I DESPRÉS DEL CHALLENGE, QUÈ?

(Traducción al castellano al final del artículo)

M'estic divertint molt entrenant-me pel Challenge de Madrid. Vaig endinsar-me en el món de les triatlons fa tot just un any. I jo (o tot o res), vaig i em llenço a la piscina dels 226 quilòmetres, en una prova que té recorreguts molt durs. El cas és que tot el que costa m'agrada.

M'agraden els reptes difícils, aquells que no tinc clar que sigui capaç de superar. I aquest n'és un.

Però ara que començo a arribar a la recta final de la preparació, el cos em comença a demanar noves aventures i emocions. Tinc clar que en el futur em ve molt de gust fer alguna bajanada en bicicleta, pujant ports, fent quilòmetres i desnivell.

Però serà més endavant. 

La bicicleta requereix massa temps i...la paternitat, també.

A curt-mig termini vull tornar a córrer (sempre vull "tornar a córrer").

Alguna marató d'asfalt, com la de Donosti o la de Barcelona, dues de les meves grans debilitats.

Però tenint en compte que el cos no m'aguantarà a ritmes gaire elevats, vull tornar a fes escapades a la muntanya. Recordo amb enyorança aquells dies d'entrenaments en solitari per la serra del Guadarrama.

O aquelles curses que comences en plena nit, amb el frontal, intentant no perdre detall del lloc que trepitgen els peus del que porto al davant.

 Evidentment, en la foscor és fàcil que sorgeixin entrebancs. Trobo a faltar aquelles peties caigudes sense importància o aquelles branques que alguna vegada em vaig endur amb el pòmul.

No és tant massoquisme com ganes de muntanya. Ganes de córrer per llocs sense gent. Ganes d'arribar dalt del coll per veure si, al darrere, n'hi ha un altre...
Si hi haurà alguna font...
Si hi haurà alguna obra...
Si s'apropa la l'avituallament...
Si seré capaç d'arribar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!



Y DESPUÉS DEL CHALLENGE, QUÉ?

Me estoy divirtiendo mucho entrenando para el Challenge de Madrid. Me metí en el mundo del triatlón hace un año. Y yo, o todo o nada, voy y me tiro a la piscina de los 226 kilómetros, en una prueba que tiene recorridos muy duros. El caso es que todo lo que cuesta me gusta.

Me gustan los retos difíciles, esos que no tengo claro que vaya a ser capaz de superar. Y este es uno de ellos.

Pero ahora que empiezo a llegar a la recta final de la preparación, el cuerpo me empieza a pedir nuevas aventuras y emociones. Tengo claro que en el futuro que me apetece hacer alguna locura en bicicleta, subiendo puertos, haciendo kilómetros y mucho desnivel.

Pero será más adelante.

La bicicleta requiere demasiado tiempo...y la paternidad, también.

A corto-medio plazo quiero volver a correr (siempre quiero "tornar a córrer")

Algún maratón de asfalto, como el de Donosti o el de Barcelona, dos de mis grandes debilidades.

Pero teniendo en cuenta que el cuerpo no me aguantará a ritmos muy elevados, quiero volver a hacer escapadas a la montaña. Recuerdo con añoranza esos días de entrenamientos en solitario por la sierra del Guadarrama.

O esas carreras que empiezas en plena noche, con el frontal, intentando no perder detalle del lugar que pisan los pies que llevo delante.

 Evidentmente, en la oscuridad es fácil que surjan contratiempos. Echo de menos esas pequeñas caídas sin importancia o esas ramas que alguna vez me llevé con el pómulo.

No es tanto masoquismo como ganas de montaña. Ganas de correr por lugares sin gente. Ganas de llegar a la cima del collado para ver si, detrás, hay otro...
Si habrá alguna fuente...
Si habrá alguna sombra...
Si se acerca el avituallamiento...
Si seré capaz de llegar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!

MIL PARAULES QUE CONTRADIUEN UNA IMATGE

Un munt de mesos entrenant-te per a 42 quilòmetres de lluita i patiment. Superes la línia d'arribada i aquesta és la cara que et queda. Per què? Perquè esperava més: buscava entrar en menys de 2h 44' i he acabat fent 2h 49'11". Si agafo els números i els analitzo fredament, la conclusió només tindrà aspectes negatius. En canvi, puc assegurar que em sento molt orgullós de la cursa que he fet. Diuen que una imatge val més que mil paraules. No sé quantes em faran falta per explicar-ho, però puc assegurar de forma rotunda que aquesta imatge que il.lustra la meva arribada no fa justícia a les sensacions que m'acompanyen. Tota marató té la seva història. La que escric a continuació és la crònica de la meva Marató de Donosti 2012.

