diumenge, 5 de novembre del 2017

10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LLUNY)

(Traducción al castellano al final del artículo)

En base a les sèries que havia estat fent aquestes dues últimes setmanes no em veia capaç de baixar de 39'00" en la primera cursa post Challenge Madrid. Però com tots els corredors ja ho sabem, quan ens posem un dorsal sempre anem més ràpid. La competició ens fa volar!!!
Matinal atlètica - Tornar a córrer
La Carrera Go Fit d'avui començava a les nou del matí (m'encanta que les curses comencin aviat!!!), així que m'he llevat ben d'horeta i m'he apropat al barri de Moncloa, a la zona on anys enrere hi havia l'estadi d'atletisme de Vallehermoso (que, malauradament, va ser demolit). La prova consta d'un primer 4.000 molt ràpid, amb una clara tendència descendent, en què s'arriba gairebé fins a Cibeles, i una segona part més complicada en què vas recuperant el desnivell perdut anteriorment.
Després de molt de temps, avui he fet una cursa conservadora (generalment surto a fons i quan se m'acaba la benzina, miro d'aguantar com puc). Coneixedor del que m'esperava, no m'he deixat endur per la riuada d'atletes, de tal manera que pujant la Castellana he recollit alguns cadàvers. I en l'últim quilòmetre, he tingut forces per avançar alguna altra posició.
Amb Flor de Triatló a l'arribada - Tornar a córrer
 El temps a la línia d'arribada, 38'35", a una mitjana de 3'52"/km. He fet 52" més que l'any passat, però  les sensacions que em queden són una mica millors. Com deia en entrades anteriors, tinc un repte en ment, a intentar superar abans de cap d'any: baixar de 37'30" en un 10K. Doncs ara ja sé de quin punt surto. Em sobren, només, 66 segons.
Aquest matí m'ha fet especial il·lusió córrer amb els "Panis", els germans Paniagua, que fa relativament poc temps que han provat el verí atlètic. En Toñín ha cobert la distància en poc més dels 45' i en David, en 51' pelats. D'aquí a finals del 2017, ells també milloraran (bastant més que jo).
Toñín, David i Sebas - Tornar a córrer
L'anècdota lletja de la jornada l'ha protagonitzat el cotxe de cap de cursa. El tret de sortida ha enganxat el conductor del vehicle amb els pixats al ventre, no tenia el motor engegat i s'ha vist superat per tots els corredors. Una imatge insòlita que convindria corregir de cara al futur.


10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LEJOS)

En base a les series que había hecho estas dos últimas semanas, no me veía capacitado para bajar de 39'00" en la primera carrera post Challenge Madrid. Pero, como sabemos todos los corredores, cuando nos ponemos un dorsal siempre vamos más rápido. La competición nos hace volar!!!
Matinal atlética - Tornar a córrer
La Carrera Go Fit de hoy empezaba a las nueve de la mañana (me encanta que las carreras empiecen pronto!!!), así que he madrugado y me he acercado al barrio de Moncloa, en una zona en la que años atrás se emcontraba el estadio de atletismo de Vallehermoso (que, desgraciadamente, fue derruido). La prueba consiste en un primer 4.000 muy rápido, con una clara tendencia descendente, en la qu se llega casi hasta Cibeles, y una segunada parte más complicada, en la que vas recuperando el desnivel perdido anteriormente.
Después de mucho tiempo, hoy he hecho una carrera conservadora (generalmente salgo fuerte y cuando se me funden los plomos...aguanto a lo que puedo). Conocedor de lo que tenía por delante, no me he dejado llevar por la marea de atletas, de tal manera que cuando he llegado a la subida de la Castellana he ido recogiendo cadáveres. Y en el último kilómetro he tenido fuerzas suficientes para avanzar más posiciones.
Con Flor de Triatló, en meta - Tornar a córrer
El tiempo en la línea de llegada, 38'35", a una media de 3'52"/km. He tardado 52" más que el año pasado. Sin embargo, las sensaciones que me quedan son un poco mejores. Como decía en entradas anteriores, tengo un reto en mente (que quiero superar antes de fin de año): bajar de 37'30" en un 10K. Pues ahora ya sé en qué punto estoy. Me sobran, solamente, 66 segundos.

