012

MIL PARAULES QUE CONTRADIUEN UNA IMATGE

Un munt de mesos entrenant-te per a 42 quilòmetres de lluita i patiment. Superes la línia d'arribada i aquesta és la cara que et queda. Per què? Perquè esperava més: buscava entrar en menys de 2h 44' i he acabat fent 2h 49'11". Si agafo els números i els analitzo fredament, la conclusió només tindrà aspectes negatius. En canvi, puc assegurar que em sento molt orgullós de la cursa que he fet. Diuen que una imatge val més que mil paraules. No sé quantes em faran falta per explicar-ho, però puc assegurar de forma rotunda que aquesta imatge que il.lustra la meva arribada no fa justícia a les sensacions que m'acompanyen. Tota marató té la seva història. La que escric a continuació és la crònica de la meva Marató de Donosti 2012.
  Matí plujós a Sant Sebastià (no volia vent i no n'ha fet, però ens hem mullat bastant...no em queixo), he sortit lleugerament per davant de la llebre de 2.45, amagat dins d'un grup en què hi havia dues noies. Molt concentrat, economitzant forces i sumant quilòmetres. Tot i que no anàvem lents aviat ens ha caçat el grup de 2.45, que anava amb un petit marge de temps sobre l'objectiu final. Era un grup nombrós, potser hi havia una cinquantena de corredors, o més. El cas és que no m'hi he trobat còmode. No m'agrada córrer entre tants atletes, sempre hi ha nervis, petits cops de colze i ensurts. Potser ha estat una paradoxa però no m'ha passat res dolent...fins que no m'he quedat del grup, al km.25.
Anava tot sol, lluitant perquè no augmentés la distància i el turmell m'ha fet una rebrincada. Com la pluja, tampoc passarà a la història. He seguit endavant. Sí que han estat determinants els problemes estomacals. Notava la panxa regirada i he anat aguantant, amb la confiança que se'm passaria més endavant. No hi ha hagut canvis. Bé, sí. Cap a pitjor. Per primera vegada en la meva història com a maratonià m'he vist obligat a fer una parada tècnica. La improvitzada zona de boxes ha estat un petit parc, al barri de Gros. La pluja, en aquest cas, m'ha fet passar desapercebut. Ningú passeja pels parcs, sota la pluja. A continuació, físicament no tenia ritme, però tornava a gaudir de la marató.
El cronòmetre em generava desconfiança, els parcials al voltant de 4'10" (lluny dels 3'53" que buscava) es repetien amb massa freqüència. I jo, apretant fort les dents, tancant els punys i esforçant-me per anar al més ràpid possible. Els quilòmetres passaven de forma lenta i jo buscava companyia per avançar en la tercera volta, la decisiva. Però no anava fi i amb ningú em trobava còmode: uns anaven massa lents, altres massa ràpids.
He lluitat i he patit, però avui no tenia més forces. M'he quedat sense benzina massa aviat i davant d'aquesta circumstància només he vist una alternativa possible: alçar el cap, fixar la mirada en l'objectiu més pròxim, mantenir una gambada alegre, arribar a l'estadi i creuar la línia d'arribada, orgullós d'haver finalitzat una altra marató.
Aquesta crònica no hauria estat possible sense les fotografies de la Paz Rodríguez, que s'ha patejat Donosti amunt i avall. Mil gràcies!!!

5 comentaris:

Joan Castellà ha dit...

Cada marató es una historia , els primers quilòmetres et trobes be però no saps com et trobaràs als últims . T´has fotut una pallissa d´entrenaments i el dia de la veritat no surt com l´esperaves , tot i així has fet un gran crono .
Però com que els Maratonians som així de cabuts tornaràs a buscar un altre Marató per treure´t l´espina .
Moltes felicitats per la prova , ja en tens una mes per explicar.

Xavi ha dit...

Deixa't estar. Has fet una marató collonuda, d'això no hi ha cap dubte. Moltes felicitats, crack !!!

Guillem ha dit...

Com bé dius, al final de cada marató no tot és la marca. L'important és quedar-te amb la sensació de que t'has buidat i ho has donat tot, i per això has d'estar satisfet!

Felicitats Sebas!

Wladimir ha dit...

Molt bona crusa sebas, malgrat no haver fer la marca, crec que el temps és espectacular !!!... Felicitats !!!

Jordi ha dit...

Com sempre, la sensació d'esforç, la capacitat de lluiar-la, el no abandonar-se, hauria de ser el més important. Sovint ens ofusquem amb el crono quan aquell no és el dia. És la grandesa/misèria de la Marató.
Felicitats !!!

Fins ara. Jordi