divendres, 2 de setembre de 2016

STEP BACK (UNA PASSA ENRERE)

(Traducción al castellano al final del artículo)

"Dura poooooco la alegría en casa del pobre!!!"
Frase mítica que li escoltava, sovint, a José María García, l'amo i senyor de la ràdio espanyola dels vuitanta i noranta. Passava quan el Madrid o el Barça capgiraven un marcador advers contra els Rayo, Granada o Alabès de torn. Aquella alegria, pels petits se n'havia anat en orris.
Com a mi (salvant les diferències). L'alegria de córrer no m'ha durat gaire.
Després de la cursa de diumenge, semblava que m'havia recuperat de meravella. Vaig seguir amb els exercicis habituals i la combinació amb la bicicleta. Dimarts vaig fer quatre sèries de 1.000, sense cap molèstia.
Però dimecres tot va canviar. Una petita punxada quan m'aixecava de la cadira, després de treballar va ser l'avís. A partir d'aquí es va anar gestant un doloret que no se n'ha acabat d'anar. Vaig suspendre l'entrenament d'ahir dijous (canviant-lo per bicicleta estàtica) i avui tampoc he corregut. Sé que no és res greu. Diu el físio que són molèsties a la "pata de ganso". I, certament, avui estic bastant millor. Siemplement he hagut de canviar el parc del Retiro pel gimnàs.
Em vindrà bé aquest descans.
Mínim, no vull enganyar ningú. Demà dissabte toca sortida en bicicleta, jornada de ports.
 No ha estat la primera passa enrere ni serà l'última, però tinc confiança i estic convençut que ara me'n toquen dues cap endavant.


STEP BACK (UN PASO HACIA ATRÁS)

"Dura poooooco la alegría en casa del pobre!!!"
Frase mítica que le escuchaba, a menudo, a José María García, dueño absoluto de la radio española de los años ochenta y noventa. Eso sucedía cuando el Madrid o el Barça volteabans un marcador adverso contra los Rayo, Granada o Alavés de turno. Aquella alegría, para los pequeños, se había convertido en decepción.
Como a mí (salvando las diferencias). La alegría de poder correr no me ha durado mucho.
Tras la carrera del domingo, parecía que me había recuperado de maravilla. Seguí con los ejercicios habituales y la combinación con la bicicleta. El martes hice cuatro series de 1.000, sin ningún tipo de molestia.
Pero el miércoles...todo cambió. Un pequeño pinchazo  cuando me levantaba de la silla, justo después de trabajar, fue el punto de inflexión. A partir de aquí se fue gestando un dolorcillo que no se ha acabado de ir del todo. Suspendí los entrenamientos de ayer jueves y hoy viernes, cambiándolos por sesiones de bicicleta estática. Sé que no es nada grave. Me dice el fisio que son molestias en la pata de ganso. Y, ciertamente, hoy estoy bastante mejor. Simplemente he tenido que abandonar el parque del Retiro por el gimnasio.
Me irá bien este descanso.
Será mínimo, no quiero engañar a nadie. Mañana sábado toca salida en bicicleta, jornada de puertos.
 No ha sido el primer paso hacia atrás ni será el último, pero tengo confianza y el convencimiento, de que ahora me toca dar dos hacia adelante.

2 comentaris:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Sebas, ningú no va dir q seria fàcil, xò no hi ha res més inflexible q la voluntat ferma i la passió xl q fem. Ho tens tot x tornar a triomfar. Seguim!!!!

Sebas Guim ha dit...

Gràcies, Antoni!!! Això és com una muntanya russa, recuperat d'aquella patacada i gaudint de nou. ;-)