  Matí plujós a Sant Sebastià (no volia vent i no n'ha fet, però ens hem mullat bastant...no em queixo), he sortit lleugerament per davant de la llebre de 2.45, amagat dins d'un grup en què hi havia dues noies. Molt concentrat, economitzant forces i sumant quilòmetres. Tot i que no anàvem lents aviat ens ha caçat el grup de 2.45, que anava amb un petit marge de temps sobre l'objectiu final. Era un grup nombrós, potser hi havia una cinquantena de corredors, o més. El cas és que no m'hi he trobat còmode. No m'agrada córrer entre tants atletes, sempre hi ha nervis, petits cops de colze i ensurts. Potser ha estat una paradoxa però no m'ha passat res dolent...fins que no m'he quedat del grup, al km.25.

Anava tot sol, lluitant perquè no augmentés la distància i el turmell m'ha fet una rebrincada. Com la pluja, tampoc passarà a la història. He seguit endavant. Sí que han estat determinants els problemes estomacals. Notava la panxa regirada i he anat aguantant, amb la confiança que se'm passaria més endavant. No hi ha hagut canvis. Bé, sí. Cap a pitjor. Per primera vegada en la meva història com a maratonià m'he vist obligat a fer una parada tècnica. La improvitzada zona de boxes ha estat un petit parc, al barri de Gros. La pluja, en aquest cas, m'ha fet passar desapercebut. Ningú passeja pels parcs, sota la pluja. A continuació, físicament no tenia ritme, però tornava a gaudir de la marató.

El cronòmetre em generava desconfiança, els parcials al voltant de 4'10" (lluny dels 3'53" que buscava) es repetien amb massa freqüència. I jo, apretant fort les dents, tancant els punys i esforçant-me per anar al més ràpid possible. Els quilòmetres passaven de forma lenta i jo buscava companyia per avançar en la tercera volta, la decisiva. Però no anava fi i amb ningú em trobava còmode: uns anaven massa lents, altres massa ràpids.

He lluitat i he patit, però avui no tenia més forces. M'he quedat sense benzina massa aviat i davant d'aquesta circumstància només he vist una alternativa possible: alçar el cap, fixar la mirada en l'objectiu més pròxim, mantenir una gambada alegre, arribar a l'estadi i creuar la línia d'arribada, orgullós d'haver finalitzat una altra marató.

Aquesta crònica no hauria estat possible sense les fotografies de la Paz Rodríguez, que s'ha patejat Donosti amunt i avall. Mil gràcies!!!

LA NIT ('DEL LLORO'?) ABANS DE LA MARATÓ

El tret de sortida de la Marató de Sant Sebastià és previst per a les nou del matí. Des d'ara i fins aquell moment hi ha moltes coses que m'ocupen la ment, però la més important i, a la vegada, la més difícil, és dormir. La nit abans d'una marató costa adormir-se. Independentment de què hagis estat fent durant el dia. Tant se val si tens molta o poca son. Al llit, hi donaràs un munt de voltes.

Per a mi el dia ha transcorregut amb tranquil.litat, com era d'esperar. M'he llevat d'hora, a les sis del matí, igual que faré demà. M'he activat una mica i me n'he anat a fer una volta. Cap a les nou he sortit a córrer, els clàssics "6 a 6", sis quilòmetres a sis minuts per quilòmetre. Sempre amb molta calma, la visita a la Fira del Corredor era el moment més especial de la jornada, però s'ha quedat en ben poca cosa. La de Donosti és de les fires més fluixes que he visitat mai. Tot i així, m'han donat el dorsal, que és el que hi anava a buscar. Feina feta. Els dos àpats del dia han estat calcats: uns espaguetis i mitja pizza. Migdiada després de dinar i gandulejar després de la migdiada.

Entre aquelles coses que entenc per gandulejar hi ha la sempre important tasca de preparar el material que faré servir demà. L'equipació ja és a punt: Asics Tarther, mitjos, pantalons, samarreta de tirants, dorsal...i xip. 

