ANY NOU, DECISIONS: CAP AL GIMNÀS

(TRADUCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Nadal curt o llarg, segons com ho analitzi.
M'agrada desconnectar i he deconnectat.
-Uns dies a Barcelona, uns altres a París...però al final tot plegat ha estat una mica ràpid (a qui no li passa???). Ja sóc a Madrid i avui començo a treballar. Vacances curtes.
-Despertar-te cada dia preguntant-te com estarà el genoll i confiant que potser podràs començar a fer alguna cosa...i veure que no, que encara hi ha molèsties diverses i que, per tant, es manté la impossibilitat de sortir a córrer. No ens enganyem, és un calvari. Vacances llargues.
Però no sóc d'aquells que s'asseuen a esperar que passi el temps i succeeixin les coses. He caminat molt, m'he fet molts massatges i he provat una tecnologia (nova per a mi) que es veu que ja fa temps que s'utilitza a nivell de recuperació de lesions: INDIBA, a grans trets consisteix a aplicar corrents d'alta freqüència que activen els mecanismes d'autorecuperació de què disposa el cos. Així és com t'ho venen. I jo, que ara mateix no tinc res a perdre, ho provo. El resultat no ha estat tan evident com m'hauria agradat, però l'evolució és notable.
Notable, però sense córrer, encara.
Abans hi ha un pas que, tard o d'hora, havia de fer. Una decisió 'dolorosa' que havia de prendre: apuntar-me a un gimnàs. Aquells que em coneixeu sabreu que odio els gimnasos, però sóc conscient que necessito reforçar la musculatura que envolta el genoll, així com altres grups musculars (esquena, abdominals...) Enfortint-me una mica confio minimitzar el risc de lesions.
Al costat de casa han obert un centre molt maco, amb un munt de màquines que no tinc ni idea de la utilitat que tenen. Però ho aniré descobrint. M'hi he apuntat, per primera vegada a la meva vida. Jo, l'"antigimnasos". De moment, em té encuriosit un circuit que anomenen EXPRESS-WORKOUT, on hi ha unes màquines que funcionen amb sistema hidràulic, que t'obliguen a fer força en els dos sentits, tant de pujada com de baixada. No busco convertir-me en el "primo de Zumosol", però com a mínim m'ajudarà a cremar l'adrenalina que porto a dins. I el dia que pugui tornar a córrer tocarà dividir el temps i dedicar-ne una mica al gimnàs. És un canvi de xip de cara al futur. Funcionarà? Ja ho veurem.

AÑO NUEVO, DECISIONES: AL GIMNASIO
Navidades cortas o largas, según como lo mires.
Me gusta desconectar y he desconectado.
-Unos días en Barcelona, otros en París...pero al final todo me parece poco, demasiado rápido (a quién no le pasa???). Ya estoy en Madrid y hoy empiezo a trabajar. Vacaciones cortas.
-Despertarte cada día preguntándote cómo estará la rodilla y confiando que quizás podrás empezar a hacer alguna cosa...y darte cuenta de que no, de que todavía hay molestias y que, por lo tanto, se mantiene la impossibilidad de salir a correr. Es un calvario, para qué engañarnos. Vacaciones largas.
Pero yo no soy de esos que se sientan a esperar a que pase el tiempo y sucedan las cosas. He caminado mucho, me he dado muchos masajes...y he probado una tecnología (nueva para mí) que parece ser que ya hace tiempo que se utiliza a nivel de recuperación de lesiones: INDIBA, a grandes rasgos consiste en aplicar corrientes de alta frecuencia que activan los mecanismos de auto-recuperación que tiene el cuerpo. Axí es como te lo venden.Y yo, que no tengo nada que perder, lo pruebo. El resultado no ha sido tan evidente como me habría gustado pero la evolución es notable.
Notable, pero todavía sin poder correr.
Antes de saltar al ruedo hay un paso que, tarde o temprano tenía que dar. Una decisión 'dolorosa' que tenía que tomar: apuntarme a un gimnasio. Aquellos que me conocéis sabréis que odio los gimnasios, pero soy consciente de que necesito reforzar la musculatura que envuelve la rodilla, así como otros grupos musculares (espalda, abdominales...). Fortaleciendo un poco confío minimizar el riesgo de lesiones.
Al lado de casa han abierto un centro muy bonito, con un montón de máquinas que no tengo ni idea de para qué narices sirven. Pero lo iré descubrendo. Me he apuntado, por primera vez en mi vida. Yo, el "anti-gimnasios"!!! De momento me pica el gusanillo un circuito que llaman EXPRESS-WORKOUT, en el que hay unas máquinas que funcionan con sistema hidráulico, con lo cual te obligan a hacer fuerza en los dos sentidos, tanto de subida como de bajada. No busco convertirme en el "primo de Zumosol" pero, por lo menos, me ayudará a quemar la drenalina que llevo dentro. Y el día que pueda volver a correr, tocará dividir repartir un poco más el tiempo y dedicar una parte al gimnasio. Es un cambio de chip de cara al futuro. Funcionará? Habrá que verlo.

