Per a qualsevol cosa, el que sigui. Millor no fer-ho que fer-ho sense ganes. Però cap de les dues em val. M'agrada fer les coses posant-hi tot el que tinc, encara que sigui ben poc. Quan més es gaudeix és quan s'hi ha posat tota la voluntat, tot l'esforç, tot l'empeny, a aconseguir un repte. I jo tinc molts reptes per endavant. L'any passat vaig haver d'ajornar (per problemes de calendaris futbolístics [incompatibles amb la prova]) la meva participació a la Marató de Sables. Enguany en torno a tenir moltes ganes. Per aquells que no sabeu de què us parlo, aquest reportatge d'en Jordi Fandiño, a TV3, n'és una bona mostra.
http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables
Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.
A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...
Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.
dilluns, 21 de juny del 2010
dimecres, 16 de juny del 2010
TORNEN ELS OBJECTIUS, TORNA "TORNAR A CÓRRER"
Han passat tres mesos des de la Marató de Barcelona. L'experiència va ser brutal i intensa però necessitava un descans. Tres mesos pot semblar excessiu. Per a mi ho és. Però no han estat tres mesos de descans absolut, va ser un meset de descans i dos més d'impediments físics, com no, en forma de lesió. Aquest cop no té res a veure a desgast muscular als turmells, genolls, isquiotibials ni res que s'hi assembli. El problema, dolorós, el vaig tenir en una costella. En desconec l'origen, tot i que ha estat motiu de moltes hipòtesis en forma de broma, però el que puc assegurar és que va ser (ja hi puc dir!) molt molest i força dolorós.
Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.
Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...
En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.
Torno a córrer, torno a escriure.
Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.
Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...
En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.
Torno a córrer, torno a escriure.
diumenge, 7 de març del 2010
MERAVELLOSA MARATÓ, MOLT EMOTIVA, GRAN RESULTAT
No miris enrere. El quilòmetre que acabes de superar ja és història. L'important és el pròxim que has d'afrontar. No importa si t'avancen. Importes tu. Tu i el cronòmetre. Em deia l'Arcadi Alibés que m'ho passaré molt bé el dia que canviï el xip i deixi de pensar en les marques. D'acord, potser té raó. Però què bonic que és lluitar contra el temps. I, sobretot, que bonic que és quan les coses acaben bé. Avui ha estat un d'aquells dies.
Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).
Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.
Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.
Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.
Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.
I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.
Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.
El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.
PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.
Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).
Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.
Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.
Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.
Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.
I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.
Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.
El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.
PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.
diumenge, 21 de febrer del 2010
I AQUELLA MUSIQUETA ES VA REPETINT DINS DEL TEU CAP
Surts a entrenar-te. T’agrada córrer, és el que més t’agrada fer en aquesta vida, però ets conscient que et trobes davant d’una hora (hora i mitja, dues hores...) de soledat, només tu i el cronòmetre, només tu i el que et donin les cames. Primer penses en les sensacions inicials, per assegurar-te que tot marxa bé, que no hi ha molèsties ni dolors, després fas un repàs mental al trajecte que faràs aquell dia, busques un ritme i, aleshores, comencen la mecànica repetitiva. Allò que a la majoria de gent avorreix de córrer i que a d’altres dóna una felicitat completa. Tens la ment en blanc i qualsevol record passa a fer-te una visita: la feina, l’amor, la família, els amics, la música, un llibre, una pel•lícula...la vida.
De vegades dirigim aquests pensaments, però sovint van i vénen sense que els puguem controlar. A mi em passa amb les cançons. Com un disc ratllat se m’apareix un tema, el tararejo mentalment una i altra vegada i, quan intento posar la ment en blanc, se’m torna a presentar. Ahir vaig anar a la Casa de Campo a fer l’últim test llarg de 32, amb les ja clàssiques 7 voltes de 4 kms al circuit de Garabitas. I des del començament de la primera volta em va venir al cap el Bad romance, de Lady Gaga (“I want your loving and I want your revenge. You and me could write a bad romance....”), una cançó molt comercial i repetitiva, però també molt canyera. I, sobretot, m’encanta. Però he de reconèixer que durant dues hores que va durar la tirada se’m va fer excessiu. Vaig intentar canviar a Paolo Nutini, Estopa o d’altres, però ahir era el dia de Lady Gaga...i (tampoc em queixaré) no em va anar gens malament.
