Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Navafría. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Navafría. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 d’agost del 2017

LA PERICO: GAUDIR EN ELS PORTS, PATIR EN EL PLA

(Traducción al castellano al final del artículo)

160 quilòmetres en bicicleta no els faig cada dia. Ni de bon tros. Però si d'aquí a un mes i mig n'he de fer 180 com part d'una triatló de llarga distància, era necessari fer una tirada llarga. La marxa popular LA PERICO m'anava de meravella per anar veient en quin punt de forma estic. La gràcia d'aquesta prova no competitiva és que té un desnivell positiu d'uns 3.000 metres, una mica més que els que em trobaré al Challenge de Madrid.
La sortida era a les vuit, així que vaig haver de matinar per plantar-me a la base de l'aqüeducte de Segòvia, juntament amb els altres 2.400 ciclistes que estaven disposats a passar-se el matí pedalant. Entre ells, en Jabi, en Mati i en Fabio, amb els que vam fer-nos companyia durant tota la marxa.
Ports de Navacerrada, Morcuera, Canencia i Navafría. Els coneixia tots quatre, però mai els havia fet tots junts. Vaig pujar-los força bé, a ritme pausat però constant i cada port exigint-me una mica més. El problema va arribar després de l'últim. Des d'allà només faltava el descens i 30 quilòmetres de terreny pla, en una llarga recta amb el vent en contra. Vam començar fent relleus, tots quatre, esperant enxampar un grup que ens precedia. Però després d'unes quantes sèries vaig perdre contacte. Van afluixar per esperar-me i quan em vaig tornar a enganxar, allà, ja no vaig cedir cap relleu. Amagat a la cua del grup, intentant sobreviure.
Quan vam arribar al pavelló Pedro Delgado, vaig sentir una enorme alegria. Tanmateix, just a continuació em va venir un calfred, tot pensant en el Challenge de Madrid. Després dels 180 quilòmetres de bici hauré de córrer una marató? Uaaaaaaaau!!! Per anar fent boca, a la tarda vaig córrer mitja horeta. I que sigui el que hagi de ser.


LA PERICO: DISFRUTAR EN LOS PUERTOS, SUFRIR EN EL LLANO

160 kilómetros en bicicleta no los hago cada día. Ni de lejos!!!
Pero si de aquí a un mes tengo que hacer 180 como parte de un triatlón de larga distancia, era necesario hacer una tirada larga. La marcha popular LA PERICO me venía como anillo al dedo para ir viendo en qué punto de forma estoy. La gracia de esta prueba no competitiva es que tiene un desnivel positivo acumulado de unos 3.000 metros, un poco más de los que me encontraré en el Challenge de Madrid.
La salida era a las ocho de la mañana, así que tuve que madrugar para plantarme a los pies del acueducto de Segovia, junto con los otros 2.400 ciclistas que estaban dispuestos a pasarse el día pedaleando. Entre ellos, Jabi, Mati y Fabio, con los que compartimos toda la marcha.
Puertos de Navacerrada, Morcuera, Canencia y Navafría. Los conocía los cuatro, pero nunca los había hecho todos juntos, en una misma salida. Los subí bastante bien, a ritmo pausado pero constante y exigiéndome un poco más en cada uno. El problema llegó después del último. A partir de ahí sólo faltaba el descenso y 30 kilómetros de terreno llano, en una larga recta con el viento de cara. Empezamos a hacer relevos, los cuatro, esperando alcanzar al grupo que nos precedía. Pero tras unas cuantas series perdí contacto. Los colegas, para eso están, aflojaron y me esperaron. Cuando volví a conectar, ya no concedí más relevos. Me quedé escondido a cola de grupo, intentando sobrevivir.
Cuando llegamos al pabellón Pedro Delgado, sentí una enorme alegría. Sin embargo, justo a continuación, me vino un escalofrío al pensar en el Challenge de Madrid. Después de los 180 kilómetros de bici tendré que correr un maratón? Uaaaaaaaau!!! Par air haciendo boca, por la tarde corrí media horita. Y que sea lo que tenga que ser.