MÉS DE 3 SETMANES PASSANT DELS 100 KMS

No he escrit durant una bona colla de dies. Però no he deixat de córrer, en absolut. Crec que no podria, encara que ho intentés. Aquestes últimes setmanes he anat més enfeinat del normal i les he pogut compaginar amb uns bons entrenaments. De llargs i de curts, per a mi i per a d'altres. Sortides que han anat des de 5 quilòmetres fins a 35, no me n'han faltat. El que no he pogut combinar gaire ha estat el desnivell acumulat.
No he tingut dies per escapar-me a la muntanya, fet que no em deixa del tot satisfet sobre el meu estat de forma. Però em vull espavilar en aquest sentit.
Dilluns, 28K a Sant Pol, vaig sumar 1000 metres de D+.
Dimarts, 27K ja a Madrid, en van caure 420 més.
Avui, 15K, 370 metres més.

He de reconèixer que si no agafo el cotxe i m'apropo una mica cap a la Sierra, difícilment podré aconseguir el que em proposo. A la meva zona d'entrenaments de Madrid no hi ha gaire desnivell. I el Garmin tampoc reacciona gaire bé a pujades o baixades curtes, així que cada metre de D+ que aconsegueixo és un repte ja assolit. Fins dilluns no podré córrer a la muntanya, així que totes les pujadetes que pugui fer, benvingudes seran.

I per què, tot plegat?
Perquè tinc la intenció de córrer la Guadarrama Trail Race, una cursa de 94 kms, el pròxim 12 d'octubre.

AVANÇARÉ EL DEBUT A LA GUADARRAMA TRAIL RACE

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Planificar una temporada atlètica pot ser senzill quan tens una feina "normal", amb horaris d'oficina i caps de setmana lliures, però no ho és tant quan has d'esperar al dijous de la setmana anterior per tenir, i mai del tot assegurat, el calendari de feina. No em queixo. Exposo les dificultats que tinc per preparar una cursa important amb una certa antelació.
En l'última entrada escrivia sobre la Ultra Trail de Collserola i la Marató Costa Daurada. Avui ho faré d'una altra prova que també em ve de gust córrer i que, amb el calendari a la mà, cau una mica més a prop. Com en els altres dos casos, encara no sé si podré participar-hi. Falten justament 50 dies perquè es disputi la Guadarrama Trail Race, una prova de 92 quilòmetres (4.273 metres D+) que s'estrena aquest mes d'octubre. La sortida i l'arribada tenen lloc al monestir del Escorial i el recorregut segueix la part del GR-10 que ronda la serra de Guadarrama.
No he perdut el temps. Aprofitant la festivitat de la Mare de Déu d'agost, me n'he anat cap a San Lorenzo del Escorial, amb en David Castaño, un corredor de muntanya que es guanya la vida com a càmera de televisió. Hem volgut descobrir un primer tram de la prova.
De primeres enfilàvem muntanya amunt cap a Abantos (1.748 metres), però no hem enganxat el camí correcte i hem fet tres quilòmetres de volta.


