M'ENCANTEN!!! ...I LES HAVIA ARRIBAT A ODIAR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.

Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.

Fins ara.

Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.

L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.

I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.

Córrer és un plaer.

I cansar-me, un gust.


ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR

Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.

Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.

Hasta ahora.

Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.

El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.

Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.

Correr es un placer.

Y cansarme, un gusto.

CURSA DE SOTILLO DE LA ADRADA, EL MEU RETORN AL MÓN ATLÈTIC

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Han hagut de passar dos anys, nou mesos i un dia.  Tinc records meravellosos d'aquella Ultra Trail de Collserola, a finals del 2013, tot i que unes molèsties als dos genolls van estar a punt d'acabar amb la meva carrera com a atleta. No van ser un ni dos, els metges que em van dir que seria millor acomiadar-me de córrer, que abandonés la il·lusió per allò que més m'agrada fer. Fins que, gairebé per casualitat, vaig anar a parar al doctor Carles Pedret. Gràcies a ell vaig recuperar la confiança i, el que és més important, també vaig recuperar els genolls.
Avui, una eternitat després d'aquella cursa, m'he tornat a penjar un dorsal al pit, a la Cursa de Sotillo de la Adrada (Àvila).
Dir que abans de la cursa estava nerviós és poc. En l'escalfament amb en Jero i alguns dels Kamparredores he sentit unes petites molèsties, habituals en l'inici de qualsevol escalfament, però perilloses abans del retorn a les curses.
No hi ha hagut tret de sortida, n'hi ha hagut prou amb un senzill compte enrere de viva veu.
Soooooooom-hi!!!

Tres voltes a un circuit de poc més de tres quilòmetres, per a un total de 9.600 metres.
Surto fort, com acostumava a fer temps enrere. Ja sé que no aguantaré gaires metres, però les sensacions són esplèndides. Ni que sigui durant una breu estona vull gaudir anant ràpid... i sense patir. Dura poc i afluixo. Si he de començar a patir tan aviat, potser acabi recordant el dia del meu retorn pel 'defalliment del debutant'. I no cal. Vaig a un ritme viu però sostingut, intentant conservar forces per a la pujada final. Tanco els punys i serro les dents.

Alegria, satisfacció, felicitat.

39è de la classificació general, amb un temps de 39'20" (que em deixen una mitjana de 4'04"/km...que en una projecció a un 10.000 ho deixarien en 40'40").

Reflexions després de veure el pas per volta (12'47, 13'11, 13'22)? Ara que sé que puc córrer, val la pena seguir cuidant-me i posar-me a entrenar una altra vegada.



CARRERA DE SOTILLO DE LA ADRADA, MI REGRESO AL MUNDO ATLÉTICO

Han tenido que pasar dos años, nueve meses y un día. Guardo recuerdos maravillosos de esa Ultra Trail de Collserola, de finales del 2013... a pesar de que unas molestias en las dos rodillas estuvieron a punto de acabar con mi carrera como atleta. No fueron uno ni dos, los médicos que me dijeron que sería mejor que me olvidase de correr, que abandonase mi ilusión por aquello que más me gusta hacer. Hasta que, casi por casualidad, fui a parar al doctor Carles Pedret. Gracias a él fui recuperando la confianza y, lo que es más importante, también recuperé las rodillas.
Hoy, una eternidad después de esa carrera, me he vuelto a poner un dorsal, en la Carrera Popular de Sotillo de la Adrada (Ávila).
Afirmar que antes de la carrera estaba nervioso es poco. En el calentamiento con Jero y algunos Kamparredores he notado unas pequeñas molestias, unas sensaciones habituales en el inicio de cualquier calentamiento, pero peligrosas antes de mi regreso a las carreras.
No ha habido disparo de salida. Tras una sencilla cuenta atrás todos hemos empezado a correr.
Vamoooooooos!!!

Tres vueltas a un circuito de poco más de tres kilómetros, para un total de 9.600 metros.
Salgo fuerte, como solía hacer tiempo atrás. Ya sé que no aguantaré muchos metros, pero las sensaciones son espléndidas. Ni que sea durante un breve ratito, quiero disfrutar yendo rápido...y sin sufrir. Dura poco y aflojo. Si he de empezar a sufrir tan pronto, quizás acabe recordando el día de mi regreso por el 'desfallecimiento del debutante'. Y no es necesario. Voy a un ritmo vivo pero sostenido, intentando conservar fuerzas para la subida final. Cierro los puños y aprieto los dientes.

Alegría, satisfacción, felicidad.

39o de la clasificación general, con un tiempo de 39'20" (que me dejan una media de 4'04"/km...que en una proyección a un 10.000 lo dejaría en 40'40").

Reflexiones después de ver el paso por vuelta (12'47, 13'11, 13'22)? Ahora que sé que puedo correr, merece la pena seguir cuidándome y ponerme a entrenar de nuevo.