I els suplements que em prendré durant la cursa, també. Just abans de la sortida caurà un Energy Shot d'Isostar. I al voltant dels quilòmetres 18, 29 i 37 hauran d'anar caient els tres gels que tinc preparats.

I ara sóc a l'hotel, amb tota la feina feta, a punt d'enfrontar-me amb els llençols. La gran lluita de cada any. Si, habitualment, ja em costa adormir-me, en nits com aquesta aconseguir-ho és tota una proesa. La hidratació constant de tot el dia m'obliga a haver-me de llevar diverses vegades al llarg de la nit. I els nervis també fan la seva part de feina: ritmes, carrers, avituallaments, vent, flat, cansament, pluja...Mil i una possibilitats que m'ajuden a passar la 'nit del lloro'. 

Confio, no obstant això, que ara quan tanqui l'ordinador i em fiqui al llit, m'adormi en una breu estoneta. En cas contrari, estirat al matalàs, el cos (com a mínim, que ja és) haurà descansat.

Molta sort a la resta de participants de la Marató de Donosti 2012.

EL VENT DE DONOSTI, AMENAÇA PER A LA MARATÓ

La majoria de les ocasions en què he corregut la Marató de Sant Sebastià, m'he agafat de lliurança el divendres en qüestió i m'he traslladat a la capital guipuscoana dos dies abans de la prova. Enguany he repetit operació i podria dir que ha estat amb un èxit total. El viatge des de Madrid es de gairebé cinc hores però tot i que hem sortit a dos quarts de deu del matí no hem arribat a l'hotel fins poc després de les set de la tarda. El vessant turístic de tot desplaçament maratonià ens ha conduït a fins a Zumaia, una petita localitat costanera que amaga un tresor geològic en forma de "flyschos" (estrats rocosos que han quedat descoberts a causa de la força erosionadora del mar) que s'endinsen en les muntanyes, primer en forma horitzontal i més endavant verticalment. Més enllà de les definicions, cal veure les fotografies.

 Els penya-segats que hi ha a la sortida del poble també deixen astorat el visitant...com a mínim, a un servidor.

I així s'ha passat un dia d'apropament a la meva ciutat talismà. Barcelona a banda, Donostia sempre m'ha cridat molt l'atenció, en tots els sentits. I tot i que no hi tinc família puc assegurar que m'hi sento com a casa. El sopar l'hem fet al restaurant San Marcial (tot un clàssic de les visites al nord), on m'he saltat la ingesta de carbohidrats. Ja tindré temps demà de carregar els dipòsits.
La temperatura és força més templadeta que a Madrid, al voltant dels 15ºC. L'únic inconvenient és de caràcter eòlic...el vent bufa més del que m'agrada per a una marató. Confio que de cara a diumenge, tot estigui més tranquil.

EL DORSAL 629, A CINC DIES PER A DONOSTI

629. M'agrada el número de dorsal que m'ha tocat per a la Marató de Sant Sebastià.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.

En aquests últims dies, quan estic per casa, miro les voladores que utilitzaré a Donosti, les fantàstiques Asics Tarther 2. Són l'eina bàsica per a una marató. Però també hi ha detalls a tenir en compte com la roba, els gels, els imperdibles...Avui he mirat també el recorregut oficial i m'he adonat que ha canviat una miqueta. Segueix sent espectacular, però ens deixa sense passar pel Kursaal.

Tot i que creuem el riu Urumea, no ho fem pel pont de Zurriola (el de la imatge superior) sinó que ho fem per l'anterior, el de l'avinguda de la Llibertat. Això fa que també s'eviti el pas pel Boulevard i les quatre corbes de 90 graus que condueixen a la Contxa. Era una zona espectacular i hi havia sempre un ambient brutal. Però recordo que era molt fàcil ensopegar-se amb altres corredors, així que en aquest sentit, entenc el canvi. I què carai!!!,El Kursaal, ja el podrem visitar en un altre moment.

En línies generals, la marató es manté igual que sempre: una primera volta inicial de sis quilòmetres i dues més de 18. L'arribada és a l'estadi d'Anoeta, allà on juga la Real (per cert, després d'haver-hi jugat ahir contra el Rayo, haurà repetit divendres, contra l'Osasuna). La sortida, en canvi, tindrà lloc a l'avinguda de Madrid, una de les principals artèries d'entrada a la ciutat.

