L'EXCÉS DE TORRONS ES DEIXA NOTAR A VALLECAS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Feia un munt d'anys que volia tornar a córrer aquesta San Silvestre Vallecana, la reina de les curses multitudinàries, amb 42.000 corredors, en una festa atlètica el vespre de l'últim dia de l'any. És un plaer haver pogut ser un d'ells.

Vaig tenir la sort de poder sortir bastant al davant i tot i que hi ha molta gent surt a mort durant un quilòmetre...i després afluixa i gaudeix de l'ambient durant els altres nou, a ritme festiu, la veritat és que vaig tenir una sortida neta.

La baixada pel carrer Serrano va ser espectacular, com sempre. Vas veient com s'estira la serp, tant al davant com al darrere. Val la pena girar-se i descobrir el monstre que t'empaita. 

Els parcials, favorables pel desnivell negatiu, registraven números poc per damunt dels 3'30". Anava forçant, clarament, però amb la idea d'anar afluixant de forma controlada.

Controlada, sí. Això és el que volia.

Il·lús.

Innocent.

Quan no tens l'entrenament adequat i t'has pres més torrons del compte, Vallecas et passa factura. En el meu cas s'ho va cobrar en el penúltim quilòmetre, en la pujada per l'Avenida de la Albufera, amb un 4'05 que em va fer tocar de peus a terra. Les cames no anaven. Bé, les cames ja havien anat prou. 

Quan vaig creuar l'arc d'arribada, els 37'05" em van deixar una sensació lleugerament decebedora. Però aquest matí d'1 de tener, la veritat és que ho veig tot d'una altra manera. L'evolució d'aquest 2016 ha estat espectacular. Havia renunciat a tornar a córrer, cansat de lluitar, vençut per la lesió als genolls. I vaig tornar-hi.

I ara encaro un 2017 ple d'il·lusions, reptes i objectius, tant esportius com no esportius.

Bon Any!!!

EL EXCESO DE TURRONES SE DEJA NOTAR EN VALLECAS

Hacía un montón de años que quería volver a correr esta San Silvestre Vallecana, la reina de las carreras multitudinarias, con 42.000 corredores, en una fiesta atlética la tarde del último día del año. Es un placer haber podido ser uno de ellos.

Tuve la suerte de poder salir bastante delante y, a pesar de que hay mucha gente que sale a muerte durante un kilómetro...y después afloja y disfruta de los otros nueve, a ritmo festivo, lo cierto es que tuve una salida limpia.

La bajada por la calle Serrano fue espectacular, como siempre. Vas viendo como se estira la serpiente, tanto por delante como por detrás. Merece la pena girarse y descubrir el monstruo que te persigue.

Los parciales, favorables por el desnivel negativo, registraban números cercanos a los 3'30". Iba forzando, claramente, pero con la idea de ir aflojando de forma controlada.

Controlada, sí. Eso es lo que yo quería.

Iluso.

Inocente.

Cuando no tienes el entrenamiento adecuado y, además, has comido más turrón de la cuenta, Vallecas te pasa factura. En mi caso, se lo cobró en el penúltimo kilómetro, en la subida por la avenida de la Albufera, con un 4'05" que me hizo tocar con los pies en el suelo. Las piernas no iban. Bueno, las piernas ya habían ido suficiente. Tras cruzar el arco de llegada, los 37'05" finales me dejaron una sensación ligeramente decepcionante. Pero esta mañana de 1 de enero, la verdad es que lo veo todo de otra manera. La evolución de 2016 fue espectacular. Había renunciado a correr, había tirado la toalla, cansado de luchar contra la lesión de rodillas. Pero volví.

Y ahora encaro un 2017 lleno de ilusiones, retos y objetivos, tanto deportivos como no deportivos.

Feliz año nuevo!!!

UNA ALTRA VEGADA AL PEU DEL CANÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han passat des setmanes però ja hi torno a ser, al peu del canó. No va arribar a ser una tendinitis. Es va quedar en sobrecàrrega a l'extensor del peu dret i, pràcticament, ja ha desaparegut del tot. Corro. Torno a córrer. Una altra vegada. Sembla cíclic, però és així.

En aquestes dues setmanes he anat corrent (això sí, evitant els canvis de desnivell que hi ha en el meu nou circuit predilecte. Ha ajudat a no apropar-m'hi el fet que he passat uns dies turistejant a cavall entre Galícia i Catalunya. També hi han tingut a veure els automassatges, l'esprai de W2W i les sessions de fiosioteràpia (amb punció seca inclosa).

 Vaig posar fre a l'evolució que duia i l'estat de forma, segurament, sen'ha ressentit. Així que arribo al 31 de desembre amb ganes de tancar l'any corrent, però sense un objectiu de marca clar. Per Cap d'Any participaré en la San Silvestre Vallecana, on hi haurà més de 40.000 corredors. Sóc conscient que no estic en disposició de millorar els 36'46" que vaig fer a Canillejas. Però baixar de 37'30" estaría molt bé.

 OTRA VEZ AL PIE DEL CAÑÓN

Han pasado dos semanas pero ya vuelvo a estar ahí, al pie del cañón. No llegó a ser una tendinitis. Se quedó en una sobrecarga del extensor del pie derecho i, prácticamente, ya ha desaparecido completamente.
Corro. Vuelvo a correr. Otra vez. Parece cíclico, pero es así.

En estas dos semanas he ido corriendo (evitando, eso sí, los cambios de desnivel de mi nuevo circuito predilecto). Me ayudó a no acercarme a él, el hecho de que he estado turisteando, por tierras gallegas y catalanas. También han tenido mucho que ver los automasajes, el spray de W2W y las sesiones de fisioterapia (con punción seca incluida).