San Lorenzo del Escorial, des d'Abantos - tornaracorrer.blogspot.com

Un cop allà dalt tot ha estat més senzill, seguint les marques del GR-10, passant pel Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugi de las Naranjeras (1.607 m.) i el Refugi de Salamanca (1.764 m.). En aquell punt hem decidit fer mitja volta, afectats per la manca d'aigua i la calor. Dúiem més de 20 quilòmetres. Sort d'un pare muntanyenc, que ens ha regalat un litre d'aigua i ens ha indicat on trobar una font que era relativament a prop. El problema és que gairebé no rajava i ens hem estat 25 minuts per omplir un litre i mig d'aigua...gota a gota.


Des de Las Naranjeras, amb Peguerinos de fons - tornaracorrer.blogspot.com

Ironies del destí, quan feia poc que havíem deixat la font enrere ens ha començat a caure un aiguat que no ens ha abandonat en les dues hores i mitja que hem trigat a tornar. Han estat gairebé cinc hores i mitja de ruta, per fer al voltant de 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en què, he conegut una zona de la sierra per on no havia corregut mai.
Avui se m'ha activat el cos. Tinc ganes de muntanya, tinc ganes de patiment, tinc ganes de tornar a competir. Ara caldrà veure si m'ho puc fer anar bé per combinar-m'ho amb la feina. Però això és una altra història...


AVANZARÉ EL DEBUT EN LA
GUADARRAMA TRAIL RACE

Planificar una temporada atlética puede ser sencillo cuando tienes un trabajo "normal", con horarios de oficina y fines de semana libres. Pero no lo es tanto cuando tienes que esperar a los jueves para saber qué días trabajarás la semana siguiente. No me quejo. Sólo expongo las dificultades que tengo para preparar una carrera importante con una cierta antelación.

En la entrada anterior escribía sobre la Ultra Trail de Collserola y la Marató Costa Daurada. Hoy lo haré sobre otra prueba que también me apetece correr y que, calendario en mano, cae un poquito más pronto. Como me sucede en los otros dos casos, todavía no sé si podré participar. Faltan exactamente 50 días para que se dispute la Guadarrama Trail Race, una prueba de 92 kms. (4.273 metros D+) que se estrena este mes de octubre. La salida y la llegada tendrán lugar en el monasterio del Escorial y el recorrido avanza por la parte del GR-10 que ronda la sierra de Guadarrama.
No he perdido el tiempo. En este festivo 15 de agosto me he escapado a San Lorenzo del Escorial, con David Castaño, un corredor de montaña que se gana la vida como cámara de televisión. Hemos querido descubrir el primer tramo de la prueba.
Hemos salido directos al grano, con una subida explosiva hacia Abantos (1.748 metros). Sin embargo, no hemos encontrado el camino correcto y hemos acabando dando un rodeo de tres kilómetros.


San Lorenzo del Escorial, desde Abantos - tornaracorrer.blogspot.com

Desde Abantos todo ha sido más sencillo, siguiendo las marcas del GR-10, pasando por el Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugio de las Naranjeras (1.607 m.) y el Refugio de Salamanca (1.764 m.). En ese punto hemos decidido dar media vuelta, afectados por la falta de agua y el calor. Llevábamos más de 20 kms. Suerte de un padre montañero, que nos ha regalado un litro de agua i nos ha indicado cómo llegar a la fuente más cercana. El problema ha sido que casi no caía agua. Con paciencia, y tras 25 minutos de gota a gota, hemos conseguido llenar un litro y medio de agua (para nosotros) bendita.


Desde Las Naranjeras, con Peguerinos de fondo - tornaracorrer.blogspot.com

Ironías del destino, cuando hacía poco que habíamos dejado la fuente atrás, ha empezado a llover de forma constante e intensa, una tormenta que ya no nos ha abandonado en las dos horas y media que hemos tardado en volver. Han sido casi cinco horas y media de ruta, para hacer unos 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en la que he conocido una zona de la sierra por donde no había corrido nunca.
Hoy se me ha activado el cuerpo. Tengo ganas de montaña, tengo ganas de sufrimiento, tengo ganas de volver a competir. Ahora habrá que ver si me lo puedo combinar con el trabajo. Aunque eso es otra historia...

