SENSACIONS IMMILLORABLES A LA MITJA DE SITGES

La idea era sortir a un ritme d'entre 3'40" i 3'45" el quilòmetre. Vaig creuar l'arribada en 34ena posició amb un temps d'1.18'25", a 3'43" de mitjana. I això em fa estar satisfet, tot i que és cert que m'hauria agradat un registre un pèl inferior.
La cursa en sí va ser molt bona. Sortida des de la vintena fila, intentant obrir-me forat cap endavant. En una operació semblant també hi havia en Pablo Amorós, de l'Stikaful. Junts vam anar avançant durant la primera fase de la prova. Quan començàvem a enfilar la pujada de la carretera, a la sortida del poble, la que posteriorment es proclamaria vencedora en la categoria femenina, la letona Ilona Marhele, va estar a punt de fer caure en Pablo. Pitjor no s'hi podia haver creuat. Es va obrir un forat amb el grup anterior i em vaig posar a tirar del nostre. Pensava que m'estava quedant sol però quan m'he girat m'he trobat amb un tren de mercaderies enganxat al meu darrere. La situació no ha canviat gaire, fins al pas pel quilòmetre 10. Allà m'han passat el local Nico Sáenz (animat efusivament per un públic entregat) i un parell de corredors més. Sempre que t'avança algú penses que és l'inici del decliu i ahir, aquesta sensació també se'm va aparèixer. Però vaig reaccionar a temps, posant-me al seu darrere...i a aguantar. Al km. 15 em vaig prendre un gel  i vaig iniciar la pujada de la carretera. Em vaig fixar en un grup que s'anava desintegrant, on hi havia en Mario Badia, dels corredors.cat, que havia sortit una mica més ràpid que jo. Al pas per la catifa del km.16, a dalt de tot, em duia 40" i em vaig plantejar agafar-lo, com un objectiu afegit a la cursa.
Em vaig posar les piles, vaig tancar els punys i vaig apretar les dents. Quilòmetre a quilòmetre vaig anar avançant cap a l'arribada. Em sentia fort i els ànims dels sitgetans em van ajudar a seguir lluitant. Vaig avançar uns quants atletes, entre ells en Mario, poc després del km. 20. Un cop a la recta final, tot i que no hi havia ni alicient ni recompensa, vaig fer un últim esforç.

La cursa em va agradar. No recordava que hi hagués tanta gent animant als carrers...i això ajuda moltíssim. El recorregut el recordava més pla. Dues pujades llargues però sostingudes i dues més de curtes però amb un fort pendent, són un impediment per a fer bones marques.

També em va agradar l'eficiència de l'organització, que va penjar anar actualitzant les classificacions, pocs minutets després de l'arribada. A l'hora i trenta minuts de cursa ja estaven penjats els resultats dels corredors arribats en 1.27'. Excel·lent. Aprofundint una mica en les dades, avui he pogut comprovar una mica l'evolució en cursa vista des del xip.

A Sitges hi vaig anar amb en Jordi Gil, company de TV3, que actualment presenta l'Info K. Fa poc que ha entrat en el món atlètic i es va superant cada dia que corre. Ahir va millorar el seu registre en una mitja marató i el va deixar en 1.26'13". Enhorabona per a ell...candidat a l'equip Desman2012. A més d'en Gil també hi va haver una bona representació del Departament d'Esports, amb en Jordi Fandiño, en Xavi Bonastre, en Quique López Vilalta, l'Arcadi Alibés, en Joan Ramón Vallvé i (no és d'esports però també compta) en Ferran Moron.

Aquest matí he rodat suau, 10 kms., amb el pensament ja en una altra mitja marató, la d'aquest cap de setmana a Getafe, on intentaré fer 1.17. La pressió, per a mi...

VULL CÓRRER DESCALÇ

Des que em vaig llegir Nascuts per córrer, de Christopher McDougal, he volgut provar això de córrer descalç o amb poca protecció. En diuen minimalisme com si fos una nova moda per tal de vendre més, vendre a tothom, fins i tot als descontents. Jo en sóc un d'aquests. Des que feia atletisme, en categoria infantil, al Cornellà Atlètic, les lesions han estat una constant en la meva vida. Mai han estat greus, però han anat apareixent i desapareixent, com el Guadiana.

Diuen que abans de l'aparició de les Nike Air, amb grans coixinets amortidors, el nombre de lesions entre els corredors era molt inferior a l'actual. La teoria que exposa McDougal diu que amb aquest tipus de vambes (que poc van trigar a adoptar les altres marques...i que avui dia utilitzem de forma usual el 99% dels corredors), la musculatura del peu se'ns va adormint, desactivant i estovant. A mi em van ensenyar a córrer "de taló", ja en temps de la cultura "air", suposo que per aprofitar la protecció de la vamba. I, des d'aleshores, m'hi he sentit molt còmode.