El que ha estat tot un descobriment és l'existència d'avituallaments personals. Quan vaig córrer la Marató de Frankfurt, l'any 2010, vaig utilitzar aquest sistema i vaig deixar tres bidonets i un gel. A l'hora de la veritat, en plena cursa, no compteu trobar-ho tot...però sempre ajuda.

Una altra cosa que m'ha fet ballar el cap és el fet que hi ha una llebre de 2:45. Gran dilema!!! Sé que si em pujo al carro aniré de meravella...però busco fer algun minutet menys...i m'agradaria disposar d'un petit marge per al patiment final. És la decisió més difícil que he de prendre d'aquí a diumenge. Sé que hi pensaré moltíssim...i també sé que no acabaré decidint res de res. Sortiré a veure com ho veig in situ...i acabaré fent la meva, buscant un grup d'agosarats que vulguin anar fent via. O no, qui sap.

L'ALTITUD I L'EFECTE PLACEBO

Els grans investigadors no s'acaben de posar d'acord sobre els beneficis dels entrenaments en altitud, però any rere any seguim veient com els esportistes d'èlit pugen a Font Romeu o Sierra Nevada i hi fan estades de preparació de per a gran campionats. La teoria bàsica de l'entrenament en altitud és senzilla: el cos respon a la falta d'oxigen en altituds elevades, de tal forma que augmenta la capacitat dels pulmons per transportar oxigen cap als músculs. Quan es torna al nivell del mar, aquesta adaptació augmenta la resistència de l'esportista. En aquest sentit (i tenint en compte que l'absència d'oxigen complica el rendiment en aquests entrenaments), la pràctica més seguida és la clàssica LHTL (living high-training low / viure en altitud, entrenar-se en a baix).

 Jo entenc el concepte però no el puc posar en pràctica...bàsicament per falta de mitjans. Tot i això, he adaptat, gairebé com una tradició, la meva pròpia pràctica i en l'últim cap de setmana abans d'una marató, pujo al port de Navacerrada (1858 m) i hi faig una sessió de dues hores. El circuit és sempre el mateix: la carretera que uneix el Navacerrada amb Cotos, que avança sense grans desnivells. L'allargo un pèl, fins a arribar a fer 7 kms i repeteixo l'anada i tornada per sumar un total de 28 kms. Ho vaig  ahir, amb un fred que pelava i una pluja constant que, en fases de l'entrenament, es va convertir en aigua-neu. Vaig anar millorant els parcials, un rere l'altre, i al final vaig acabar amb aquella sensació que havia anat a buscar: optimisme, confiança i força

Sóc conscient que amb una única sessió a 1.800 metres no s'aconsegueix res de res. Però hi ha un element extern que també hi té coses a dir. Em refereixo al placebo, la capacitat curativa d'un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic. No passa res. De mal, no me'n fa, pujar a córrer a Navacerrada. I els beneficis, si no són físics, sí que resulten a nivell anímic. Aquest entrenament m'ajuda a creure que he fet alguna cosa bona i que les coses poden sortir com vull que surtin. Queda menys d'una setmana per a la Marató de Donosti, al compte enrere ja li falta molt poc per arribar al final.  

EL COS I LA MENT

"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.

No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.

L'HORA DE LA VERITAT: 4 SETMANES PER DONOSTI

El compte enrere va començar fa una mica més d'un mes. Però ara és quan s'apropa l'hora de la veritat. Només queden quatre setmanes per al gran dia. 25 dies. Després de la cursa d'ahir a Fuenlabrada ja puc marcar objectiu de temps per a la Marató de Sant Sebastià: vull baixar de 2h 45, tot i que crec que si tot va bé, em podria apropar a les 2h 43 (de cara a la Marató Barcelona ja seré més exigent, vull tornar a baixar de 2h 40!!!).
Per aquestes últimes setmanes tinc un petit pla: augmentar quilometratge i situar-me al voltant dels 120-130. Entre aquestes jornades hi haurà tres pics importants, que em guardo per als caps de setmana. Faré dues tirades de 32 kms. a la Casa de Campo i competiré, l'11 de novembre, a la Mitja Marató de Moratalaz, una de les que més he fet en aquests anys madrilenys.
M'hauria agradat que em quedés un cap de setmana més, per descansar, però ja faig tard. Tot i així, abans de l'últim test (dissabte 17 de novembre) hauré aixecat el peu de l'accelerador.
Córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé...
I molta sort. També necessitaré moooooooooooolta sort.