DEL MONTNEGRE AL MONTSENY, AGAFANT FORMA

Fa uns dies que rondo per Catalunya i tot just avui és el primer que m'agafo de descans atlètic. La febre muntanyenca s'ha apoderat del meu cos i busco qualsevol excusa per pujar i baixar. Primer vaig començar amb petits rodatges però el gran divertiment va començar dimarts, quan vaig sortir pels voltants de Sant Pol de Mar. Pujada cap a Sant Cebrià i en direcció cap al corredor del Montnegre. Suada terrible, sense camelback, fonent-me per aquells camins de Déu. 22 quilòmetres el primer dia, tot sol, i 27 i mig el segon, amb en Joan Pera, tot un crack, que qualsevol dia abandona l'asfalt i es passa a la muntanya.

Un altre que ja s'hi va passar, fa temps, és en Jordi Martí, de Zamst i Spidertech. El vaig conèixer a la Marató de Sables, l'any 2011, i teníem un nivell molt semblant. Però no sé com s'ho haurà fet aquests dos últims anys (greu lesió al turmell inclosa) però ahir, pujant cap al Turó de l'home (no hi vam arribar), em va pintar la cara de dalt a baix. S'està preparant per l'Ultra Trail del Montblanc i està com una moto. Vam sortir de Montseny, el poble, i vam agafar el Sender dels Miradors o GR5 (camí preciós i molt recomanable), que va de Sitges a Canet. No l'havia fet mai però em va semblar una ruta a tenir molt en compte. Ens vam desviar cap al Turó de l'home i vam anar pujant a bon ritme...pèrò era massa tard per intentar fer el cim, així que vam girar cua quan vam arribar als 1.400 metres d'altitud. Després d'haver-me recuperat de la pallissa, el descens em va anar de meravella. Però quan algú estan en tan bona forma com en Jordi, no hi ha baixada amb descans, així que vam anar a tota bufa fins al cotxe. Sensacions espectaculars i convenciment que tot suma...sobretot els més de 1.150 metres de desnivell positiu. 

Avui he preferit descansar. Crec que el cansament acumulat d'aquests últims dies em va passar factura...i no voldria tornar a ser una rèmora aquest cap de setmana, que pujo cap a Núria amb una colla d'amics per fer els Refugis del Torb, la gran travessa entre Núria i el Canigó. Ens esperen 11 hores dissabte i 13 més, diumenge. Així que intentaré descansar aquestes últimes hores. 

ENTRENAMENTS NOCTURNS PER AL TRAIL DE PEÑALARA

Crec que hi ha coses a les quals un no s'hi arriba a acostumar mai a la vida. Pots esforçar-t'hi, pots repetir-ho una i mil vegades...però no t'hi acostumes, no. Una d'aquestes és córrer de nit. I què hi faig jo corrent a la nit?. Doncs res, intentant un impossible. Al Trail de Peñalara, que disputo d'aquí a tres setmanes, van decidir que donarien la sortida a les onze de la nit. Suposo que serà per evitar moltes hores de sol i la calor excessiva de finals del mes de juny. Però...jo a la nit, habitualment, DORMO!!! 

No és una queixa, no. Tampoc és un lament, no. És la constatació d'una realitat. Jo vull córrer el Trail de Peñalara i les condicions són les que són. I jo m'hi intento adaptar.

01:50 a.m.-Tornar a Córrer

Ahir vaig fer un entrenament nocturn, després de l'habitual partida de pòquer dels dijous. Al voltant de les dues de la matinada sortia de Sanchinarro en direcció a Ventas...on arribava tres quarts d'hora més tard. No té res a veure amb una sessió a la muntanya, però crec que tot suma. O com a mínim me'n vull convèncer.

02:35 a.m.-Tornar a Córrer

Abans de la cita de Peñalara, però, la setmana que ve, en una decisió que he pres en les últimes hores, m'estrenaré en una marató de muntanya.

TRAILWALKER 2.0

Fa poc temps vaig llegir una frase molt motivant per a la ultradistància, que ajuda a entendre el concepte d’aquest tipus de curses: “És un càlcul dur, però senzill: corre fins que no puguis més i, aleshores, corre una mica més. Troba una nova font d’energia i de voluntat i després corre, fins i tot, una mica més ràpid.” (CORRER, COMER, VIVIR, d’Scott Jurek). Dissabte, durant la Trailwalker Intermón Oxfam, no em va venir al cap. I ara que ho veig amb una certa distància, potser va anar bé que no me’n recordés. En funció del moment que hagués escollit per deixar-la anar, els meus companys d'equip, potser, m’haurien volgut matar.

