NO FAIG PLANS: DIUMENGE POTSER CORRO A SITGES

Estic inscrit a la Mitja de Getafe, que es disputa el pròxim dia 22, a "la capital del sud de Madrid", com els agrada dir per aquí. Es tracta de la mitja més ràpida que es pot trobar a Madrid i rodalies. No és bonica, perquè no ho és, però s'hi corre bé. En els meus plans inicials, aquells que no acabo de tenir clar si serveixen per a res...tenia previst que fos la primera mitja de l'any. Però aquest cap de setmana m'escapo a Catalunya i, allà, cada cap de setmana hi ha alguna cursa interessant. Diumenge, un clàssic del mes de gener, té lloc la Mitja de Sitges.  També és una mitja ràpida, com la de Getafe...però no es poden arribar a comparar els encants de l'una i l'altra. La foto il·lustra una part de la vista que poden gaudir els corredors que s'apropen al Garraf cada any per aquesta època.

El cas és que el que havia de ser una setmana de calma, fins ara ho ha estat. Després de la fartada de quilòmetres i dinamisme de la setmana passada, en aquesta he arrencat amb tranquil·litat: sense canvis de ritme, sense ritmes elevats, simplement rodatges de 12, 17 i 15 quilòmetres...i una visita al fisio, l'Ángel Tiradas, perquè em fes una repassadeta a l'engranatge. 

Però ara em vull complicar la setmana. Tinc companys i amics que corren a Sitges i m'estic animant. De fet, si demà al matí rodo còmode i sense cap tipus de molèsties, intentaré anar a Sitges a viure el meu debut al 2012. 



SERVEIXEN PER A RES, ELS PLANS?

T’aixeques amb ganes de fer les coses d’una manera controlada, de córrer a ritme però sense passar-te, una mica amb el fre de mà. Vols aquell marge que et permeti seguir progressant durant les pròximes setmanes...i mantenir així ben alta l’autoestima. Ho tens tot estudiat però a l’hora de la veritat no fas res del que havies planificat.

Eren tres quarts d’una de la tarda de dissabte, hora en què els “pross” acabaven el seu entrenament. En un tres i no res el circuit es va quedar buit i gairebé cada pam del terreny estava esperant al meu pas. Feia solet, una fresqueta interessant i ni una mica de vent. Les condicions eren extraordinàries.

I les vaig aprofitar. Des de la primera volta, vaig anar millorant els temps de forma constant: 15’39”-15’30”-15’21”-15’13”...em sentia fort i còmode, les cames responien, els pulmons no anaven estressats i el tram de pujada no se’m feia pesat. En l’últim gir ho vaig donar tot (3’42”, 3’44”, 3’38 i 3’28”) i vaig acabar amb un fantàstic 14’34”. En resum, 20 kms, en 1:16:17, a una mitjana de 3’48”80 cada quilòmetre.

Arribada  l'aparcament

Ahir vaig fer les cinc voltes més ràpides al circuit del cerro Garabitas de la Casa de Campo. Les cinc més ràpides des que, l’agost de 2003, me’n vaig anar a viure a Madrid (*). I això, tot i haver-ho fet trencant els meus propis esquemes, és per a tenir-ho en compte.

Tanco una setmana (113 kms) en què m’he divertit moltíssim. La que comença aquest dilluns es presenta una mica més tranquil•la.



Recuperació isotònica

* En la frase hi ha trampa...es tracta de les cinc voltes més ràpides, sempre que n’he fet cinc...i només cinc. El 4 de novembre de 2006, tres setmanes abans d’aconseguir la meva millora marca de marató (2:35:58), vaig fer un test de set voltes. Les cinc últimes les vaig clavar en 1:14:48 (+-3’44.4), 89” millor que dissabte. En aquell moment no hi vaig donat gaire importància però amb el temps s’ha convertit, per a mi, en una marca antològica. Ara, però, són altres temps.