Esta mañana me ha hecho especial ilusión correr con los "Panis", los hermanos Paniagua, que hace relativamente poco tiempo que han probado el veneno atlético. Toñín ha cubierto la distancia en poco más de los 45' y David, en 51' raspaditos. De aquí a finales de 2017, ellos también mejorarán (bastante más que yo).
Toñín, David y Sebas - Tornar a córrer
La anécdota fea de la jornada la ha protagonizado el coche de cabeza de carrera. El disparo de salida ha pillado al conductor del vehículo despistado, sin tener el motor arrancado, y se ha visto superado por los corredores. Una imagen que habría que intentar corregir de cara al futuro.

dimecres, 1 de novembre del 2017

SÈRIES, PUJADES, TEST DE 5K...I ARRIBA LA PRIMERA CURSA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Després de molts mesos fent entrenaments combinats, de llarga distància, de resistència i de cansament acumulat, ara torno a gaudir de córrer de la manera que sempre m'ha agradat. El repte de baixar de 37'30" en 10K abans de cap d'any, m'ha fet canviar els entrenaments. Les últimes dues setmanes gairebé no he passat de sessions de 10.000 metres, una distància que, això sí, he anat fent en temps cada vegada més ràpids.
He combinat sèries de 1.000 (3'43, 3'42, 3'43 i 3'43 (rec. 2')) amb voltes a l'exigent circuit del parc de Conde Orgaz (on ja he aconseguit la 5a millor marca de sempre (només fa un any i 2 mesos que hi vaig), 13'25", a 23" del rècord absolut) i amb el test de 5K del Retiro d'aquest matí, 19'52", que me deixa clar que tinc molta feina a fer.
Per això m'he inscrit a la Carrera Go Fit, que es farà aquest diumenge al barri de Vallehermoso, de Madrid. L'any passat, amb un bagatge més gran d'entrenaments ràpids, vaig fer 37'43". No m'hi aproparé, ni de bon tros. De fet, estaré content si baixo de 39'00. Perquè, com deia Dylan, "times they are a changin'".



SERIES, SUBIDAS, TEST DE 5K...Y LLEGA LA PRIMERA CARRERA

Tras muchos meses haciendo entrenamientos combinados para triatlón, de larga distancia, de resistencia y con mucho cansancio acumulado,  ahora vuelvo a disfrutar de correr de la manera que siempre me ha gustado. El reto de bajar de 37'30" en 10K antes de que acabe el año, me ha hecho cambiar los entrenamientos. Las últimas dos semanas apenas he pasado de sesiones de 10.000 metros, una distancia  que, eso sí, he ido haciendo en tiempos cada vez más rápidos.
He combinado series de 1.000 (3'43, 3'42, 3'43 y 3'43 (rec. 2')) con vueltas al exigente circuito del parque de Conde Orgaz (donde ya he conseguido la 5a mejor marca de siempre (sólo hace un año y dos meses que entreno ahí), 13'25", a 23" del record absoluto) y con el test de 5K del Retiro, de esta mañana, 19'52", que me deja claro que tengo mucho que entrenar.
Por este motivo me he inscrito en la Carrera Go Fit, que tendrá lugar este domingo en el barrio de Vallehermoso, de Madrid. El año pasado, con un bagaje más amplio de entrenamientos rápidos, hice 37'43". No me acercaré, ni en broma. De hecho, estaré contento si bajo de 39'00. Porque, como decía Dylan "times they are a changin'".

diumenge, 22 d’octubre del 2017

PRIMERES SÈRIES DES DE...FEBRER!!!

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tenia ganes d'exprimir-me una mica, de demanar-li al cos alguna cosa més que els rodatges progressius que he estat fent aquests últims mesos, on m'interessava més sumar quilòmetres que no pas fer-ne de qualitat. Però el Challenge Madrid ja és història. El nou objectiu a mig termini (sub 37'30 en 10.000) requereix un canvi en els entrenaments.