Formàvem l’equip ESPORT3 l’Artur Peguera, maratonià consumat; en Fernando Ferrer, muntanyenc de mena; la Bea Garcia, corredora d’ultradistància; i jo mateix, que he fet una mica de tot (i molt de res). Des que vaig acabar la Marató de Donosti, a finals de novembre de l’any passat, no havia corregut més enllà de 21 quilòmetres (els de la Mitja de Madrid de fa un parell de setmanes). Una estranya lesió al genoll dret m’ho havia impedit. Tot i això confiava en la meva resistència, així com en el coneixement de la prova (bàsic) que vaig adquirir en l’edició de l’any passat.

Vam sortir d’Olot amb moltes ganes, una mica d’excitació...i certs dubtes sobre com reaccionarien els genolls de l’Artur, que sortia d’una lesió. Ho vam fer a un ritme lent, frenant-nos contínuament, conscients que cada gram de força que malgastéssim acabaríem trobant-lo a faltar. I no es tractava d’això.

Sant Esteve d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols, Amer...A la Trailwalker vas passant per pobles, petits i grans, on et reben amb un somriure i forts aplaudiments. Al començament potser no hi donem la importància que es mereix, però així que va avançant la cursa, qualsevol gest es converteix en una bona empenta.

Una altra injecció d’energia és la que es rep en els avituallaments. Els equips d’assistència són allà per ajudar, animar, oferir una cadira per seure, un platet de macarrons, una presa de xocolata o un tall de pernil. Tant se val el que haguéssim demanat. L’Eva, la Rosa, la Marta i la Paz ho tenien tot preparat. Sense el seu ajut no hauria estat el mateix.

Avançàvem per la Ruta del Carrilet, tranquils i despreocupats, quan vam arribar al quilòmetre 25 (un quart de cursa) i l’Artur ens va sorprendre amb un “ostres, que bé, no tenia clar si podria arribar fins aquí”, que em va deixar glaçat. Era un mal senyal, els genolls no li devien funcionar com s’esperava. A partir d’aquell punt, bona part de les baixades del recorregut les vam fer caminant. Conservar la mecànica era primordial.

L’arribada a Girona (km 56) sempre genera un canvi de xip. A Fontajau ja sents que ets més a prop de Sant Feliu de Guíxols, que d’Olot i encares la segona part del recorregut amb la confiança que el més difícil ja està fet.

Però...Ai, que ara toca el més senzill!!! 44 quilòmetres mai són cosa senzilla, ni quan un corre sol ni quan ho fa en grup. I fins i tot menys amb 56 quilòmetres a les cames. El que sí que tenim, en aquests moments, és la inèrcia. A la sortida de la capital del Ter, en Fernando, l'Artur, la Bea i jo, tots quatre, vam activar el pilot automàtic.

No va ser un "cadascú a la seva" però es van reduir les converses. Gairebé ens limitàvem, únicament, a fer comentaris sobre el camí, les pedres o la distància fins al proper avituallament. La lluita interior havia començat. I quan això passa, cal tenir clar que podrà més el cap que les cames. Tothom va cansat i a tothom li fa mal alguna cosa, és inevitable. Però cal resistir. El mètode que va utilitzar l'Artur, escoltar la ràdio, ens va acabar entrenenint als quatre: la pole d'en Marc Màrquez, el triomf del Madrid contra el Betis o el gol de Cesc Fàbregas al minut 84, van amenitzar el pas dels quilòmetres.

A Cassà de la Selva vam decidir posar-nos els frontals, la foscor havia pres el relleu a la llum del sol. Sabíem que quedava molt poc. Els 30 quilòmetres que hi ha fins a Sant Feliu són una distància que coneixem i que hem practicat en diversos entrenaments. Aquí ja ningú es farà enrere, ho sabem tots quatre. I quan ens n'adonem, quan ja ens anem apropant a l'arribada, aleshores és temps per gaudir del poc que et queda. L'última pujada (entrant a Sant Feliu), l'últim quilòmetre (per dins del poble), l'última baixada (arribant al port), l'última recta (la d'arribada) i un últim pensament: haurà estat també la meva última Trailwalker?