BONS RELLEUS, BÀSICS PER FER UNA GRAN MITJA DE FUENLABRADA

Un descens sobtat de les temperatures em deia que, aquest matí, les coses podien anar força bé. Sortir de casa i veure que el termòmetre marca 4ºC, és un bon símptoma. El dia encara s'havia d'anar despertant i el mercuri ha anat pujant fins a l'inici de la cursa. A mi, m'agrada córrer amb fred. Em fa la sensació que sóc més regular que amb calor, on la pèrdua de líquids pot alterar el meu rendiment. Amb fred em sembla que ho tinc tot més controlat.

S'havien de fer dues voltes a un circuit amb constants pujades i baixades. Ja m'havien advertit que no aniríem per terreny pla, però ho he pogut constatar. Amb aquest perfil, les marques no podien ser gaire bones. Però tenia ganes de competir, de lluitar, de trobar-me en cursa i veure com responien, tant el cos com el cap.



Aquest és el perfil de la volta de 10K. L'arribada era en una pista d'atletisme.



Des de poc després de la sortida hem anat formant un grupet que, en el km.3 ja s'ha quedat amb només tres unitats. No ens coneixíem cap dels tres (Javier De Mata, un fondista d'1.12' en mitja, Óscar Rabaneda, un triatleta, i jo) però ens hem anat rellevant al davant amb una freqüència admirable. Ningú ho ha demanat, tots tres col·laboràvem. Ho comento ja que no és normal, en qualsevol cursa sempre trobes el típic paparra que s'enganxa al darrere, no dóna un sol relleu i et va xuclant les forces. Doncs avui ha estat tot el contrari. I amb aquesta combinació tan bona hem anat avançant corredors. La primera vegada que he pogut comptar, anàvem en les posicions 27, 28 i 29. A les pujades, el triatleta tirava ben fort i l'amenaça de quedar-me despenjat viatjava enganxada al meu cap. Hem superat la primera volta havent superat cinc atletes. En el segon gir sabia que algú dels tres cauria, tot i que no esperava ser-ne jo la víctima. No anava just de forces però veia que estaven apretant. No volia enfonsar-me i haver-me d'arrossegar fins al final. No volia sentir aquell "clic" que fas quan no pots més i et deixes anar. M'he pres un Gel Energy d'Isostar i he intentat buscar el meu ritme. Ells se m'han allunyat, però cada vegada que superaven algú, jo anava al darrere i també ho feia. Al km.17, els he tornat a enxampar.

Al davant hi havia un reguitzell de corredors que semblaven morts, tot i que no els acabàvem d'agafar. El ritme de la segona volta ha estat molt bo i en la part final m'he adonat que encara em quedava un puntet més. Quan m'he trobat còmode m'he posat a tirar, de valent. Els meus companys han vingut al darrere i hem passat a dos nanos més. Ha estat aleshores quan en Javier ha canviat. Se n'ha anat sobrat de forces, cap endavant. Faltaven poc més de mil metres i he decidit intentar imitar-lo. Sorprenentment, les cames responien. La baixada ajudava a dur un bon ritme i hem seguit progressant, separats per uns vint metres. En l'entrada a la pista d'atletisme ja he vist que les coses es quedarien tal com estaven. He trepitjat la catifa d'arribada en 1.18'49", a una mitjana de 3'44"/km, i en la tretzena posició final.

Les sensacions de cursa han estat inmillorables. He competit molt bé, he patit, m'he sabut despenjar, m'he recuperat i he acabat a 3'20", com una bala. Estic a prop del que busco. La grip de fa dues setmanes no m'ha passat tanta factura com m'esperava. Si mantinc aquesta evolució puc fer una bona Marató de Sant Sebastià. 