Aquesta setmana he fet el "clic". D'una banda, tres sessions de 10 quilòmetres, a ritmes de 4'29"/km, 4'21"/km i 4'17"/km (cada dia una mica més ràpidament). I de l'altra, les primeres sèries des de fa molt de temps, al parc del Retiro. Només en vaig fer quatre, totes de mil metres, amb una recuperació de 2 minuts entre cadascuna.

Quan començo de zero m'agrada saber que només puc millorar. Aquesta tranquil·litat no es repetirà en els següents entrenaments, on intentaré superar-me, així que en gaudeixo molt. Bé, gaudeixo i pateixo, com a mi m'agrada, ja que qualsevol cosa em costa més del compte. El resultat d'ahir em satisfà: 3'52, 3'50, 3'47 i 3'47.

Tinc ganes de tornar-hi, ho faré la setmana que ve. I també recuperaré el test de 5.000 del Retiro. El que no tinc clar és quan podré anar a la pista d'atletisme de Pozuelo. Allà vaig fer les últimes sèries fins les d'ahir, el 22 de febrer. Estava finet. Amb en Jero en Rubén i en Pirri, vam fer 9.600 metres (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000), a ritmes d'entre 3'34"/km (la més ràpida) i 3'45"/km (la més lenta). En totes les sèries la recuperació va ser de 90".

No són temps brutals.

Però ara mateix, estic a anys llum.

Això sí, intentaré anar-m'hi apropant.


PRIMERAS SERIES DESDE...FEBRERO!!!

Tenía ganas de exprimirme un poco, de pedirle al cuerpo alguna cosa más que los rodajes progresivos que he estado haciendo estos últimos meses, en los que me interesaba más sumar kilómetros que kilómetros de calidad. Pero el Challenge Madrid ya es historia. El nuevo objetivo a medio plazo (sub 37'30 en 10.000) requiere de un cambio en los entrenamientos.

Esta semana he hecho el "click": Por una parte, tres sesiones de 10 kilómetros, a ritmos de 4'29"/km, 4'21"/km y 4'17"/km (cada día un poco más rápido). Y por otra, las primeras series desde hace mucho tiempo, en el parque del Retiro. Sólo hice cuatro, todas ellas de mil metros, con una recuperación de 2 minutos entre cada una de ellas.

Cuando empiezo de cero me gusta saber que sólo puedo mejorar. Esta tranquilidad no se repetirá en los siguientes entrenamientos, en los que intentaré superarme, así que lo voy disfrutando. Bueno, disfruto y sufro, como a mí me gusta, ya que qualquier exigencia me cuesta más de la cuenta. El resultado de ayer me satisface: 3'52, 3'50, 3'47 y 3'47.

Tengo ganas de volver a hacerlo. Iré la semana que viene. Y también tengo intención de recuperar el test de 5.000 del Retiro. Lo que no tengo claro es cuándo podré ir a la pista de atletismo de Pozuelo. Ahí hice mis últimas series, hasta las de ayer, el 22 de febrero. Estaba finito. Con Jero, Rubén y Pirri, hicimos 9.600 metros (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000) a ritmos de entre 3'34"/km (la más rápida) y 3'45"/km (la más lenta). En todas las series la recuperación fue de 90".

No son tiempos brutales.

Pero ahora mismo, estoy a años luces.

Eso sí, intentaré irme acercando.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

RESSETEJAR PER DECIDIR: EL 2018 REPETIRÉ AL CHALLENGE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Vaig acabar totalment esgotat. El refredat que vaig enganxar els dies abans del Challenge Madrid es va desenvolupar en tota la seva expressió després de la prova i m'ha fet passar tres setmanes una mica complicades. Tot just aquesta he començat a aixecar cap.

Entre mocs i esternuts he tingut molt temps per pensar.

Després de creuar la meta a la Puerta del Sol vaig dir-me que no tornaria a fer una triatló de llarga distància. El tram de natació m'havia posat dels nervis i no veia necessari repetir.
Necessitva ressetejar, tant el cap com el cos, per poder tornar a començar. Motivar-me una altra vegada. I avui, en una sortida en bici per les carreteres de l'est de Madrid, ho he posat tot en ordre.
A què dedicaré els entrenaments a partir d'ara?