Per endur-me millors sensacions que la setmana passada era necessari sortir a un bon ritme d’inici. La primera volta ja la vaig fer per sota de 4 min/km i, una estona després vaig trobar-me amb 12 kms a les cames i una alegria cada cop que mirava el rellotge. Els tres primers parcials (15’53”, 15’49”, 15’39) em van fer pensar que hauria d’afluixar per voluntat pròpia abans que m’ho demanés el cos. Fins aleshores vaig gaudir, no em resultava cap esforç fora del normal. Però a partir de la meitat del recorregut va començar el patiment. Vaig ser conscient que havia d’apretar les dents i córrer ben concentrat, sense despistar-me ni un instant (de vegades se te’n va el cap una estona, creus que estàs mantenint el ritme i quan arribes al punt quilomètric t’emportes la desagradable sorpresa que havies afluixat sense adonar-te’n). No hi va haver regressió i, fins i tot, vaig mantenir-me amb un punt de millora (15’35”, 15’31”, 15’29”) com si el rellotge, en comptes de dur-lo al canell, el tingués a les cames. I, aleshores, arribava l’última volta. Recordava que la setmana passada l’havia fet a 15’10, però no em veia amb cor ni d’apropar-m‘hi. Això va ser el millor del dia. No vaig perdre la fe ni la il•lusió ni les ganes de lluita. Ja acabava, valia la pena un últim esforç...i la recompensa no es va fer esperar (15’06). 28kms a 3’53.6 (la setmana passada els vaig fer a 3'57.1) i una última volta, quan més cansat estava, a 3’46.5. Sensacions immillorables, a dues setmanes de la marató de Barcelona.
De vegades dirigim aquests pensaments, però sovint van i vénen sense que els puguem controlar. A mi em passa amb les cançons. Com un disc ratllat se m’apareix un tema, el tararejo mentalment una i altra vegada i, quan intento posar la ment en blanc, se’m torna a presentar. Ahir vaig anar a la Casa de Campo a fer l’últim test llarg de 32, amb les ja clàssiques 7 voltes de 4 kms al circuit de Garabitas. I des del començament de la primera volta em va venir al cap el Bad romance, de Lady Gaga (“I want your loving and I want your revenge. You and me could write a bad romance....”), una cançó molt comercial i repetitiva, però també molt canyera. I, sobretot, m’encanta. Però he de reconèixer que durant dues hores que va durar la tirada se’m va fer excessiu. Vaig intentar canviar a Paolo Nutini, Estopa o d’altres, però ahir era el dia de Lady Gaga...i (tampoc em queixaré) no em va anar gens malament.
Per endur-me millors sensacions que la setmana passada era necessari sortir a un bon ritme d’inici. La primera volta ja la vaig fer per sota de 4 min/km i, una estona després vaig trobar-me amb 12 kms a les cames i una alegria cada cop que mirava el rellotge. Els tres primers parcials (15’53”, 15’49”, 15’39) em van fer pensar que hauria d’afluixar per voluntat pròpia abans que m’ho demanés el cos. Fins aleshores vaig gaudir, no em resultava cap esforç fora del normal. Però a partir de la meitat del recorregut va començar el patiment. Vaig ser conscient que havia d’apretar les dents i córrer ben concentrat, sense despistar-me ni un instant (de vegades se te’n va el cap una estona, creus que estàs mantenint el ritme i quan arribes al punt quilomètric t’emportes la desagradable sorpresa que havies afluixat sense adonar-te’n). No hi va haver regressió i, fins i tot, vaig mantenir-me amb un punt de millora (15’35”, 15’31”, 15’29”) com si el rellotge, en comptes de dur-lo al canell, el tingués a les cames. I, aleshores, arribava l’última volta. Recordava que la setmana passada l’havia fet a 15’10, però no em veia amb cor ni d’apropar-m‘hi. Això va ser el millor del dia. No vaig perdre la fe ni la il•lusió ni les ganes de lluita. Ja acabava, valia la pena un últim esforç...i la recompensa no es va fer esperar (15’06). 28kms a 3’53.6 (la setmana passada els vaig fer a 3'57.1) i una última volta, quan més cansat estava, a 3’46.5. Sensacions immillorables, a dues setmanes de la marató de Barcelona.
dissabte, 13 de febrer del 2010
MILLORAR A PAS DE TORTUGA MILLOR QUE FER PASSES ENRERE
Esperava més de l'entrenament d'aquest matí. M'he espavilat per anar ben aviat a la Casa de Campo, a fer un altre test de 28 kms (32 en total), però no n'he acabat del tot satisfet. He millorat, que d'això e stractava, però molt poquet. Fa dues setmanes els vaig fer en 1-51'24" i avui en 1-50'40 (44 segons en 28.000 metres...), rebaixant el que era una mitjana de 3'58.9 a una altra de 3'57.1 cada quilòmetre. Esperava rebaixar-ne tres o quatre, com havia fet en l'anterior ocasió...
Però hi ha altres punts de vista que animen: he començat a córrer a -2ºC i m'ha costat una bona estona agafar un ritme decent. A diferència del primer i el segon test de 28, un cop he trobat el ritme de creuer (que he anat augmentant) avui físicament m'he trobat molt còmode, m'he sentit sempre capaç i si no he tirat més ha estat per reservar-me. Sona a contradicció que em lamenti per no haver fet un millor temps, oi? Ho vull tot. El cas és que he acabat molt fi i l'últim km he anat més ràpid fins i tot que la setmana passada a les Aigües sobre la mateixa distància. Aleshores va ser 3'37, avui 3'32". M'hi he deixat la pell!!!