EXPERIÈNCIA A LA CASA DE CAMPO...AMB FINAL FELIÇ

No és el que sembla. Tot i que a la Casa de Campo de Madrid hi hagi gent de dubtosa reputació tenint experiències diverses, les meves són d'una naturalesa totalment diferent. Avui he viscut una experiència amb final feliç a la Casa de Campo, cert. Però no és la que us penseu.
Fer el mateix tipus de test dues vegades en només quatre dies no és una cosa habitual en mi. Dimecres passat vaig estrenar-me al cerro Garabitas, amb una prova de quatre voltes i aquest matí he repetit l'experiència. Hi he anat amb l'Ury Bruguera, un corredor mataroní, i lector del bloc, que estava de visita a Madrid. Disputarà la Marató de Donosti a finals de novembre i la marca que hi busca, 2h45', s'apropa bastant al meu objectiu.
Tenir l'oportunitat de fer un entrenament acompanyat d'algú del meu nivell és un luxe que no podia desaprofitar. Avui tocava treballar, així que hem hagut de posar-nos a córrer ben aviat...encara era fosc. No buscava millorar el temps de dimecres (61'56") sinó veure'm capaç de mantenir-me en aquells ritmes. Les dues primeres voltes han estat més lentes, el motoret no acabava d'engegar. Però quan hem començat la tercera tot ha canviat de cop: sabia que estava superat l'equador de l'entrenament i que si volia gaudir de debò m'hi havia de posar. He anat allargant les gambades i exigint-me una mica més. La resposta del cronòmetre ha estat molt bona, una volta de 15'27". L'últim gir crec que l'hem començat conservadors, esperant superar la pujada del començament del tercer quilòmetre, on és clau arribar amb forces. Un cop al punt més elevat he augmentat el ritme, ja sense frens de cap tipus i he tancat la volta mb uns 14'47" que suposen un nou rècord de la temporada. L'últim parcial, en 3'30", em deixa clar també, que tot i que vaig sumant quilòmetres a les cames, començo a tenir aquell final interessant que m'havia caracteritzat en èpoques passades. El temps total final, 62'17", com era de preveure, s'ha quedat lluny del de l'altre dia, però la satisfacció ha estat molt més elevada.
Ara toca descansar les cames, que demà torna a ser un dia interessant. A banda del Barça-Madrid, pel matí també es disputa, a Getafe, la Carrera por la Discapacidad. Es tracta d'una prova que organitza l'associació Dedines, una ong que lluita per intentar integrar i sensibilitzar la societat davant del món de la discapacitat, així com també, per defensar els drets dels nens. En circumstàncies normals no hi correria però he engrescat un grup d'amics per anar-hi, l'ocasió s'ho val. Com m'agrada mullar-me, diré que (si el circuit és pla) em donaré per satisfet si faig 37'30". Confio assolir l'objectiu sense haver de cremar totes les naus.
I dilluns ja descansaré!!!
   

"A8" NO ÉS LA DIFERÈNCIA QUE SEPARA BARÇA I MADRID

No. Quan escric "A 8" estic referint-me a les setmanes que queden per a la disputa de la Marató de Sant Sebastià, la prova que ara mateix em té ocupat en cos i ànima. Vaig trigar a recuperar-me de les lesions però no és tard per il.lusionar-me. Quan es tracta de córrer, tinc una facilitat innata d'auto-il.lusionar-me. No necessito gran cosa.
Mirar el calendari i fer el compte enrere, n'és una.
M'agrada estudiar a fons què he fet en les últimes deu setmanes abans d'una marató, per intentar aprendre dels errors o repetir els encerts. Però enguany se m'ha passat fer-ho quan tocava i tot just em desperto ara, QUAN NOMÉS FALTEN VUIT SETMANES per al gran dia.
Com a mínim estic tranquil. L'evolució és bona, tant en referències de temps com en quilòmetres correguts. A 10 setmanes vaig fer-ne 90 i aquesta passada vaig arribar a la centena, per primera vegada en la present temporada. I això m'agrada. I em motiva.
Ara entraré en un ascens progressiu de quilòmetres i de qualitat.
Els dos primers reptes els afronto aquesta setmana: visita a la Casa de Campo (que ja toca) i primera competició. Demà, dimecres i dissabte, correré pel circuit de Garabitas (a ritme fort només dimecres i dissabte), mentre que diumenge, en un 10K que es disputa a Getafe, em vestiré de curt amb la nova equipació Asics que lluiré aquesta temporada.

TORNO A LA MARATÓ DE DONOSTI

Sant Sebastià és una ciutat amb la qual fa molts anys que mantinc un idil.li. Hi vaig anar per primera vegada de nano, a la meitat dels vuitanta, amb el meu pare, per veure un partit de la meva Real. El rival era el Barça i l'escenari, l'antic estadi d'Atotxa, un petit fortí que desprenia una aroma especial. El resultat va ser d'empat a dos, però de Donosti m'hi vaig endur alguna cosa més que els quatre gols vaig veure. Un passeig per la platga de la Contxa, una xocolata amb xurros a la plaça de la Constitució (al bell mig del casc antic), una primera pujada al Monte Urgull...i un munt de sensacions especials.