Aquests últims mesos he guanyat resistència però també he perdut ritme, he perdut velocitat. Des que va néixer en Nil, a començaments de març, no he tornat a fer sèries i no he corregut cap mil per sota de 3'45". Tinc ganes de tornar-hi. Per això, per motivar-me, m'he proposat intentar baixar de 37'30 en un 10.000 abans de cap d'any.

I després, què?

La vida és superar-se. I una bona manera de saber si pots fer-ho és tornar a fer allò que ja has fet i comparar els resultats. Estic convençut que sóc capaç de millorar els temps que vaig fer al Challenge Madrid. Sóc conscient de les errades que vaig cometer durant la prova. Però no n'hi ha prou de dir-ho. Per això he decidit tornar a Buitrago de Lozoya l'any que ve.

Perquè em va encantar la prova, perquè mantenen el circuit de bici (amb tots els ports), perquè em cau a prop de casa, perquè m'agraden els reptes a llarg termini, perquè l'ambient a l'arribada va ser fantàstic i pèrquè estic segur que el 2018 serà, fins i tot, millor...

M'han aconsellat que busqui una prova de la franquícia Ironman (i algun dia ho faré), però el que em motiva ara és repetir. L'any que...ve torno al Challenge!!!



RESETEAR PARA DECIDIR: EN 2018 REPETIRÉ EN EL CHALLENGE MADRID


Acabé totalmente agotado. El resfriado que pillé los días antes del Challenge Madrid se desarrolló en su máxima expresión después de la prueba y me ha hecho pasar tres semanas un poco complicadas. Hasta estos últimos días no he empezado a levantar cabeza.

Entre mocos y estornudos he tenido mucho tiempo para pensar.

Tras cruzar la línea de meta en la Puerta del Sol me dije que no volvería a hacer un triatlón de larga distancia. El tramo de natación me había puesto de los nervios y no veía necesario repetir. Necesitaba resetear, tanto el cuerpo como la cabeza, para poder volver a empezar. Motivarme otra vez. Y hoy, durante una salida en bici por las carreteras del este de Madrid, he puesto en orden mis pensamientos.
A qué dedicaré los entrenamientos a partir de ahora?

Estos últimos meses he ganado resistencia pero también he perdido ritmo, he perdido velocidad. Desde que nació Nil, a principios de marzo, no he vuelto a hacer series y no he corrido ningún mil por debajo de 3'45". Tengo ganas de volver a ello. Y como acicate me he propuesto intentar bajar de 37'30 en un 10.000 antes de fin de año.

I después, qué?

La vida es superarse. Y una buena manera de saber si puedes, es volver a hacer algo que ya hayas hecho y comparar los resultados. Estoy convencido de que soy capaz de mejorar los tiempos que hice en el Challenge Madrid. Soy consciente de los errores que cometí durante la prueba. Sin embargo, no es suficiente con decirlo. Por ello he decidido volver a Buitrago del Lozoya el año que viene.

Porque me encantó la prueba, porque mantienen el circuito de bici (con todos los puertos), porque me cae cerca de casa, porque me gustan los retos a largo plazo, porque el ambiente en meta fue fantástico y porque estoy seguro de que en 2018 será, incluso, mejor.

Me han aconsejado que busque una prueba de la franquicia Ironman (y algún día lo haré), pero lo que me motiva ahora es repetir. El año que viene...vuelvo al Challenge!!!

