dimecres, 23 d’agost del 2017

I DESPRÉS DEL CHALLENGE, QUÈ?

(Traducción al castellano al final del artículo)

M'estic divertint molt entrenant-me pel Challenge de Madrid. Vaig endinsar-me en el món de les triatlons fa tot just un any. I jo (o tot o res), vaig i em llenço a la piscina dels 226 quilòmetres, en una prova que té recorreguts molt durs. El cas és que tot el que costa m'agrada.
M'agraden els reptes difícils, aquells que no tinc clar que sigui capaç de superar. I aquest n'és un.
Però ara que començo a arribar a la recta final de la preparació, el cos em comença a demanar noves aventures i emocions. Tinc clar que en el futur em ve molt de gust fer alguna bajanada en bicicleta, pujant ports, fent quilòmetres i desnivell.
Però serà més endavant. 
La bicicleta requereix massa temps i...la paternitat, també.
A curt-mig termini vull tornar a córrer (sempre vull "tornar a córrer").
Alguna marató d'asfalt, com la de Donosti o la de Barcelona, dues de les meves grans debilitats.
Però tenint en compte que el cos no m'aguantarà a ritmes gaire elevats, vull tornar a fes escapades a la muntanya. Recordo amb enyorança aquells dies d'entrenaments en solitari per la serra del Guadarrama.
O aquelles curses que comences en plena nit, amb el frontal, intentant no perdre detall del lloc que trepitgen els peus del que porto al davant.
 Evidentment, en la foscor és fàcil que sorgeixin entrebancs. Trobo a faltar aquelles peties caigudes sense importància o aquelles branques que alguna vegada em vaig endur amb el pòmul.
No és tant massoquisme com ganes de muntanya. Ganes de córrer per llocs sense gent. Ganes d'arribar dalt del coll per veure si, al darrere, n'hi ha un altre...
Si hi haurà alguna font...
Si hi haurà alguna obra...
Si s'apropa la l'avituallament...
Si seré capaç d'arribar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!



Y DESPUÉS DEL CHALLENGE, QUÉ?

Me estoy divirtiendo mucho entrenando para el Challenge de Madrid. Me metí en el mundo del triatlón hace un año. Y yo, o todo o nada, voy y me tiro a la piscina de los 226 kilómetros, en una prueba que tiene recorridos muy duros. El caso es que todo lo que cuesta me gusta.
Me gustan los retos difíciles, esos que no tengo claro que vaya a ser capaz de superar. Y este es uno de ellos.
Pero ahora que empiezo a llegar a la recta final de la preparación, el cuerpo me empieza a pedir nuevas aventuras y emociones. Tengo claro que en el futuro que me apetece hacer alguna locura en bicicleta, subiendo puertos, haciendo kilómetros y mucho desnivel.
Pero será más adelante.
La bicicleta requiere demasiado tiempo...y la paternidad, también.
A corto-medio plazo quiero volver a correr (siempre quiero "tornar a córrer")
Algún maratón de asfalto, como el de Donosti o el de Barcelona, dos de mis grandes debilidades.
Pero teniendo en cuenta que el cuerpo no me aguantará a ritmos muy elevados, quiero volver a hacer escapadas a la montaña. Recuerdo con añoranza esos días de entrenamientos en solitario por la sierra del Guadarrama.
O esas carreras que empiezas en plena noche, con el frontal, intentando no perder detalle del lugar que pisan los pies que llevo delante.
 Evidentmente, en la oscuridad es fácil que surjan contratiempos. Echo de menos esas pequeñas caídas sin importancia o esas ramas que alguna vez me llevé con el pómulo.
No es tanto masoquismo como ganas de montaña. Ganas de correr por lugares sin gente. Ganas de llegar a la cima del collado para ver si, detrás, hay otro...
Si habrá alguna fuente...
Si habrá alguna sombra...
Si se acerca el avituallamiento...
Si seré capaz de llegar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!