DOS 5.000 EN UNA SETMANA, MILLORA DE 23"

En tenia ganes, moltes ganes. De començar a fer qualitat. I els inicis sempre són interessants. Dimarts i dijous vaig fer 5.000, un cada dia. Del primer ja en vaig parlar en una entrada anterior, 18'30", amb unes bones sensacions. Però dijous em vaig sentir encara millor, de sortida el ritme va ser millor, vaig mantenir-lo i no vaig clavar: 18'07" és un temps que em satisfà, però necessito millorar. La setmana que ve hi tornaré, només un dia. Amb un segon en tinc prou. No demano res més.

Demà dissabte prendré noves referències, les primeres de l'any 2012, a la Casa de Campo. La meva idea és fer cinc voltes, de 4 kms., a un ritme controlat...que em permeti millorar en pròximes visites al circuit. Millorar és mantenir la il.lusió. I amb il.lusió puc anar molt lluny. Per això en tinc ganes, per això en tinc tantes ganes.

ANY NOU, NOUS MÈTODES: PER COMENÇAR,CINC MILS I PUJADES

Titular llarg, lleig i un pèl incert.
Però la intenció de fer coses diferents, per tal de canviar la tònica dels últims dos anys, m'acompanya a tota hora. I en aquest inici d'any queda com que potser així ho tindré una mica més present. A començaments de temporada, a finals de juliol, ja tenia la idea de canviar algunes coses del meu sistema d'entrenament, però molt aviat vaig caure lesionat i vaig haver de tornar al tradicional de sumar quilòmetres i quilòmetres i deixar-me de ritmes excessivament elevats.
Què ha canviat ara per tornar-ho a intentar sense la por de recaure? Ara mateix porto un bon entrenament a les cames i estic finet. Faig més estiraments i treballo músculs que abans no feia servir per a res, músculs que m'ajudaran a aguantar la "sobrecàrrega" d'intensitat que em demanen els canvis de ritme (ja siguin fartleks o sèries).
Dilluns, 13 kms.; dimarts, 17; avui, 16. L'important, però, és el contingut: ahir vaig fer un 5.000 al Retiro, en 18'30" (3'42" de mitjana) i avui he fet dos blocs de tres sèries (recuperant 1'30" i 4' entre blocs), en pujada, al Parc de la Fuente del Berro. La distància és imprecisa; els temps, em serviran de referència per al futur: 1'18"-1'14"-1'14" i 1'17"-1'15"-1'12".
Entre les pujades, els 5.000 i unes visites al circuit de la Casa de Campo, confio fer aquella "qualitat" que m'ha faltat les últimes temporades.

LA MOLINA, PERICH, GRAND VALIRA I ESTANY DE LA CABANA SORDA

La segona part de les vacances va suposar un trencament amb els entrenaments "tipus" per gaudir de les possibilitats que ofereix el Pirineu. Com a mínim, d'algunes. Un intent fallit d'ascensió al Perich, una muntanya que es troba a prop de Les Angles, va ser la primera experiència. El fort vent que hi havia en la part final i la neu glaçada ens van impedir assolir l'objectiu. En Manel Alcalà va posar el punt de seny alhora de prendre la decisió difícil...però més encertada. La Paz i jo vam entendre que era la millor solució possible al problema en què ens havíem ficat. Tot i això, les imatges que ens va regalar la jornada van ser impressionants.

En Manel i la Paz en plena lluita contra la neu i el vent

Toca girar cua...d'esquenes a la meravellosa vall

Descans merescut amb el Perich al fons

No ens podem adormir, la posta de sol amenaça de caure'ns a sobre

L'endemà va caure un rodatge de 13 quilòmetres pels voltants de La Molina. Oxigenació interessant, abans d'anar cap a El Tarter a esquiar a Grand Valira...