  Puse freno a la evolución que llevaba y se ha resentido mi estado de forma, así que llego al 31 de diciembre con ganas de cerrar el año corriendo, pero sin un objetivo claro. Participaré en la San Silvestre Vallecana, junto a más de 40.000 corredores. No estoy en disposición de mejorar los 36'46" que hice en Canillejas. Bajar de 37'30", sin embargo, estaría muy bien.

CREMANT ETAPES, BUSCANT NOUS OBJECTIUS

Traducción al castellano al final del artículo

M'encanta córrer!!!
No tinc una vida prou ordenada com per planificar curses a llarg termini, amb la seguretat de poder-hi anar. Per això vaig improvisant allà on participo, en funció dels dies lliures que vaig tenint.
Ahir dimecres, a Madrid, es celebrava la festivitat de l'Almudena (l'altra patrona, juntament amb San Isidro, de la capital espanyola) i va donar la causalitat que no em va tocar treballar.
Al districte de Chamberí, molt castís, hi havia una cursa organitzada per una cadena de centres esportius, la Carrera Go Fit de Vallehermoso.

A diferència de les habituals, a les deu del matí, la prova començava a les 9 del matí...amb un fred que pelava (el mercuri dels termòmetres no passava dels 5ºC). Tot i això, vaig sortir en samarreta de tirants. La tendència descendent durant la primera meitat del recorregut, em va permetre anar a un ritme de 3'30/km, conscient que després, a la tornada, em tocaria serrar les dents.

Tirants a 5ºC

Em vaig anar movent tota l'estona al voltant de la posició 50, que al final va ser la que vaig ocupar a la línia d'arribada, després d'haver invertit un temps de 37'43". Rècord personal, des que torno a córrer, d'aquí l'alegria que m'embarga en aquesta fotografia amb en Miguel Ángel Toribio, bon amic de Radio Marca, que em va treure gairebé un parell de minuts.

L'objectiu que tenia abans d'acabar el 2017 era baixar dels 38', una barrera que, a Madrid, et permet entrar a competir en la San Silvestre Vallecana Internacional. El repte ja l'he aconseguit...tot i que per temes d'horari (la cursa és a les vuit del vespre), al final no hi aniré...i acabaré corrent en la SSPopular, que és dues hores i mitja abans. El nou objectiu, d'aquí al cap d'any, passa a ser trencar la barrera dels 37'.

QUEMANDO ETAPAS, BUSCANDO NUEVOS OBJETIVOS

Me encanta correr!!!
No tengo una vida suficientemente ordenada como para planificar carreras a largo plazo, con la seguridad de poder ir. Por eso voy improvisando las carreras en las que participo, en función de los días libres que voy teniendo. Ayer miércoles, en Madrid, se celebraba la festividad de la Almudena (la otra patrona, junto ocn San Isidro, de la capital española) y dio la casualidad que no me tocaba trabajar.
En el distrito de Chamberí, muy castizo, había una carrera organizada por una cadena de centros deportivos, la Carrera Go Fit de Vallehermoso.

A diferencia de las habituales, a las diez de la mañana, la prueba empezaba a las nueve...con un frío que pelaba (el mercurio de los termómetros no pasaba de los 5ºC). A pesar de ello, salí en camiseta de tirantes. La tendencia descendiente durante la primera mitad del recorrido, me permitió ir a un ritmo de 3'30/km, consciente de que más tarde, a la vuelta, me tocaría apretar los dientes.

Tirants a 5ºC

Me fui moviendo siempre alrededor de la posición 50, que al final fue la que acabé ocupando en la línea de llegada, tras haber inverrtido un tiempo de 37'43". Récord personal, desde que vuelvo a correr. De aquí, la alegría que me embarga en esta fotografía con Miguel Ángel Toribio, buen amigo de Radio Marca, que me sacó casi dos minutazos!!!

El objetivo que tenía para acabar el año era bajar de los 38', una barrera que, en Madrid, te permite acceder a un dorsal en la San Silvestre Vallecana Internacional. El reto ya lo he conseguido...a pesar de que no la correré por un problema de horarios (la carrera es a las ocho de la tarde)...y me presentaré en la SSPopular, dos horas y media antes. El nuevo objetivo de aquí al final de este 2017, pasa a ser romper la barrera de los 37'.

SAN SILVESTRE VALLECANA O EL PLAER DE CÓRRER PER CAP D'ANY

La xifra oficial d'atletes que van completar la cursa va ser de 27.162. La San Silvestre Vallecana és una  d'aquelles curses que tothom hauria de córrer alguna vegada. La del passat 31 de desembre era la meva tercera clàssica madrilenya i, un cop més, em va ajudar a passar el cap d'any amb bones sensacions. La baixada pel carrer Serrano és molt agraïda, com ho són també els passos per la Puerta de Alcalá o la Cibeles. Però, sobretot, el millor moment arriba quan t'endinses per Vallecas i comences a pujar per l'avinguda de l'Albufera, allà és ple de gent animant sense parar. Es fa emocionant. A nivell competitiu és una prova complicada, ja que per molt que intentis sortir al davant, sempre hi ha centenars de corredors sortits no-se-sap-d'on, que apareixen enmig del camí a un ritme de passeig. Les zigazagues són necessàries per seguir endavant i això, evidentment, altera el ritme de cursa. Vaig acabar el 96è de la general, amb un temps oficial de 35'38", lleugerament més ràpid que a Aranjuez fa quinze dies i bastant millor que a Sabadell, fa una setmana. Haver corregut l'últim dia de l'any motiva a seguir-ho fent l'any que comença. Aquesta és la meva idea. Espero que les lesions em permetin seguir gaudint del plaer de córrer.