Amb els anys hi vaig tornar un parell de vegades, a l'estiu. Però tot va canviar quan m'hi vaig desplaçar per córrer la meva primera marató donostiarra. Ja en duia tres a les cames, totes tres a Barcelona. I a Sant Sebastià vaig viure el que suposa anar-hi amb la colla d'amics, amb el grup de les Aigües. Sé que no descobreixo res, però hi ha una diferència brutal entre córrer una marató a casa i una altra fora. En la primera mantens les rutines habituals. En la segona la litúrgia és molt emocionant. Recordo que sortíem de Barcelona divendres a primera hora de la tarda i dilluns al matí, amb els cossos castigats, tornàvem cap a casa. Feliços.

Quan me'n vaig anar a viure a Madrid a l'emoció d'anar a Sant Sebastià per córrer la marató, s'hi afegia la de tornar a estar amb els amics, ara que no coincidim amb tanta freqüència. Fa dos anys vaig voler córrer la Marató de Frankfurt (aquí, l'enllaç a la crònica), en un intent´de baixar de 2-40' que no vaig aconseguir...pels pèls. La temporada passada volia tornar a Donosti però un derbi madrileny m'ho va impedir i, a la llarga, vaig acabar vivint una de les experiències de la meva vida, a la Marató de Panamà (crònica de la cursa).

Ara estic sortint d'una lesió que m'afecta des del mes de febrer. He començat a córrer tard i lent. Més tard i més lent que en cap altra marató de tardor en la meva vida. Des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto, no he tornat a competir i només m'he limitat a intentar recuperar-me i córrer sense dolors. Però cada dia que passa em trobo millor, més fort i més optimista. I aquest optimisme m'ha fet decidir-me. Sense embuts: el 25 de novembre correré la Marató de Donosti.

Deia que no he tornat a competir, tot i que diumenge passat vaig prendre part en la "Madrid corre por Madrid". No estava preparat, no tenia dorsal ni vaig sortir a lluitar. Tenia ganes de fer una tirada llarga pel Retiro, volia rodar 21 kms i em vaig afegir a la prova. L'experiència va ser molt bona: 39'10" (+-3'55"/km), amb 7 quilòmetres a les cames abans del tret de sortida. L'arribada a casa va ser el millor regal d'aquesta part inicial de la temporada.

Vaig tancar la setmana passada amb 90 kms a les cames, a poc a poc he anat sumant hores d'entrenament. Ara comença una segona fase de la meva preparació. He fixat un objectiu i ara he de treballar per arribar-hi en la millor forma possible. Toquen fartleks i sèries. Toca suar...i patir.

COMENÇO LA PRETEMPORADA. OBJECTIU MARATÓ DONOSTI

Han passat tres setmanes des de la disputa de la Isostar Desert Marathon i una setmana des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto. No tinc resolts els problemes als isquiotibials però els segueixo tractant, ara amb el fisio i amic Mario Navarro. Esperançat de recuperar-me de forma definitiva, he decidit començar els entrenaments per a la temporada 2012/2013. Avui he sortit a córrer. Ha estat només un tastet de dos quilòmetres, però ja ha valgut la pena. La distància pot semblar ridícula però m'agrada anar progressant i vull fer-ho molt a poc a poc. He tingut temps de suar, els 36ºC que hi ha a Madrid han ajudat força.
Des que vaig patir la lumbàlgia, el passat mes de febrer, no havia pogut tornar a fer abdominals. Aquesta setmana ja m'hi he posat...sense conseqüències negatives. He d'anar perfilant aquests pneumàtics que se m'han anat assentant a l'estómac.
Quan es comença la pretemporada cal saber quina o quines proves es volen córrer. Jo sempre depenc de la feina però el primer cop d'ull al calendari de la lliga em permet comprovar que el cap de setmana de la Marató de Donosti no hi ha partits que puguin fer perillar la meva participació. Així doncs, si les lesions m'ho permeten, encaminaré la primera part de la temporada a tornar a la marató que, després de Barcelona, més vegades he disputat. Baixar de 2h40 seguirà sent el repte a superar.