I ara d'El Pas i d'en Sebas

Celebrar l'any nou amb un trekking a la muntanya encara no ho havia fet mai. El dia 1 va tocar l'última escapada de les vacanes, cap a l'Estany de la Cabana Sorda, a la zona de la Vall d'Incles. L'estany pròpiament dit, no el vam veure (com tants d'altres en aquesta època, estava glaçat), però la cabana-refugi sí que hi era. Enfonsar-se fins als genolls va valer la pena.

La postaleta idíl.lica

L'estany invisible

Imaginació al poder

La Paz amb neu fins als genolls

Bona vista de la Vall d'Incles

I ara que ja sóc a Madrid, toca tornar a córrer. El pròxim objectiu, la Marató de Barcelona.

AIXÒ S'ACABA, ELS PIRINEUS M'ESPEREN

Seguiré desconeixent les grans possibilitats que ofereix la serra de Collserola, però en aquesta curta estada de cinc dies a Barcelona he descobert molts més indrets que en d'altres ocasions. Quan un té la sort de córrer amb algú tan coneixedor del medi com la Mònica Aguilera. Ens va dur, a en Jordi Martí i a mi (una tripleta de Sables), pels camins de Collserola, en un matí en què vaig acabar fent 25 kms.
Córrer per camins estrets i baixar per corriols, ajupir-se per no menjar-te les branques, són circumstàncies que et produeixen unes sensacions especials. En moltes ocasions m'he plantejat córrer alguna cursa de muntanya, però no una cursa del tipus estàndard, com les que acostumo a fer, tinc ganes de córrer una cursa d'orientació. Cada mes de juny participo amb companys de feina en el Trofeu Desman, on una de les proves que cal afrontar és una sensacional cursa d'orientació. La meva aportació s'acaba limitant a fer de carregador de roba, aigua i aliments d'alguns membres de l'equip. El mapa no el miro per res, senzillament, no l'entenc. I ho vull canviar. Potser la propera primavera hi posi fil a l'agulla. El 14 d'abril tindrà lloc la Rogaine Collserola, una prova que organitza la Mònica. Per poc que pugui m'hi escaparé, a veure si aprenc a llegir mapes d'una vegada per totes...

L'entrenament el vaig acabar, seguint la tònica dels últims dies, amb un cinc mil en progressió (3'51", 3'44", 3'38", 3'37" i 3'27") divertidíssima. Una rebrincada al turmell esquerre, la segona en tres dies, m'ha deixat una mica fotut i aquest matí m'adono que no he acabat de fer net. Avui rodaré molt suau. Demà, a La Molina, torno a tenir divertiment.

FESTIVAL POPULAR A LES AIGÜES

Cada any hi ha més gent corrent el Dia de Nadal a la carretera de les Aigües. No sé si serà per la febre atlètica, pels desitjos de la gent de cremar neules i torrons de la Nit de Nadal, per no obrir els regals fins ben entrat el matí (...o per Ovrebo, UNICEF o la UEFA, com diria en Mou), però el cas és que ens hem ajuntat un munt de corredors al Pla dels Maduixers. Amb en Fàbregas i en Prats hem pujat a la muntanya, primer pels Bombers i després cap a Can Pasqual. Allà hem començat a tornar però en Josep Maria ens ha embolicat una mica per acabar gairebé al km.7 de les aigües...on hem acabat baixant per una trialera d'aquelles que no acaben sent trialera ni acaben sent res. Hem baixat caminant, intentant minimitzar l'efecte de possibles rebrincades. Ens hem trobat a mig camí de tornada amb el grup de l'Imanol i hem acabat fent un 5.000 ràpid de tornada. Amb gairebé 20 kms. a les cames l'he acabat en 17'43, que tampoc està malament. En Carles Soriano i en Josep Lop, que també hi eren, han millorat els temps de l'any passat. Pel Nadal del 2012 és de rebut que els exigim baixar de 20'. En resum, segona jornada a les Aigües, 2h5' i 23 kms. Demà crec que farem menys quilòmetres, això vol dir que (potser) tocarà patir.