dimecres, 15 de maig de 2013

50 KMS DE FELICITAT, LLIBERTAT, POR I SATISFACCIÓ


És un entrenament-repte, d'aquells que et prens d'una forma diferent, especial. Ets conscient que vols estar molt pendent de tot el que pugui passar i, també, conscient que el que busques, més enllà de l'entrenament pròpiament dit, agafar experiència. En definitiva, és un aprenentatge de cara al futur.
Ben esmorzat (suc de taronja, iogur amb mel i cereals, i una torradeta amb mantega i sucre) i ben hidratat, em planto al peu de la Pedriza, al nord de Madrid. Camelbak carregat d'aigua amb sals minerals, barretes diverses, paravent, manta tèrmica, telèfon mòbil i ulleres de sol. Volia fer 50 quilòmetres de muntanya, però com l'adaptació al medi la vull fer de manera progressiva, vaig buscar un recorregut còmode, que va per una llarguíssima pista forestal. De pujada vaig al voltant dels 7'/km, trotant còmodament, calculant d'aixecar el mínim les cames i de respirar tan suaument com m'ho permet el ritme. Bec un parell de xarrups (com a mínim) cada quinze minuts.
El dia va canviant d'aspecte. Si a l'entrada del parc natural ho feia amb un cel predominantment clar, amb alguns núvols, a mig camí es va tapant i quan sóc gairebé a dalt de tot, em comença a caure una forta pedregada. Als 2.200 metres d'altitud s'acaba la pista forestal, hi ha força boia i no sé trobar les fites per seguir endavant. Després de mitja hora pujant muntanya amunt sense un rumb fix, decideixo fer mitja volta. Sumo 21 kms, així que quan arribi al punt de sortida em tocarà fer una propina de 8.000 metres més per acabar l'entrenament.
En una proporció per a una distància de marató, aquest entrenament ja el vaig fer l'any passat, al mes de febrer, i d'aquella jornada (la barreja del fred i una baixada a tot drap) se'm va fer una lumbàlgia que encara avui arrossego. Així que em prenc el descens amb calma, tinc molts quilòmetres al davant. Fa una hora i mitja que no em creuo amb ningú. Em sento bé, content. M'adono, un cop més, que corro perquè em fa feliç. I que quant més corro més feliç em sento. M'encanta córrer amb gent. Però la solitud del corredor de fons és quelcom que no es pot explicar. O et fascina o et generarà rebuig. En el meu cas, no tinc cap dubte, m'atreu irresistiblement.
Vaig baixant, amb neu, pedra i aigua. Però el que no m'esperava és que comencés a llampejar i tronar: tempesta elèctrica a la Sierra!!! Això ja no em fa gràcia, però segueixo avançant pista avall. Miraculosament, després d'haver-me alegrat pel fet d'estar sol enmig de la muntanya, apareix de sota uns arbres, com un esquirolet, un altre corredor. Empapat de dalt a baix (vaja, com jo...però les meves pintes no les veig...) i amb un somriure d'orella a orella, comença a córrer amb mi. La tempesta l'ha enganxat de pujada i en una estona en què ha sentit els llamps molt a prop ha decidit amagar-se dins del bosc. Baixem plegats, xerrant del fet de córrer, de la llibertat que et donen unes bones cames, de lesions, d'il.lusions...i de la vida. Pertanyem a mons diferents però perseguim un mateix objectiu (com deia l'Arcadi Alibés al seu llibre), córrer per ser feliç.
La que segueix és l'evolució, en fotografies, de l'entrenament. Ara que sóc a casa, dutxadet i sec, és fàcil lamentar no haver tret el telèfon per fer alguna foto durant la tempesta...però això dels mòbils és material molt sensible i prefereixo conservar-lo durant molt de temps.
 
 
 
I a nivell informatiu faig constar que vaig cobrir els 50 quilòmetres en 5h29'19", a una mitjana de 6'35/km. El desnivell positiu acumulat va ser de 1525 metres. Els últims 10K van ser els més ràpids (+-5'38) de tot el recorregut. Em vaig beure tot el litre i mig de beguda isotònica (si hagués carregat mig litre més, me l'hauria begut) i em vaig menjar aquest petit arsenal de productes Isostar (en aquest cas no els vaig esgotar, en duia més). 
Ahir vaig viure una experiència fantàstica, d'aquelles que t'omplen i que costen d'oblidar.


6 comentaris:

brecacha ha dit...

L'enhorabona, Sebas! Llegint el teu text m'has fet sentir que em trobava jo també a la muntanya. A mi no m'atrau massa córrer pel fet de córrer. No sento aquesta necessitat, però caminar per la muntanya és una de les coses que més feliç em fa a la vida. I aquesta sensació de benestar que comentes, gaudint de la teva solitud en un entorn tan magnífic, jo també l'he sentida moltes vegades (menys de les que m'hagués agradat) caminant pels cims del Pirineu. És indescriptible. Una abraçada!

david ha dit...

Aviat obtindràs el títol...d'enrrampat del cap, jajaja.
vas pel bon camí...
Algún objectiu a la vista?, segur que si, tot això ha de culminar en una bona esparracada, jajajaja
Salut Sebas, et segueixo

Ferran Moron ha dit...

Hola, company! Totalment d'acord amb tu, Sebas! Córrer per plaer és el millor que hi ha i fer-ho per muntanya té un plus gratificant (muntanya, aire pur, terra, pedres, boscos, rius...) que ho fa fantàstic. Vigila, que enganxa.
Una abraçada

Jordi ha dit...

Gran entrenament, Sebas.
Fa massa dies que no puc córrer per la muntanya (em penso que aviat ho podré fer) i el teu relat m'ha traslladat per una estona als enyorats paisatges alpins i pirinecs.

Raúl Muñoz ha dit...

Si t'ho vas passar bé és el més important, gaudir de les passions de cadascú, tot i que Déu n'hi do el "peaso entreno". Enhorabona!

Sebas Guim ha dit...

brecacha-Gràcies!!! Això mateix és una de les coses que busquem, quan sortim a la muntanya, no? Una abraçada!!!
david-de moment, aprenent d'enrampat...aviat em presentaré a les oposicions ;-) Gràcies!!!
Ferran Moron-Hola company. Sóc conscient que enganxa...i m'hi vull enganxar!!! Gràcies!!!
Jordi-Ja he vist que tens ganes de fer muntanyeta. Ànims!!! Gràcies!!!
Raúl Muñoz-M'ho vaig passar de meravella, t'ho ben asseguro. Gràcies!!!