dilluns, 24 d’octubre de 2016

A GIJÓN DESCOBREIXO PER QUÈ M'AGRADEN LES TRIATLONS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ha estat la meva segona incursió en el món triatlètic, però ja veig que això m'acabarà enganxant. En el meu debut a Barcelona ja deia que m'havia divertit moltíssim i ahir a Gijón vaig repetir les mateixes sensacions. En la combinació de les tres disciplines es tracta de ser el màxim regular possible. No s'hi val a nedar molt bé però, després, a la bici, no ser capaç d'arrencar fort després d'una corba, perquè et quedaràs fora del grup i hauràs de lluitar tot sol. Si no corres a peu tampoc tens gaires opcions, ja que és en el tram atlètic on s'acaben de decidir les coses.
En el meu cas sóc un mal nedador. Intento millorar, però amb un dia d'entrenament a la setmana tampoc puc demanar miracles. M'agrada nedar, però no la natació, així que (com a mínim, a curt termini) no tinc intenció d'augmentar la dedicació a la primera de les disciplines. En la bicicleta em vaig defensant cada cop millor. I corrent, a poc a poc, vaig agafant ritmes que tenia molt oblidats.
A Gijón vam anar a fer turisme gatronòmic, amb la Paz, la Noelia i l'Emma, però en Mati i jo també vam córrer l'última cita de les Santander Triathlon Series, una prova que pràcticament tanca el calendari de les triatlons. Al mar Cantàbric, ens vam trobar una aigua freda (16,5ºC). No sé si ho vull utilitzar com una excusa, però el cert és que vaig començar la prova glaçat, disparat de pulsacions i descoordinat de cames i braços. No tenia ritme, no respirava còmodament, no veia les boies i tothom em passava. Això em va crear una angoixa que no vaig acabar de treure'm del damunt fins que no vaig iniciar la tornada a la plata, al final de la primera de les dues voltes. En la segona, més rítmicament, vaig anar recuperant-me. Acabar el sector de natació avançant alguns nedadors em va fer veure que la meva manca d'aptituds per a la natació la puc anar suplint a base d'experiència i d'autocontrol. I això em motiva.
La bicicleta em feia por perquè havia estat tota la nit plovent i l'asfalt era moll, una mica perillós. Després de la meva "exhibició" a l'aigua i amb tan pocs participants com hi havia, em vaig trobar més penjat que un fuet en el tram ciclista, acompanyat d'una noia que feia la triatló per relleus i col·laborava com podia, i tirant d'un paio que no regalava cap relleu. Ni per error. Allò em posava de mal humor. Només duia una paparra, però em treia de polleguera veure que ni tan sols feia veure que passava!!! Tot i això, la mala llet se'm passava cada mitja volta, quan em creuava amb en Mati en una situació semblant a la meva, tirant del seu grup, però seguit per més de quinze corredors. Tots a roda!!! Aquella lluita sense descans em va desgastar bastant, fins que vaig tenir la sort de ser doblat pels quatre líders de la prova i, aleshores, em vaig convertir jo, durant set quilòmetres, en paparra.

Quan vaig abandonar la bicicleta, molt més cansat que a Barcelona, em vaig calçar les vambes i vaig sortir escopetejat. Amb ganes d'anar recuperant el temps perdut, amb ganes de veure de què era capaç. Em marcava referències i anava calculant distàncies. Buscava objectius i els anava superant. Estava gaudint. Patia i gaudia al mateix temps.

I aleshores, al final de la sisena volta, va arribar el moment  d'abandonar el circuit i anar a buscar la catifa vermella. Significativa. Llarga. Elegant. Una catifa que ajuda a gaudir, encara més, dels instants finals d'una prova esportiva.
Al final, dissetè classificat de la general, amb un temps de 2:16:53.
No sé si a Gijón, Barcelona o en quina altra ciutat però... Repetiré.