divendres, 29 de setembre del 2017

ATACS DE RAMPA AL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vaig corrent, al voltant de la mitja marató, després d'haver nedat durant 3.800 metres i d'haver pedalat durant 170 quilòmetres. Només em falta mitja marató més i ja ho tindré al sac. Però de moment el que tinc és calor i set. Molta.
Poc abans d'arribar a un dels avituallaments, demano una ampolla d'aigua i una altra de beguda isotònica. La primera me la penso tirar pel damunt, la segona me la beuré. M'apropo a la carpa, veig com em preparen les ampolles, però quan hi arribo la d'isotònic no encerto a agafar-la i se'm cau a terra. En l'intent d'evitar perdre-la, faig un mal gest, trepitjo malament, freno una mica...i em salta l'isquiotibial de la cama esquerra. Se'm contrau. És una rampa. Noto aquella bola dura i dolorosa que s'instal·la a la part del darrere de la cuixa. Em veig obligat a parar i fer-me alguns massatges a la zona i estirar una mica el múscul.
Tinc sort. El dolor s'esvaeix i el múscul s'estova.
Torno a córrer.
Sóc conscient que s'ha despertat la fera i que no serà l'últim atac de rampa que patiré, abans de creuar la línia d'arribada.
Efectivament, es repeteix unes quantes vegades. Ara, però, ja no necessito fer un gest sobtat perquè tornin les rampes. Venen quan volen. I se'n van així que puc controlar-les.
La Zaida i en Jero han anat a Madrid Río a veure'm córrer i m'esperen durant una bona estona fins que aparec. Se'ls acudeix fer un vídeo perquè em veiés, en el tram final abans de l'ascens cap a la Puerta del Sol.
I els isquios pensen que es un bon moment per fer-me quedar malament. I es tornen a disparar, tal i com es pot veure en les imatges.
I m'aturo. Em faig alguns massatges i estiro una mica. El múscul s'estova i puc tornar a córrer. Sempre hi torno. Sempre hi tornaré.


CALAMBRES EN EL CHALLENGE

Voy corriendo, a la altura del medio maratón, después de haber nadado durante 3.800 metros, después de haber pedaleado durante 170 kilómetros. Sólo me falta medio maratón más y  ya lo tendré hecho. De momento, sin embargo, lo único que tengo es calor y sed. Mucha sed.
Poco antes de llegar a unos de los avituallamientos, pido una botella de agua y otra de bebida isotónica. La primera tengo intención de tirármela por encima, la segunda me la beberé. Me acerco a la carpa y veo cómo me preparan las botellas, pero cuando llego no acierto a coger la de isotónico y se me cae al suelo. En el intento de evitar perderla hago un mal gesto, piso mal, freno un poco...y me salta el isquiotibial de la pierna izquierda. Se me contrae. Son calambres. Noto esa bola dura y dolorosa que se instala en la parte trasera del muslo. Me veo obligado a pararme y hacerme algunos masajes en la zona y estirar un poco el músculo. Tengo suerte. El dolor desaparece y el músculo se ablanda.
Vuelvo a correr.
Soy consciente de que se ha despertado la fieray que no será el último ataque de calambres que sufriré antes de llegar a la línea de meta.
Efectivamente, se repite unas cuantas veces. Ahora, sin embargo, ya no es necesario un gesto repentino para que regresen los calambres. Vienen cuando quieren. Y se van cuando consigo controlarlas,
Zaida y Jero han ido a Madrid Río para verme passar y me esperan durante un buen rato, hasta que aparezco. Se les ocurre hacer un vídeo para que me viese, en el tramo final antes del ascenso hacia la Puertad del Sol.
Y los isquios deciden que es un buen momento para hacerme quedar mal. Y se vuelven a contraer. Y se disparan, tal y como se puede ver en las imágenes.
Y me paré. Me dí algunos masajes y estiré un poco. El músculo se ablandó y yo pude volver a correr. Siempre vuelvo a correr. Y seguiré haciéndolo.

dimecres, 27 de setembre del 2017

PATIMENT RECOMPENSAT EN EL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

I després de més d'onze hores i mitja del Challenge de Madrid, abandono la companyia del riu Manzanares i m'apropo a la Cuesta de la Vega, una pujada de nassos. No vaig ràpid, no. Ni lent, tampoc. A aquestes alçades de cursa, simplement avanço com puc, camí de la Puerta del Sol, on hi ha la línia d'arribada. El centre neuràlgic de Madrid, ple a vessar de gent, es rendeix a una prova esportiva. I allà m'espera en Nil, el meu fill.
Pessigolles a l'estómac, tremolor a les cames i una gran ràfega d'intenses bategades del cor.
Aquests moments i sensacions inoblidables, però, no els hauria pogut viure si no m'hagués llençat a l'aigua, en el pantà de Riosequillo, a primera hora del matí. Allà començava el meu debut en una prova de llarga distància de triatló.