dilluns, 1 d’agost del 2016

FER UN FROOME PERÒ A LA INVERSA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

De tant en tant em passa que em trobo davant de situacions inesperades, gens habituals, que em suposen un contratemps i que m'obliguen a modificar els plans i la forma de fer les coses. La d'ahir en va ser una d'aquelles. Havia quedat a Miraflores de la Sierra amb els triatletes d'Alcobendas, per fer una jornada de ports de muntanya. Després de conduir 70 quilòmetres en cotxe des de Madrid per arribar a les faldes de la sierra, vaig adonar-me que havia agafat la bossa de calçat equivocada i allà on hi havia d'haver unes vambes de ciclisme, amb les cales corresponents, em vaig trobar unes fantàstiques Asics Nimbus d'atletisme, poc pràctiques per als pedals automàtics de la bicicleta.
Vaig estar temptat d'agafar el cotxe, tornar cap a casa i sortir per allà en una ruta planera, però m'agrada massa pujar muntanyes. Així que quan m'acomiadava dels companys, algú em van suggerir que provés de pujar a Morcuera, a veure què tal m'anava amb les vambes.
Dit i fet.


Tot i que no anava còmode (aixecar-me del selló i augmentar la cadència de les pedalades em feien ballar els peus...) vaig decidir continuar. Em sentia estrany, suposo que com Chris Froome al Mont Ventoux, però a la inversa. Ell buscava una bicicleta; jo, unes cales. Ell havia corregut com un ànec, jo pedalava sense destresa.
Afortunadament, ahir, va ser un dia tranquil i no hi va haver batalles.
Ascensos a Morcuera, Navafría i Canencia, que sumen de cara al repte pirinenc d'aquesta setmana. Després de deu dies a Mallorca i Menorca, sense bicicleta però corrent i nedant, arribo amb ganes de fer ports de muntanya, però conscient que no estic en el millor moment.

Això sí, abans de sortir revisaré bé la bossa de material.



HACER UN FROOME PERO INVIRTIENDO LOS PAPELES

De vez en cuando me pasa, que me encuentro ante situaciones inesperadas, nada habituales, que me suponen un contratiempo y que me obligan a modificar los planes y la forma de hacer las cosas. La de ayer fue una de esas. Había quedado en Miraflores de la Sierra con los triatletas de Alcobendas,para hacer una jornada de puertos de montaña. Después de conducir durante 70 kilómetros, en coche desde Madrid, para llegar a las faldas de la sierra, me doy cuenta de que había cogido la bolsa de calzado equivocada. Donde se suponía que había unas zapatillas de ciclismo, con sus calas correspondientes, aparecieron unas fantásticas Asics Nimbus de atletismo...poco prácticas para los pedales automáticos de la bicicleta.
estuve tentado de coger el coche y volver hacia casa, para salir por las carreteras llanas más cercanas a casa. Pero me gusta demasiado subir. Y ante la primera sugerencia que me hicieron de probar un puerto con las Asics y comprobar cómo iba con las zapatillas, me tiré de cabeza.
Dicho y hecho.

A pesar de que no iba cómodo (levantarme del sillín y aumentar la cadencia de pedaleo me hacían bailar los pies, con una cierta inestabilidad) decidí continuar. Me sentía extraño, supongo que como Chris Froome en el Mont Ventoux, pero con los papeles invertidos. Él buscaba una bicicleta, yo unas calas. Él había corrido como un pato, yo pedaleaba sin destreza.
Afortunadamente, ayer fue un día tranquilo y no hubo batallas. Ascensos a Morcuera, Navafría y Canencia que suman, de cara al reto pirenaico de esta semana. Tras diez días en Mallorca y Menorca sin tocar la bicicleta, pero corriendo y nadando, llego con ganas de subir puertos de montaña, aunque consciente de que no estoy en mi mejor momento.
Eso sí, antes de salir revisaré bien la bolsa de material.