El que he notat, però, és la duresa de la marató. Comentava en Joan Prats l'altre dia que el dia de la marató és meravellós, gaudeixes sense parar, incomptables sensacions, i que el patiment veritable és el que experimentem en dies com avui. En el meu cas ha estat una tirada de 32 kms, tot sol, en un escenari bonic, del qual conec cada gir, cada pujada, gairebé cada branquilló...però que has de superar una vegada i una altra. Sense dubte, en companyia, hauria estat més senzill.
Però hi ha altres punts de vista que animen: he començat a córrer a -2ºC i m'ha costat una bona estona agafar un ritme decent. A diferència del primer i el segon test de 28, un cop he trobat el ritme de creuer (que he anat augmentant) avui físicament m'he trobat molt còmode, m'he sentit sempre capaç i si no he tirat més ha estat per reservar-me. Sona a contradicció que em lamenti per no haver fet un millor temps, oi? Ho vull tot. El cas és que he acabat molt fi i l'últim km he anat més ràpid fins i tot que la setmana passada a les Aigües sobre la mateixa distància. Aleshores va ser 3'37, avui 3'32". M'hi he deixat la pell!!!
El que he notat, però, és la duresa de la marató. Comentava en Joan Prats l'altre dia que el dia de la marató és meravellós, gaudeixes sense parar, incomptables sensacions, i que el patiment veritable és el que experimentem en dies com avui. En el meu cas ha estat una tirada de 32 kms, tot sol, en un escenari bonic, del qual conec cada gir, cada pujada, gairebé cada branquilló...però que has de superar una vegada i una altra. Sense dubte, en companyia, hauria estat més senzill.
dimecres, 10 de febrer del 2010
BARCELONA ÉS BONA TANT SI SONA COM SI NO
Des que visc a Madrid que sempre m'ha agradat anar a Barcelona. Veure la ciutat i el mar, visitar la família...i, sobretot, córrer a les Aigües. El cap de setmana passat vaig viure-ho tot plegat, amb l'afegitó que ara que començo a estar una mica bé, vaig disfrutar com feia temps. Dissabte van ser 18 kms amb en Prats, a un ritme progressiu que vam tancar amb un últim 4.000 a 3'34" de mitjana. I diumenge, un altre gran dia, en vam fer 32: van ser dues vegades e 28 forts. No és necessari dir que el recorregut és molt més ràpid que el de la Casa de Campo. Tot i així, cobrir la distància en 3'51" de mitjana (últim km en 3'37") parla molt bé de l'evolució que estic vivint en aquest últim mes. Segueixo sense objectius a curt i mig termini. Ho aposto tot a la marató i el que surti benvingut serà. Aquesta setmana treballo dissabte i diumenge així que em costarà molt tornar a complir amb una tirada llarga.
Més enllà de córrer, abans d'ahir vaig anar a veure Avatar en 3D. No sé si regnarà als Oscar però sí que diré que fa molt de temps que veig una pel.lícula tan ben feta. L'únivers que hi creen val moooooolt la pena. Òbviament, us la recomano.
Més enllà de córrer, abans d'ahir vaig anar a veure Avatar en 3D. No sé si regnarà als Oscar però sí que diré que fa molt de temps que veig una pel.lícula tan ben feta. L'únivers que hi creen val moooooolt la pena. Òbviament, us la recomano.
dimecres, 3 de febrer del 2010
M'HO VAIG ESTALVIAR, EN PREPARO UNA DE MILLOR
No vaig anar a la Mitja de Getafe. No era necessari. No calia posar-me a prova. Ho tinc clar, no estava en condicions i tenia més a perdre que a guanyar. No hi vaig anar. El canvi, però, va ser molt positiu. Vaig tornar a la Casa de Campo, que feia mesos que no hi anava, i vaig fer una rodada llarga de 31 kms., 7 voltes al circuit, sempre en progressió, a una mitjana de 4'04". Va ser el fet de tornar a fer un entrenament llarg que em va posar les piles i em va tornar a il.lusionar, així que la setmana següent hi vaig tornar. 7 voltes més, a una mitjana de 3'58.9, 5 segons per quilòmetre més ràpid que l'anterior vegada. Ja estic per damunt dels 100 kms setmanals i, fins i tot, he fet un fartlek, per agafar bons ritmes. No era gaire exigent, 5x3'(rec2'), però m'ha anat molt bé. La Marató de Barcelona és un meset vista i faré el que faci falta per intentar arribar en condicions. Millorar Saragossa'09 és el primer objectiu, però ja s'anirà veient.
Per cert, la setmana passada va tornar a nevar a Madrid i vaig sortir a entrenar amb la càmera. El resultat no em definex com a fotògraf però és un petit record d'un dia interessant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