Els que seguiu aquest blog ja sabreu que m'agrada nedar, però només si no tinc a gaire gent al meu voltant. Dit això, era evident que no em podia sentir còmode en la sortida del Challenge de Madrid. Els primers 500 metres van ser  una tortura. No feia braçada sense sentir una fiblada d'angoixa. Em costava respirar i no hi veia bé. Ansietat.
La cosa va canviar quan vaig conseguir controlar els nervis, em vaig apartar del grup i vaig intentar nedar a la meva, sense pensar en res més que en la referència de la següent boia. Vaig combinar el crol amb la braça i l'esquena (si hagués tingut ulls al clatell hi hauria anat més estona, així, amb el neoprè tenia tot el cos a la superfície i avançava bastant ràpidament). Quan em vaig plantar al final de la segona volta vaig sentir que allà començava un altre Challenge. I que aquell sí que em faria gaudir de debò.
[3.800 metres, 1 hora i 20 minuts]
Vaig sortir corrent de l'aigua i mentre em treia les mànigues del neoprè ja veia que allò seria diferent. Vaig passar a més de 10 triatletes abans d'arribar a les carpes per canviar-nos de roba. La gent s'ho premia amb molta calma. Jo, no. Ja havia perdut prou temps.

Coneixia tots els indrets del recorregut ciclista i havia recuperat tota la confiança. Avançar gent motiva i jo no parava de fer-ho. El primer port que s'havia de pujar era el de Canencia, molt suau en la primera part i amb només 3 quilòmetres una mica exigents. Plantar-me al cim va ser un primer punt d'èxtasi momentani.
Després tocava pujar a la Morcuera, el coll més dur dels tres, amb un desnivell mig del 6,8% i alguns trams del 12%. Vaig pujar còmode però la part final se'm va fer bastant més dura del que imaginava. Les forces no són eternes i aquella símptoma no era gens bona. En el descens semblava que m'havia recuperat, però la realitat em va colpejar en la pujada a Cotos. És un port més suau i no té pendents gaire pronunciats. Tot i així, el plat petit i el pinyó gran van ser la combinació ideal per arribar al cim.

A partir d'allà, 6 quilòmetres de pla fins al port de Navacerrada, on vaig aprofitar per menjar bé, i inici d'un llarg descens. Duia ja més de mitja cursa i pensar-hi em va encoratjar. Vaig revifar. Els quilòmetres passaven ràpidament, els pobles també. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte. Enrere quedaven pobles...i també els corredors que m'anava trobant. No em va passar ningú. Vaig arribar a la Casa de Campo amb un enorme somriure. Ja només em faltava córrer una marató.
[169 kms, 6 hores i 22 minuts]
En les primeres gambades et sents estrany, les cames s'han d'acostumar al canvi de la bicicleta a córrer a peu. El procés, malgrat tot, va ser bastant ràpid i ben aviat em vaig posar en ritmes al voltant dels 4'50"/km. L'ambient a Madrid Río era espectacular, especialment en la zona central, on es podia veure els triatletes diverses vegades. Al pas per aquell punt els corredors poden caure en la temptació de deixar-se endur pels ànims i accelerar-se en excés. Jo vaig intentar controlar-me. Però no va ser suficient. I a partir del quilòmetre 20 vaig començar a tenir rampes als isquios. No duraven més de deu segons: m'aturava, estirava i tornava a córrer...fins a la següent enrampada. I així, quilòmetre a quilòmetre, avituallament a avituallament, volta a volta, vaig anar completant el que dies enrere només era un somni.
Abandonar la companyia del riu Manzanares va ser l'inici del final. Quan entrava a la calle Mayor, els pèls se'm van començar a posar de punta. Escoltava el meu nom per tot arreu. El duia escrit al dorsal i la gent m'animava amb insistència. L'empenta que sentia era real. Tan real com el meu fill, que era a pocs metres del final, esperant-me per creuar junts sota l'arc que hi havia a l'arribada.
[41 kms, 3 hores i 46 minuts] 
Bonus track-Agraïments
A en Mati, per la paciència i els quilòmetres d'acompanyament durant la marató (sempre des de fora del circuit). Va ser testimoni de les rampes.
A en Fabio, en Julián, en Jero, la Zaida, la Belén, la Soraya i l'Edén, pels seus ànims i el seu suport.
A en Juanan, que va agafar el timó d'aquest projecte, que un dia es va dir "Kilómetro 0" i que ara porta la firma "Challenge".
A en Rafa Prado, l'alma mater del club Flor de Triatló, al que pertanyo.
I a la Paz, estimada, companya, parella, amiga i mare.



