Ja ho he explicat en alguna altra ocasió. Tinc animadversió a les sèries.
Vaig practicar atletisme en categories de formació, des d'infantil fins a junior, al Cornellà Atlètic. Els dimarts i els dijous tocaven sèries o fartlek. No és ben bé el mateix, tot i que en els dos casos es tracta d'entrenaments d'intensitat. Les sèries eren a tota castanya i acabava esgotat, asfixiat i sense un pèl de forces. Mentre practicava atletisme, guiat o tutel.lat, no me n'adonava, però amb el pas dels anys (quan vaig deixar-ho per centrar-me en els estudis) em vaig adonar que havia avorrit les sèries. Es tractava més d'una qüestió mental que no pas física.
Quan llegeixo, veig i escolto els entrenaments que fan altres corredors, pateixo només d'imaginar-me la dificultat de les sessions a què es sotmeten. 10 sèries de 1.000 em semblen una bogeria. No em veig capaç de fer-les. Ni ara ni mai.
Però aquesta temporada estic intentant recuperar aquella punta de ritme que vaig perdre a les ultres (Trailwalker, Isostar Desert Marathon i Marató de l'Aneto). Però aquest intent no acaba de fructificar. En tres ocasions que havia anat al Retiro, vaig trobar el meu límit en dues solitàries sèries que, això sí, anava fent cada vegada en millors temps. 3'36" i 3'34" era la meva última alegria...que avui he pogut superat.
No arribaré a les deu sèries, però avui ja n'he fet tres. He seguit recuperant durant el brevíssim minut de les altres ocasions i m'han sortit en 3'35", 3'32" i 3'29". No podia dir fava. Tampoc podia pensar fer-ne una de quarta.
I quan torno a pensar en el que alguns fan, me'n faig creus. No ho entenc. Els felicito. Us felicito. Us admiro.
Però em quedo amb el meu sistema, que m'agrada més.
A córrer m'agrada anar-hi amb un somriure a la cara. Amb ganes de gaudir, de passar-m'ho bé, de lluitar i de patir, però fins a un punt. Passo de torturar-me.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Be jo en el meu cas ho he fet varies vegades deu series de mil per entrenar Marató , la qüestió es no fer-les tant fortes com per arribar a l´asfixia . El que també va molt be es fer-les acompanyat un fa de llebre i a cada serie us aneu canviant .
Aquest es el meu cas que ni de bon tros tinc una marca tant bona com la teva .
Joan, tens tota la raó del món. Si tingués algú amb qui compartir aquest patiment se'm farien més distretes. El ritme, crec que tant hi fa. En sèries sempre haurien de ser ritmes elevats i recuperacions curtes...i això, a mi, em mata.
Publica un comentari a l'entrada