EN GIJÓN DESCUBRO POR QUÉ ME GUSTAN LOS TRIATLONES

Ha sido mi segunda incursión en el mundo triatlético, pero ya veo que esto me acabará enganchando. En mi debut en Barcelona ya decía que me lo había pasado en grande y ayer, en Gijón, repetí las mismas sensaciones. En la combinación de las tres disciplinas se trata de ser lo más regular posible. No es suficiente con nadar bien para, después, en la bicicleta, no ser capaz de arrancar fuerte tras una curva, ya que te quedarás cortado del grupo y tendrás que luchar tú solo. Si no corres a pie tampoco tienes muchas opciones, es en el tramo atlético en el que se deciden las cosas.

En mi caso soy un mal nadador. Intento mejorar, pero con un día de entrenamiento a la semana tampoco puedo pedir milagros. Me gusta nadar, pero no la natación, así que (como mínimo a corto plazo) no tengo intención de aumentar mi dedicación a la primera de las disciplinas. En la bicicleta me voy defendiendo cada vez mejor. Y corriendo, poco a poco, también voy cogiendo ritmos que tenía muy olvidados.
A Gijón fuimos de turismo gastronómico, con Paz, Noelia y Emma, pero Mati y yo también corrimos la última cita de las Santander Triathlon Series, una prueba que prácticamente cierra el calendario de triatlones. En el Cantábrico nos encontramos una agua fría (16,5ºC). No sé si lo quiero utilizar como excusa, pero lo cierto es que empecé la prueba helado , disparado de pulsaciones y descoordinado de brazos y piernas. No tenía ritmo, no respiraba cómodamente, no veía las boyas y me pasaba todo el mundo. Eso me creo una angustia que no pude quitarme de encima hasta finalizar la primera de les dos vueltas. En la segunda, más rítmicamente, fui recuperándome. Acabar el sector de nado avanzando a algunos triatletas me hizo ver que mi falta de aptitudes para la natación la puedo suplir a base de experiencia y autocontrol. Y eso me motiva.
La bicicleta me daba un cierto miedo. Había estado toda la noche lloviendo y el asfalto estaba mojado, un poco peligroso. Tras mi "exhibición" en el agua y con tan pocos participantes como había, me encontré más solo que la una en el tramo ciclista, acompañado, únicamente, por una chica que participaba en la carrera de relevos (y que colaboraba conmigo de vez en cuando). Juntos íbamos tirando de un tipo que no regalaba ni un relevo. Ni por error. Aquello me ponía de mala uva. Sólo llevaba una garrapata pero me sacaba de quicio ver que ni tan siquiera hacía ver que intentaba pasar!!! A pesar de ello, la mala leche se me pasaba cada media vuelta, cuando me cruzaba con Mati y le veía comandando un pelotón con más de quince unidades del que sólo tiraba él. Todos a rueda!!! Aquella lucha sin descanso me desgastó bastante, hasta que tuve la suerte de ser doblado por el cuarteto de líderes. Y entonces, durante un rato, me convertí, yo, en garrapata.

Cuando me bajé de la bici, mucho más cansado que en Barcelona, me calcé las zapatillas y salí a matar. Con ganas de ir recuperando el tiempo perdido, con ganas de ver de qué era capaz. Me marcaba referencias e iba calculando distancias. Buscaba objetivos y los iba superando. estaba disfrutando. Sufría y disfrutaba al mismo tiempo.

Y entonces, al final de la sexta vuelta, llegó el momento de abandonar el circuito e ir a buscar la alfombra roja. Significativa. Larga. Elegante. Una alfombra que ayuda a disfrutar, todavía más si cabe, de los instantes finales de una prueba deportiva.
Al final, 17o clasificado de la general, con un tiempo de 2:16:53.
No sé si en Gijón, Barcelona o en alguna otra ciudad pero... Repetiré.

2 comentaris:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

17è de quants finishers?
De nou, brutal!

Sebas Guim ha dit...

Hola Antoni!!! No gaires, al final van arribar poc menys de 200.
La prova no té nivell (els bons eren a Eivissa... ;-))