SUFRIMIENTO RECOMPENSADO EN EL CHALLENGE MADRID

Y tras más de once horas y media del Challenge de Madrid, abandono la compañía del río Manzanares y me acerco a la Cuesta de la Vega, una subida de narices. No voy rápido, no. Ni lento, tampoco. A estas alturas de carrera, simplemente avanzo como puedo, camino de la Puerta del Sol, donde está situada la línea de llegada. El centro neurálgico de Madrid, lleno a rebosar, se rinde a una prueba deportiva. Y ahí me espera Nil, mi hijo.
Mariposas en el estómago, temblor de piernas y una gran ráfaga de intensos latidos del corazón.
Estos momentos y sensaciones inolvidables, sin embargo, no habría podido vivirlos si no me hubiese tirado al agua, en el pantano de Riosequillo, a primera hora de la mañana. En ese lugar empezaba mi debut en una prueba de larga distancia de triatlón.

Aquellos que seguís este blog ya sabréis que me gusta nadar, pero sólo si no hay mucha gente a mi alrededor. Dicho lo cual, era evidente que no me iba a sentir cómodo en la salida del Challenge de Madrid. Los primeros 500 metros fueron una tortura. No daba una brazada sin sentir un pinchazo de angustia. Me costaba respirar y no veía con claridad. Ansiedad
La cosa cambió cuando conseguí controlar los nervios, me aparté del grupo e intenté nadar a mi bola, sin pensar en nada más que en la referencia de la siguiente boya. Combiné crol con los estilos de braza y espalda (si hubiese tenido ojos en el cogote habría ido más rato hacia atrás, el neopreno me mantenía todo el cuerpo en la superficie y avanzaba bastante rápidamente). Cuando me planté al final de la segunda vuelta sentí que ahí empezaba otro Challenge. Y que ese sí que me haría disfrutar de verdad.
[3.800 metros, 1 hora y 20 minutos]
Salí corriendo del agua y mientras me quitaba las mangas del neopreno ya me fui dando cuenta de que las cosas estaban cambiando. Avancé a más de 10 triatletas antes de llegar a las carpas para cambiarnos de ropa. La gente se lo tomaba con bastante calma. Yo, no. Ya había perdido bastante tiempo.

Conocía todos los lugares del recorrido ciclista y había recuperado toda la confianza. Superar a gente motiva. Y yo no paraba de hacerlo. El primer puerto que se subía era el de Canencia, muy suave en la primera parte y con sólo tres kilómetros un poco exigentes. Plantarme en la cima fue un primer punto de éxtasis momentáneo.
A continuación tocaba subir a la Morcuera, el puerto más duro de los tres, con un desnivel medio del 6,8% y algunos tramos del 12%. Subí cómodamente pero la parte final se me hizo bastante más dura de lo que imaginaba. Las fuerzas no son eternas y ese síntoma no era nada bueno. En el descenso parecía que me había recuperado pero la realidad me golpeó con fuerza en la subida a Cotos. Es un puerto más suave, sin pendientes pronunciadas. A pesar de ello, el plato pequeño y el piñón grande acabaron siendo la combinación ideal para llegar arriba.