Però ara, que se m'ha ficat al cap això del free run, necessito anar canviant la forma de córrer...com a mínim, la forma d'impactar amb el terra. Diuen els experts que s'ha de fer amb el que ve sent la planta del peu, el metatars. No ho puc fer d'un dia per l'altre, això és un procés llarg...i com més llarg sigui, més efectiu serà. Així que, de moment, dono satisfacció als meus desitjos entrenant els meus peus, així com exercitant bessons,,solis i turmells.

Més enllà d'estiraments per reforçar músculs, el primer pas bàsic és caminar descalç, amb freqüència.

Els passos a seguir (número 40 de la revista SPORTRAINING) seran:

-córrer "de metatars" 400 metres al dia cada setmana.

-anar augmentant la distància un màxim d'un 10% cada setmana...durant diversos mesos.

Només quan em senti preparat del tot faré el gran salt a les Adidas Adipure, Vibram Five Fingers o Nike Free Run...

De moment, aquests últims dies he corregut amb les Adidas Climacool, lleugeríssimes, de només 252 grams.

Són còmodes, flexibles i fresques. De cara a l'estiu m'aniran de meravella.
Demà a la Mitja de Sitges correré amb unes voladores que guardo a Barcelona. Després d'un suau entrenament amb en Jordi Gil aquest matí, tinc ganes de sortir a provar-me. Pendent del crono, intentaré apropar-me a 1:18. Si sona la flauta, bé. Si no sona, ho tornaré a intentar la setmana que ve a Getafe.

NO FAIG PLANS: DIUMENGE POTSER CORRO A SITGES

Estic inscrit a la Mitja de Getafe, que es disputa el pròxim dia 22, a "la capital del sud de Madrid", com els agrada dir per aquí. Es tracta de la mitja més ràpida que es pot trobar a Madrid i rodalies. No és bonica, perquè no ho és, però s'hi corre bé. En els meus plans inicials, aquells que no acabo de tenir clar si serveixen per a res...tenia previst que fos la primera mitja de l'any. Però aquest cap de setmana m'escapo a Catalunya i, allà, cada cap de setmana hi ha alguna cursa interessant. Diumenge, un clàssic del mes de gener, té lloc la Mitja de Sitges.  També és una mitja ràpida, com la de Getafe...però no es poden arribar a comparar els encants de l'una i l'altra. La foto il·lustra una part de la vista que poden gaudir els corredors que s'apropen al Garraf cada any per aquesta època.

El cas és que el que havia de ser una setmana de calma, fins ara ho ha estat. Després de la fartada de quilòmetres i dinamisme de la setmana passada, en aquesta he arrencat amb tranquil·litat: sense canvis de ritme, sense ritmes elevats, simplement rodatges de 12, 17 i 15 quilòmetres...i una visita al fisio, l'Ángel Tiradas, perquè em fes una repassadeta a l'engranatge. 

Però ara em vull complicar la setmana. Tinc companys i amics que corren a Sitges i m'estic animant. De fet, si demà al matí rodo còmode i sense cap tipus de molèsties, intentaré anar a Sitges a viure el meu debut al 2012. 



SERVEIXEN PER A RES, ELS PLANS?

T’aixeques amb ganes de fer les coses d’una manera controlada, de córrer a ritme però sense passar-te, una mica amb el fre de mà. Vols aquell marge que et permeti seguir progressant durant les pròximes setmanes...i mantenir així ben alta l’autoestima. Ho tens tot estudiat però a l’hora de la veritat no fas res del que havies planificat.

Eren tres quarts d’una de la tarda de dissabte, hora en què els “pross” acabaven el seu entrenament. En un tres i no res el circuit es va quedar buit i gairebé cada pam del terreny estava esperant al meu pas. Feia solet, una fresqueta interessant i ni una mica de vent. Les condicions eren extraordinàries.

I les vaig aprofitar. Des de la primera volta, vaig anar millorant els temps de forma constant: 15’39”-15’30”-15’21”-15’13”...em sentia fort i còmode, les cames responien, els pulmons no anaven estressats i el tram de pujada no se’m feia pesat. En l’últim gir ho vaig donar tot (3’42”, 3’44”, 3’38 i 3’28”) i vaig acabar amb un fantàstic 14’34”. En resum, 20 kms, en 1:16:17, a una mitjana de 3’48”80 cada quilòmetre.

Arribada  l'aparcament

Ahir vaig fer les cinc voltes més ràpides al circuit del cerro Garabitas de la Casa de Campo. Les cinc més ràpides des que, l’agost de 2003, me’n vaig anar a viure a Madrid (*). I això, tot i haver-ho fet trencant els meus propis esquemes, és per a tenir-ho en compte.

Tanco una setmana (113 kms) en què m’he divertit moltíssim. La que comença aquest dilluns es presenta una mica més tranquil•la.



