EL DORSAL 629, A CINC DIES PER A DONOSTI

629. M'agrada el número de dorsal que m'ha tocat per a la Marató de Sant Sebastià.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.

En aquests últims dies, quan estic per casa, miro les voladores que utilitzaré a Donosti, les fantàstiques Asics Tarther 2. Són l'eina bàsica per a una marató. Però també hi ha detalls a tenir en compte com la roba, els gels, els imperdibles...Avui he mirat també el recorregut oficial i m'he adonat que ha canviat una miqueta. Segueix sent espectacular, però ens deixa sense passar pel Kursaal.

Tot i que creuem el riu Urumea, no ho fem pel pont de Zurriola (el de la imatge superior) sinó que ho fem per l'anterior, el de l'avinguda de la Llibertat. Això fa que també s'eviti el pas pel Boulevard i les quatre corbes de 90 graus que condueixen a la Contxa. Era una zona espectacular i hi havia sempre un ambient brutal. Però recordo que era molt fàcil ensopegar-se amb altres corredors, així que en aquest sentit, entenc el canvi. I què carai!!!,El Kursaal, ja el podrem visitar en un altre moment.

En línies generals, la marató es manté igual que sempre: una primera volta inicial de sis quilòmetres i dues més de 18. L'arribada és a l'estadi d'Anoeta, allà on juga la Real (per cert, després d'haver-hi jugat ahir contra el Rayo, haurà repetit divendres, contra l'Osasuna). La sortida, en canvi, tindrà lloc a l'avinguda de Madrid, una de les principals artèries d'entrada a la ciutat.

El que ha estat tot un descobriment és l'existència d'avituallaments personals. Quan vaig córrer la Marató de Frankfurt, l'any 2010, vaig utilitzar aquest sistema i vaig deixar tres bidonets i un gel. A l'hora de la veritat, en plena cursa, no compteu trobar-ho tot...però sempre ajuda.

Una altra cosa que m'ha fet ballar el cap és el fet que hi ha una llebre de 2:45. Gran dilema!!! Sé que si em pujo al carro aniré de meravella...però busco fer algun minutet menys...i m'agradaria disposar d'un petit marge per al patiment final. És la decisió més difícil que he de prendre d'aquí a diumenge. Sé que hi pensaré moltíssim...i també sé que no acabaré decidint res de res. Sortiré a veure com ho veig in situ...i acabaré fent la meva, buscant un grup d'agosarats que vulguin anar fent via. O no, qui sap.

TORNO A LA MARATÓ DE DONOSTI

Sant Sebastià és una ciutat amb la qual fa molts anys que mantinc un idil.li. Hi vaig anar per primera vegada de nano, a la meitat dels vuitanta, amb el meu pare, per veure un partit de la meva Real. El rival era el Barça i l'escenari, l'antic estadi d'Atotxa, un petit fortí que desprenia una aroma especial. El resultat va ser d'empat a dos, però de Donosti m'hi vaig endur alguna cosa més que els quatre gols vaig veure. Un passeig per la platga de la Contxa, una xocolata amb xurros a la plaça de la Constitució (al bell mig del casc antic), una primera pujada al Monte Urgull...i un munt de sensacions especials.

Amb els anys hi vaig tornar un parell de vegades, a l'estiu. Però tot va canviar quan m'hi vaig desplaçar per córrer la meva primera marató donostiarra. Ja en duia tres a les cames, totes tres a Barcelona. I a Sant Sebastià vaig viure el que suposa anar-hi amb la colla d'amics, amb el grup de les Aigües. Sé que no descobreixo res, però hi ha una diferència brutal entre córrer una marató a casa i una altra fora. En la primera mantens les rutines habituals. En la segona la litúrgia és molt emocionant. Recordo que sortíem de Barcelona divendres a primera hora de la tarda i dilluns al matí, amb els cossos castigats, tornàvem cap a casa. Feliços.

Quan me'n vaig anar a viure a Madrid a l'emoció d'anar a Sant Sebastià per córrer la marató, s'hi afegia la de tornar a estar amb els amics, ara que no coincidim amb tanta freqüència. Fa dos anys vaig voler córrer la Marató de Frankfurt (aquí, l'enllaç a la crònica), en un intent´de baixar de 2-40' que no vaig aconseguir...pels pèls. La temporada passada volia tornar a Donosti però un derbi madrileny m'ho va impedir i, a la llarga, vaig acabar vivint una de les experiències de la meva vida, a la Marató de Panamà (crònica de la cursa).

Ara estic sortint d'una lesió que m'afecta des del mes de febrer. He començat a córrer tard i lent. Més tard i més lent que en cap altra marató de tardor en la meva vida. Des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto, no he tornat a competir i només m'he limitat a intentar recuperar-me i córrer sense dolors. Però cada dia que passa em trobo millor, més fort i més optimista. I aquest optimisme m'ha fet decidir-me. Sense embuts: el 25 de novembre correré la Marató de Donosti.

Deia que no he tornat a competir, tot i que diumenge passat vaig prendre part en la "Madrid corre por Madrid". No estava preparat, no tenia dorsal ni vaig sortir a lluitar. Tenia ganes de fer una tirada llarga pel Retiro, volia rodar 21 kms i em vaig afegir a la prova. L'experiència va ser molt bona: 39'10" (+-3'55"/km), amb 7 quilòmetres a les cames abans del tret de sortida. L'arribada a casa va ser el millor regal d'aquesta part inicial de la temporada.

Vaig tancar la setmana passada amb 90 kms a les cames, a poc a poc he anat sumant hores d'entrenament. Ara comença una segona fase de la meva preparació. He fixat un objectiu i ara he de treballar per arribar-hi en la millor forma possible. Toquen fartleks i sèries. Toca suar...i patir.