dilluns, 10 d’octubre de 2016

BARCELONA TRIATHLON O EL DEBUT SOMIAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

No sé quina durada tindrà aquesta aventura meva amb el món de la triatló. Però la primera presa de contacte ha estat espectacular. No podria haver-ho somiat d'una millor manera.
Quan em posava el vestit de triatleta a primera hora del matí, somreia lleugerament, intentant amagar els neguits que m'acompanyaven davant del repte que estava a punt d'afrontar.
La imatge del final de la cursa diu molt més. Front arrugat, galtes vermelles, ulls empetitits... i mans a la cintura, intentant aguantar-se en algun lloc. Cara de satisfacció. Absoluta.
En cap moment vaig dubtar que seria capaç d'acabar una triatló. Tinc prou entrenament a les cames per córrer i anar en bicicleta. I la distància de la natació, el meu fluix, l'havia completat tant en una piscina com en aigües obertes. Els dubtes m'assetjaven sobre la meva resposta davant del fet de nedar amb 150 triatletes més (les tandes de sortida es feien per blocs de 150 participants), cadascú amb els seus colzes, els seus peus, les seves mans, els seus braços, els seus caps... Ho veia com una amenaça per a la meva integritat.
En absolut.
Vaig nedar molt còmode. Pendent dels peus del davant i de les boies i sense empassar aigua. Fent una mica de volta, per evitar contactes no desitjats. I quan vaig sortir de l'aigua, vaig fer-ho a poc a poc, per evitar marejar-me en la transició.
video
La bicicleta va ser molt divertida. Pedalant a tot gas, intentant mantenir-me en el grup que havia format amb quatre corredors més. Fuetades en els girs i recuperació en les rectes. Apassionant tram sobre rodes. Allà vaig aprofitar per beure i menjar. Sobretot en l'última volta, poc abans d'haver de començar a córrer.
Després de l'última transició ja vaig veure que anava bastant ben classificat. Vaig sortir fort i vaig passar molts corredors. Però en el primer avituallament vaig reduir el ritme notablement, mentre acabava de beure els gots isotònics. Em va passar un triatleta, l'únic que ho feia. I m'hi vaig enganxar. Aleshores em vaig despertar. I vaig anar accelerant a poc a poc. Agafant ritme i gaudint de la cursa. Era a cinc quilòmetres de l'arribada i em trobava de meravella. Amb forces i amb ganes. Allà se'm va a començar el somriure de satisfacció de l'arribada. No, no el vaig perdre.
La sorpresa final va arribar en forma de classificació. Qui m'havia de dir a mi que en el meu debut en una triatló, a Barcelona, acabaria en la posició 58, amb el 51è millor temps? Quan ho vaig veure em van tremolar les cames. Hi deu haver algun error, segueixo pensant. O no, qui sap. 


BARCELONA TRIATHLON O EL DEBUT SOÑADO

No sé qué duración tendrá esta aventura mía en el mundo del triatlón. Pero la primera toma de contacto ha sido espectacular. No podría haberlo soñado de una manera mejor.
Cuando me ponía el tritraje, a primera hora de la mañana, sonreía ligeramente, intentando esconder los nervios que me acompañaban, ante el reto que estaba a punto de afrontar.
La imagen del final de la carrera dice mucho más. Frente arrugada, mejillas coloradas, ojos empequeñecidos...y brazos en jarra, intentando sostener las manos en algún lugar. Cara de satisfacción. Absoluta.
En ningún momento tuve dudas de que sería capaz de acabar un triatlón. Tengo suficiente entrenamiento en las piernas para correr e ir en bicicleta. Y la distancia de la natación, mi punto débil, la había completado tanto en una piscina, como en aguas abiertas. Las dudas me rondaban sobre mi respuesta ante el hecho de nadar junto a 150 triatletas más (las tandas de salida se hacían por bloques de 150 participantes), cada uno con sus codos, sus brazos, sus pies, sus piernas, sus cabezas... Lo veía como una amenaza a mi integridad.
En absoluto.
Nadé muy cómodamente. Pendiente de los pies del de delante y de las boyas. Y sin tragar agua. Dando un pequeño rodeo, para evitar contactos no deseados. Y cuando salí del agua, lo hice pausadamente, para evitar posibles mareos en la transición.
video
La bicicleta fue muy divertida. Pedaleando a todo gas, intentando mantenerme en el grupo que había formado con otros cuatro corredores. Latigazos en las curvas y recuperación en las rectas. Apasionante tramo sobre ruedas!!! Aproveché para comer y beber. Sobretodo en la última vuelta, poco antes de tener que empezar a correr.
Tras la última transición ya me di cuenta de que iba bastante bien clasificado. Salí fuerte y pasé a muchos corredores. Pero en el primer avituallamiento ralenticé el paso en exceso, acabando de beber los vasos isotónicos. Me pasó un triatleta, el único que lo hizo en la carrera a pie. Y desperté de mi letargo. Me pegué a él. Y fui acelerando poco a poco. Cogiendo ritmo y disfrutando de la carrera. Estaba a cinco kilómetros de la llegada  y me encontraba de maravilla. Con fuerzas y con ganas. Ahí se me empezó a dibujar la sonrisa de satisfacción que tendría, luego, en la llegada. Y que ya no desaparecería.
La sorpresa final llegó en forma de clasificación. Quién me iba a decir a mí que en mi debut en un triatlón, en Barcelona, acabaría en la posición 58, con el 51o mejor tiempo? Cuando lo vi me temblaron las piernas. Debe haber algún error, sigo pensando. O no, quién sabe. 

2 comentaris:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Sebas!!!! Quina emoció x a tots els q t'hem anat seguint tot aquest temps!
Has passat tot un món parat com un arbre i ara voles com un Ferrari.
Exemple de perseverància i il.lusió q no t'ha abandonat mai tot i la llaaarga espera.
Per últim, és normal tornar i fer aquests marcons tan corrent com en triatlons?
Enhorabona!

Sebas Guim ha dit...

Moltes gràcies, Antoni!!!
No ho sé si és normal. Ja fa algun temps que vaig en bici. I corrent...tampoc he fet res de l'altre món. Abans de la lesió corria el 10.000, generalment, per sota de 35' (tinc 33 de millor marca). Anar a 4'/km crec que és, més o menys, normal. El que em costarà és, a partir d'ara, anar baixant aquest temps en el 10.000.
Merci, una altra vegada.
Salut