Recuperació isotònica

* En la frase hi ha trampa...es tracta de les cinc voltes més ràpides, sempre que n’he fet cinc...i només cinc. El 4 de novembre de 2006, tres setmanes abans d’aconseguir la meva millora marca de marató (2:35:58), vaig fer un test de set voltes. Les cinc últimes les vaig clavar en 1:14:48 (+-3’44.4), 89” millor que dissabte. En aquell moment no hi vaig donat gaire importància però amb el temps s’ha convertit, per a mi, en una marca antològica. Ara, però, són altres temps.

DOS 5.000 EN UNA SETMANA, MILLORA DE 23"

En tenia ganes, moltes ganes. De començar a fer qualitat. I els inicis sempre són interessants. Dimarts i dijous vaig fer 5.000, un cada dia. Del primer ja en vaig parlar en una entrada anterior, 18'30", amb unes bones sensacions. Però dijous em vaig sentir encara millor, de sortida el ritme va ser millor, vaig mantenir-lo i no vaig clavar: 18'07" és un temps que em satisfà, però necessito millorar. La setmana que ve hi tornaré, només un dia. Amb un segon en tinc prou. No demano res més.

Demà dissabte prendré noves referències, les primeres de l'any 2012, a la Casa de Campo. La meva idea és fer cinc voltes, de 4 kms., a un ritme controlat...que em permeti millorar en pròximes visites al circuit. Millorar és mantenir la il.lusió. I amb il.lusió puc anar molt lluny. Per això en tinc ganes, per això en tinc tantes ganes.

ANY NOU, NOUS MÈTODES: PER COMENÇAR,CINC MILS I PUJADES

Titular llarg, lleig i un pèl incert.
Però la intenció de fer coses diferents, per tal de canviar la tònica dels últims dos anys, m'acompanya a tota hora. I en aquest inici d'any queda com que potser així ho tindré una mica més present. A començaments de temporada, a finals de juliol, ja tenia la idea de canviar algunes coses del meu sistema d'entrenament, però molt aviat vaig caure lesionat i vaig haver de tornar al tradicional de sumar quilòmetres i quilòmetres i deixar-me de ritmes excessivament elevats.
Què ha canviat ara per tornar-ho a intentar sense la por de recaure? Ara mateix porto un bon entrenament a les cames i estic finet. Faig més estiraments i treballo músculs que abans no feia servir per a res, músculs que m'ajudaran a aguantar la "sobrecàrrega" d'intensitat que em demanen els canvis de ritme (ja siguin fartleks o sèries).
Dilluns, 13 kms.; dimarts, 17; avui, 16. L'important, però, és el contingut: ahir vaig fer un 5.000 al Retiro, en 18'30" (3'42" de mitjana) i avui he fet dos blocs de tres sèries (recuperant 1'30" i 4' entre blocs), en pujada, al Parc de la Fuente del Berro. La distància és imprecisa; els temps, em serviran de referència per al futur: 1'18"-1'14"-1'14" i 1'17"-1'15"-1'12".
Entre les pujades, els 5.000 i unes visites al circuit de la Casa de Campo, confio fer aquella "qualitat" que m'ha faltat les últimes temporades.

LA MOLINA, PERICH, GRAND VALIRA I ESTANY DE LA CABANA SORDA

La segona part de les vacances va suposar un trencament amb els entrenaments "tipus" per gaudir de les possibilitats que ofereix el Pirineu. Com a mínim, d'algunes. Un intent fallit d'ascensió al Perich, una muntanya que es troba a prop de Les Angles, va ser la primera experiència. El fort vent que hi havia en la part final i la neu glaçada ens van impedir assolir l'objectiu. En Manel Alcalà va posar el punt de seny alhora de prendre la decisió difícil...però més encertada. La Paz i jo vam entendre que era la millor solució possible al problema en què ens havíem ficat. Tot i això, les imatges que ens va regalar la jornada van ser impressionants.

En Manel i la Paz en plena lluita contra la neu i el vent

Toca girar cua...d'esquenes a la meravellosa vall

Descans merescut amb el Perich al fons

No ens podem adormir, la posta de sol amenaça de caure'ns a sobre

L'endemà va caure un rodatge de 13 quilòmetres pels voltants de La Molina. Oxigenació interessant, abans d'anar cap a El Tarter a esquiar a Grand Valira...

I ara d'El Pas i d'en Sebas

Celebrar l'any nou amb un trekking a la muntanya encara no ho havia fet mai. El dia 1 va tocar l'última escapada de les vacanes, cap a l'Estany de la Cabana Sorda, a la zona de la Vall d'Incles. L'estany pròpiament dit, no el vam veure (com tants d'altres en aquesta època, estava glaçat), però la cabana-refugi sí que hi era. Enfonsar-se fins als genolls va valer la pena.

La postaleta idíl.lica

L'estany invisible

Imaginació al poder

La Paz amb neu fins als genolls

Bona vista de la Vall d'Incles

I ara que ja sóc a Madrid, toca tornar a córrer. El pròxim objectiu, la Marató de Barcelona.