TORNAR A CÓRRER DE DEBÒ

Ha passat a Barcelona. Tot va començar aquí i ha estat aquí on he tornat a sentir aquella cremor a la gola, aquella falta d'aire, aquella sensació de no poder més, de saber que les cames no donen per més que vulguis fer-les córrer. Han estat dos dies d'entrenaments intensos, a ritmes infinitament superiors als que havia fet fins ara. Però a partir de demà intentaré tornar a la velocitat de creuer que em va permetre recuperar-me. Ara, però, vull rememorar aquests24 i 25 de desembre memorables:

ANEM CREMANT ETAPES

La setmana passada va ser la millor des que he tornat a córrer. 48 quilòmetres ja comencen a ser una xifra que es pot valorar. Ja no corro 5.000 metres i cap a casa. M’he anat trobant millor i els tres últims dies vaig viure un festival. 11 kms tant divendres com dissabte i diumenge. Gairebé una hora corrent sense parar, suant, cansant-me i sentint que em bullia la sang. El dia que vaig viure sensacions més intenses va ser diumenge. Havia treballat des de primera hora del matí, a la lamentable assemblea del Madrid. Vaig sortir a córrer cap al tard, poc abans que els blancs juguessin (i perdessin) contra el Sevilla. Estava plovent a bots i barrals. No m’ho pensar dues vegades. Em va recordar entrenaments de temporades glorioses...quan corria cada dia, fes el temps que fes, i arribava xop de dalt a baix. Així vaig arribar l’altre nit a casa, però amb un somriure d’orella a orella. Sento que vaig cremant etapes, que les molèsties són més minses i que puc anar estirant la cama cada dia una mica més. La moral va en ascens.

QUO VADIS?

De vegades m’ho pregunto. Però només tinc una resposta: vaig endavant. Intento caminar amb pas ferm, sense pensar en una altra cosa que no sigui recuperar-me d’una vegada per totes i tornar a córrer amb la llibertat que acustumava, en el passat. Aquests últims dies havia agafat moral, vaig tancar una setmana amb 47 kms a les cames (qui ho diria fa un temps!!!) i em vaig animar molt...tot i que no sé si m’estic enganyant. El dolor no ha remès, continua present a la meva cama. D’acord que és menys molest que temps enrere, però no acabo de sortir-me’n. He corregut 10 kms per sota de 5’ i m’he sentit bé, però amb constants avisos. I què he de fer, tornar a parar? Ni de conya. Em tornaré a tractar i intentaré trobar una solució, però seguiré corrent. Lentament i sobre superfícies toves no m’anirà malament. En aquests dies d’optimisme contingut, vaig decidir que el 2010 faré la Marató de Sables. Em fa molta il·lusió, és el nou repte que tinc al cap i no pararé fins aconseguir-lo...però, és clar, abans he de poder córrer amb una certa normalitat. Així que, unes línies més avall i després d’unes quantes divagacions, m’ho torno a preguntar. Quo vadis? No en tinc ni idea. Vull seguir avançant, sempre endavant, però veurem on arribo.

AVUI, SÍ.

Ha passat una altra setmana i he seguit millorant. Aquests últims dies, al voltant de la pista d'atletisme havia anat fent comptes de ritmes i vaig anar evolucionant (5'20 de mitjana, 5'04...i 5'01), però sempre sobre la curta distància de 5 kms. Vaig parar dimecres per unes sensacions estranyes. Ja me n'havia adonat anteriorment, però em va preocupar el fet que, quan corria, veia que avançava més amb la cama esquerra que amb la dreta...com si anés arrossegant aquesta altra. Però avui, per fi, m'he despertat sense cap tipus de dolor. He sortit a córrer i tot ha anat com una seda, he corregut molt còmodament i després de la dutxa tampoc he sentit molèsties.
Ara començo a pensar coses interessants, però com m'estic precipitant, prefereixo frenar-me i no fer volar coloms. Els últims dies he augmentat un quilòmetre la distància recorreguda i tanco la setmana amb 33 kms, que feia temps que no els feia. Ja he tornat al parc, on limito i retallo les pujades per evitar sorpreses. Agafeu-vos, que torno!!!

UNA DE FREDA, UNA DE CALENTA

Ha estat una setmana llarga, la vaig començar amb mal peu. Dilluns vaig tornar al parc, amb en Carles, i tot i que vam anar molt lentament, les pujades em van retornar els dolors. Dimarts no vaig fer res de res. Repòs absolut. I decepció. Des de dimecres hi he tornat, una altra vegada, i les sensacions han estat bones. Però tinc clar que no estic bé...no puc estar bé quan faig un determinat tipus d'estirament o de moviment i em fa mal. Se n'anirà algun dia del tot? Els fisios diuen que sí, però començo a pensar que m'hauré d'anar acostumant a tenir-lo amb mi. A la pi sta d'atletisme (seguint l'anella) ja he arribat a córrer per sota de 5' (...4'50, durant un únic quilòmetre), però la velocitat de creuer és de 5'30. M'ho agafo amb calma. A Donosti, al final, no hi aniré. Vaig tenir una confusió de dates i no em quadren, així que deixaré que m'ho expliquin els afortunats. Mentrestant seguiré fent una passa endavant cada dia, sense pensar en el més enllà. I que passi el que hagi de passar.

FEIA TANT DE TEMPS

I ho vaig fer. Vaig sortir a córrer dimecres, vaig repetir-ho dijous i també hi vaig tornar ahir. Avui m'he llevat tard però a mitja tarda em tornaré a posar les vambes i sortiré a córrer. Ho estic agafant ja com una cosa natural, habitual? Això és el que voldria, això és el que vull. Corro només 5 kms i els segueixo compaginant amb l'el.líptica, per fer una miqueta més. No aixeco gaire els peus de terra, faig passes curtes perquè hi hagi el mínim impacte possible...però tot i així em sento volar. He recuperat els apunts de la llibreta d'entrenaments, la llibreta de Tele 5, aquella on hi he posat cada quilòmetre corregut des de l'any 96, quan preparava la primera marató. Poc abans que em diagnostiquessin l'hèrnia discal, quan vaig decidir deixar de córrer...la vaig abandonar. Estic parlant del 20 de juny. He fet un petit salt d'uns quatre mesets però ja hi torno a ser. Quan corro no tinc cap tipus de dolor. Tinc mil i un dubtes i sensacions d'un possible dolor als isquios...però mentre corro no hi ha cap dolor veritable. En fred, tant abans com després, noto que hi ha alguna cosa que noacaba de rutllar. Però augmento els massatges sobre la zona...i confio que no es reprodueixi. I aquells que hi entenen diuen que si mantinc aquesta suau progressió...a poc a poc tornaré a córrer com ho feia temps enrere. Tant de temps, feia...

ARA VA DE DEBÒ

Avui ja m'han donat l'OK. Després de la sessió d'aquesta tarda, el fisio m'ha dit que no m'ho pensi dues vegades, que ja estic bé, que em calci les bambes i, després d'un bon escalfament a l'el.líptica o on sigui, surti a córrer. Vaig superar la prova del cap de setmana (la de no córrer), tot i que no em va costar gaire...sentia unes molèsties que no m'acabaven d'agradar. Però ara crec que tot anirà bé (ho dic amb la boca petita, perquè aquestes coses canvien radicalment d'un dia a l'altre). El cas és que demà al vespre, abans de la partideta de póker dels dijous, em posaré a prova. He començat a córrer moltes vegades en aquest any que fa que estic lesionat. Espero que demà no sigui una vegada més.