A partir de ahí, 6 kilómetros de llaneo hasta el puerto de Navacerada, en los que aproveché para comer bien, e inicio de un largo descenso. Llevaba más de media carrera y pensarlo me llenó de coraje. Me reanimé. Los kilómetros pasaban rápidamente, los pueblos también. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte...Atrás quedaban pueblos...y corredores. No me pasó nadie. Llegué a la Casa de Campo con una enorme sonrisa. Ya, solamente, me faltaba correr un maratón.
[169 kms, 6 horas y 22 minutos]
En las primeras zancadas te sientes extraño, las piernas tiene que acostumbrarse al cambio de la bici a correr a pie. El proceso, sin embargo, fue bastante rápido y muy pronto me puse en ritmos de 4'50"/km, aproximadamente. El ambiente en Madrid Río era espectacular, especialmente en la zona central, en la que se podía ver a los triatletas varias veces. Al paso por ese punto, los corredores pueden caer en la tentación de dejarse llevar por los ánimos y acelerarse en exceso. Yo decidí controlarme. Per no fue suficiente. Y a partir del kilómetro 20 empecé a tener calambres en los isquiotibiales. No duraban más de diez segundos: me paraba, estiraba y volvía a correr...hasta el siguiente calambrazo. Y así, kilómetro a kilómetro, avituallamiento a avituallamiento, vuelta a vuelta, intenté ir completando lo que días atrás sólo era un sueño.
Abandonar la compañía del río Manzanares fue el inicio del fin. Cuando entraba en la calle Mayor, se me empezaron a poner los pelos como escarpias. Escuchaba mi nombre por todas partes. Lo llevaba escrito en el dorsal y la gente me animaba con insistencia. El empuje que sentía era real. Tan real como mi hijo, que estaba a pocos metros de meta, esperándome para cruzar juntos el arco de llegada.
[41 kms, 3 horas y 46 minutos]
Bonus track-Agradecimientos
A Mati, por su paciencia y por los kilómetros de acompañamiento (siempre desde fuera del circuito). Fue testigo de los calambres.
A Fabio, Julián, Jero, Zaida, Belén, Soraya y Edén, por sus ánimos y su apoyo.
A Juanan, que cogió el timón de este proyecto, que un día se llamó "Kilómetro 0" y que ahora lleva la firma "Challenge".
A Rafa Prado, alma mater del club Flor de Triatló, al que orgullosamente pertenezco.
Y a Paz, amada, compañera, pareja, amiga y, ahora también, madre.

divendres, 15 de setembre del 2017

DESCANS ACTIU A 9 DIES PEL CHALLENGE

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquests últims dies estic baixant molt els quilòmetres dels entrenaments.  Vull intentar arribar descansat a la línia de sortida del Challenge de Madrid i, a poc a poc, vaig deixant enrere la sobrecàrrega d'esforços de les últimes setmanes. D'aquesta setmana només un dia, dimecres, vaig fer una sessió més o menys interessant. Van ser 20 quilòmetres corrent, 20 quilòmetres per estrenar l'equipació que vestiré durant la competició. La roba que m'ha facilitar el meu amic Rafa Prado i que m'integra dins del seu jardí, en el club Flor de Triatló.
Va ser un test satisfactori, que em va servir per recordar la necessitat d'utilitzar vaselina (sense fer-ne ús, no hi ha hagut dia en què, aquest tipus de samarretes arrapades, que es porten en triatló, no m'hagin deixat una mica escaldades les axil·les).

Del que queda fins al dia D, bàsicament es tracta d'acabar de planificar els trasllats a Buitrago, ajustar la planificació de l'alimentació durant el dia de la prova, ordenar-ho tot perquè estigui en el seu lloc quan ho necessiti...i descansar.



DESCANSO ACTIVO A 9 DÍAS PARA EL CHALLENGE

Estos últimos días estoy reduciendo mucho los kilómetros de los entrenamientos. Quiero intentar llegar descansado a la línea de salida del Challenge de Madrid y, poco a poco, estoy dejando atrás la sobrecarga de esfuerzos de las últimas semanas. De esta manera solamente un día, el miércoles pasado, hice una sesión más o menos interesante. Fueron 20 kilómetros para estrenar la equipación que llevaré durante la competición. La ropa que me ha facilitado mi amigo Rafa Prado y que me integra dentro de su jardín, en el club Flor de Triatlón.
Fue un test satisfactorio, que me sirvió, además, para recordar la necesidad de utilizar vaselina (sin ella, no ha habido día en el que, este tipo de camisetas ceñidas que se utilizan en triatlón, no me hayan dejado un poco irritadas las axilas).

De lo que queda hasta el día D, básicamente se trata de acabar de planificar los traslados a Buitrago, ajustar la planificación de la alimentación durante el día de la prueba, ordenarlo todo para que esté en su sitio cuando lo necesite...y descansar.